Mas Querol

Mas Querol és una de les moltes masies que hi havia a Pontils en els segles XVI-XVII-XVIII-XIX. Però mas Querol no era una simple masia, construïda en un lloc elevat, era una antiga casa forta, de planta rectangular, amb una porta dovellada potser del segle XII. El mas Querol s’assemblaria més a l’antiga casa forta del Codony, cal Porta, a la torre de ca l’Estripet, o a la torre de cal Blanc de Viladeperdius, i segurament a l’antic castell de Queralt, dalt de la carena -cada dia més enrunat-: torres quadrades o rectangulars, i que feien les funcions de cases fortes. Pot ser que la fortalesa del  mas Querol sigui del XII, com la majoria de les altres de la zona.

La casa forta del mas Querol, devia controlar l’antic camí que passava prop del mas i que venia de Pontils i anava a Biure.

I des d’allà, podien connectar amb el castell de Montclar, dalt de Sant Miquel, i segurament també amb el castell de Pontils, encara que ara costa de veure’l, ja que aquest castell està ensorrat.

Les famílies que van viure al mas Querol de 1580 fins a 1833:

Pere Vilaplana i Joana, del mas Carol:

12 fills:

Pere, Margarida, Tecla, Jaume, una filla, no posen el nom, un nen, falta el nom, Magí, Magdalena, Isabet, Jaume, Tecla i Magí.

Entre 1580 i 1602.

Joan Soler i Margarida, del mas Carol:

7 fills:

Isabet, Joan, Joan, Pere, Victòria, Ramon i Margarida.

Entre 1601 i 1619.

Joan Vilaplana del mas Querol i Margarida, i Magdalena:

6 fills:

Toni, Joan, Isidro, Maria, Isabel, Melcior.

Entre 1621 i 1637.

Josep Soler del mas Carol, i Magdalena:

6 fills:

Maria, Josep, Joan, Caterina, Coloma, Caterina.

Entre 1667 i 1679.

Sabem que el 1671, un Isidro Vilaplana també viu al mas.

Josep Soler, menor, del mas Querol, fill de l’anterior, i M. Agna Bartolí:

9 fills:

Josep, Ramon, Maria, Felip, Magdalena, Francisca, Paula, Teresa, Manuel.

Entre 1694 i 1714.

El Josep es casa a 24 anys.

Macià Rosell i Úrsula del mas Querol:

1 fill:

Isidro, 1699.

El 1720, mor el Macià

Salvador Rosell del mas Querol:

i M.Camps, de Pontils:

6 fills:

Elisabet, Elisabet, Caterina, Bàrbara, Josep i Coloma.

Entre 1714 i 1725.

El 1725 tenen bessons, el Josep i la Coloma, al cap de vuit dies un dels bessons mor.

El d’abril del 1737, mor la Maria, onze dies després, mor el pare, el Salvador.

Joan Terés (?) i Josefina Rosell, del mas Querol:

4 fills:

Josepha, Raimunda, Coloma i Magdalena.

Entre 1736 i 1745.

Es va casar la Josefina Rossell amb un mosso que treballava al mas, i s’hi van quedar a viure?

Josep Rossell del mas Querol i Francisca Corbella, de Figuerola:

6 fills:

Joan, Salvador, Joan, Magina, un nen que mor al néixer, i la Coloma.

Entre 1749 i 1757.

Que hi hagi dos Joans vol dir que el primer se’ls havia mort. Va morir a 7 mesos.

El febrer del 1751, quan tenen el Salvador, fan de padrins d’un nen de pares incògnits, nascut al desembre del mateix any, el Josep, i sembla que se’l devien quedar, ja que la mare del Josep en podia alimentar un altre. A més, se’ls havia mort el Joan, amb set mesos, nascut el 1749, abans que hagués nascut el Salvador.

Quatre famílies Rossell entre 1667 i 1757: més d’un segle vivint al mas Querol.

Després dels Rossell arriba un Montagut de Biure:

Gabriel, Biel, Montagut, de Biure, i Tecla Corbella de Figuerola de Sta. Coloma. L’últim Rossell estava casat també amb una Corbella, també de Figuerola. Per això segurament van venir cap al mas Querol.

8 fills:

Anna, Rosa, Josepha, Maria, Rosa, Jaume, Teresa, Manuel.

Entre 1759 i 1775.

Dos dels padrins dels seus fills es diuen també Montagut, i són de Biure. Fins ara els Montagut trobats, tots consten de Biure.

Torna a haver-hi uns Rossell al mas:

Josep Rossell, de Pontons, i M. Genovès de Fiol, habitant en lo mas Querol:

7 fills:

Rosa, Magí, Francisco, Miquel, Teresa, Francisca i Rosa.

Entre 1824 i 1839.

Des del naixement de l’últim fill del Biel Montagut, fins que arriba aquest Josep Rossell de Pontons, havien passat 49 anys. Potser va viure al mas algun fill del Biel que no va tenir fills, o algun altre parent, no ho sabem.

1580:

El 1580 és la data més antiga que trobem de la gent que vivia al mas Querol. No hi ha dades anteriors a aquesta data en els llibres parroquials de Pontils. El 1580 és quan neix el Pere, el primer fill del Pere Vilaplana i la Joana. Però això no vol dir que no hi visquessin abans. Segur que hi van viure en els anys anteriors, potser el Pere hi va néixer, i potser els avis també hi havien viscut. Potser hi vivien gent amb altres cognoms. Si la casa existeix des del segle XII, vol dir que hi van viure moltes famílies, potser no d’una manera continuada, potser va estar deshabitada durant uns anys. No ho podem saber.

1839:

L’any 1839, és quan  neix l’últim fill del Josep Rossell i la Maria, però no vol dir que a partir d’aquesta data no visquessin al mas. Diem que hi van viure fins al 1839, perquè és l’última data que tenim documentada. Però hi podien haver viscut molts més anys, potser fins que els seus fills s’havien fet grans, i potser el matrimoni va morir al mas. Els fills, un cop grans, sembla que en van marxar, almenys no he trobat cap més Rosell que ens diguin que viu al mas Querol, ni cap altra família. També és veritat que el rector de mitjans del XIX no diu mai quin són els que viuen en un mas, com sí feien, en la majoria dels casos, els anteriors.

Resum:

Entre 1580 i 1839: 253 anys, o més, del segle XVI al segle XIX, d’una manera pràcticament continuada, hi van viure:

Dues famílies dels Vilaplana, tres dels Soler, quatre famílies dels Rossell, una família dels Montagut, i un altre dels Rossell. Les dates responen al primer fill nascut al mas i a l’últim. Tenim constància d’aquestes dades pels llibres parroquials de Pontils.

Els Vilaplana i els primers Soler hi viuen en els mateixos anys, el que vol dir que el mas donava per viure-hi dues famílies.

Del segle XVI al XIX, diverses generacions dels Vilaplana, dels Soler, dels Rossell i un dels Montagut, van viure al mas Querol.

En els anys del finals del segle XVI i mitjans del XVII, els rectors escriuen Carol, després ja apareix sempre Querol.

Un munt de canalla

69 nens i nenes nascuts al mas Querol entre els anys que hi van viure aquestes famílies.

I entre els 46 anys passats entre el 1580 i el 1626, anys en què hi van viure junts els Vilaplana i els Soler, en van néixer 22. Deu ni do!

Algun segur que van morir, però molts d’altres van sobreviure. Al mig d’aquell paratge boscós i muntanyenc, i d’aquelles quatre parets hi va haver moltes rialles, molts plors, molts jocs, molt treball, molts amors, molt plaer, molt dolor, moltes desgràcies i moltes alegries, i molt de tot.

Masovers

Els Vilaplana, els Soler, els Rossell, els Montagut, eren, segurament, masovers. No sabem quins eren els amos. Normalment, pel que veiem en les altres masies de Pontils, el mas porta el nom dels amos: com la masia dels Caselles, on hi vivien els Caselles, la masia dels Llorach, on hi vivien els Llorach, el mas Marí, on vivien els Marí, el mas Llobera, on hi havien viscut uns Llobera ….

De què vivien aquestes famílies en el mas Querol?

El mas està en una zona boscosa i muntanyosa, com ja hem dit, amb algunes terres de cultiu a prop, que segurament no hi eren en aquests anys dels quals parlem, com a molt potser hi havia algunes petites feixes aptes per a conrear. (Molts dels camps que veiem avui dia en moltes zones de Pontils i també de Sant Magí, es van desbrossar als anys 40 del segle XX). Potser tenien algun arbre fruiter, algun ametller, potser algun cirerer, o alguna cerva, o algun perelloner, i segurament una mica de vinya. A diferència d’ara que hi ha monocultiu, abans als trossos s’hi plantaven molts productes: patates, guixes, cigrons, pèsols, blat, ordi, besses … Encara als anys 30 del segle XX ho feien.

Poc temps de la descoberta d’Amèrica

Però hem de tenir en compte un fet, els Vilaplana i els Soler, apareixen en els arxius, com ja hem dit, a partir del 1580. De fet, estem parlant d’un temps molt llunyà al nostre. Per tant, val la pena remarcar que l’any 1580, tan sols feia 88 anys de la descoberta d’Amèrica, que va ser el 1492. El que volem dir és que la patata i el tomàquet, entre altres productes, com la xocolata o el sucre, encara no havien arribat ni als camps ni a les cuines del país, i no hi arribarien fins molts anys més tard.

La patata va ser un producte que va salvar a Europa de la fam, sobretot a alguns països com Irlanda, però, la seva introducció va ser molt lenta. O sigui que al segle XVI i sembla que també pràcticament tot el XVII, a casa nostra no es va poder conrear ni menjar patates. Recordem que la xocolata, tan normal als nostres dies, la trobem a la segona meitat del segle XVIII com un producte molt apreciat i no apte encara per a tothom. En prenia cada dia per esmorzar el baró de Maldà, el conegut noble que vivia al carrer del Pi, i la servien per berenar quan els nobles i burgesos invitaven a les seves cases a gent que eren com ells, i també n’hi havia a les seves festes. Però era prohibitiu per a les persones de classes socials més baixes.

El pa era l’aliment més important dels pagesos, si la collita de blat no havia sigut bona, i no hi havia farina per fer pa, la gent passava gana, sobretot si, a més, faltaven altres aliments.

Els Vilanova, els Soler, els Rosell, a l’estar el mas força aïllat, sobretot en temps de nevades i fortes pluges, devien ser autosuficients. El mas devia produir una mica de tot per poder fer front a moments difícils. Els Segura a finals del segle XIX, començaments del segle XX, i fins a mitjans d’aquest segle, vivien a Rocamora, a la serra de la Brufaganya, enfront del santuari de Sant Magí, i tal com ens van explicar, el mas era totalment autosuficient. També ho devia ser el mas Querol. L’aigua no era problema perquè hi ha alguna font per la zona, per tant podien tenir també hort. Potser tenien algun ramat, i alguna cabra per tenir llet, gallines, conills, un porc o més d’un, el seu aprofitament durava tot un any, arnes per tenir mel, plantes remeieres i el greix de les serps blanques, per fer front als mals tant de les persones com dels animals. Devien fer vi i vinagre, amb la molta o poca vinya que tinguessin, i de ben segur que conreaven safrà, que després podien vendre, blat, ordi, cigrons, i tot el que podien. Si tenien alguna olivera, fins i tot es podien fer l’oli, i podien caçar, ja que el lloc s’hi presta.

A la casa hi devia haver un forn per fer-se el pa. Segurament també vivien del bosc, ja que el tenien ben a prop, potser portaven llenya als forns de Sta. Coloma, com feien veïns de Sta. Perpètua i d’altres pobles del voltant, encara als anys 40 del segle XX, carregant un ruquet amb els feixos. Segurament també feien carboneres i així el carbó els servia també per vendre. Els bolets i els cargols, també servien d’aliment.

Ens pot semblar que de menjar no els hi faltava, però també cal tenir en compte que hi havia anyades en què es malmetien totes les collites, o mataven els arbres fruiters. Podia passar per culpa de freds intensos, de glaçades fortes, de pluges torrencials o de fortes ventades, i quan això passava, es quedaven sense la collita i sense llavors per poder plantar el pròxim any, i si calia comprar-ne, no sempre hi havia diners per fer-ho. Encara que els del mas Querol, poca collita havien de tenir, perquè les terres desbrossades en aquells anys havien de ser molt poques, com ja hem dit.

Un lloc preciós

El lloc és esplèndid, tranquil, aïllat, amb molt bosc i prop de St. Miquel, la muntanya més carismàtica de tot l’entorn, amb la seva església romànica al capdamunt i les restes de l’antic castell de Montclar, on vivien ermitans i on pujaven i encara pugen els veïns sobretot pels aplecs.

Un lloc preciós és el que veiem ara, però en aquells anys dels quals hem parlat, les famílies que hi vivien no ho devien veure així. Havien de sobreviure en un lloc aïllat, solitari, esquerp, amb poques terres. Sense llum, ni aigua, evidentment, perquè la llum i l’aigua no va arribar en aquestes zones en els masos i poblets fins a mitjans del segle XX!

I també sense metges a qui recórrer quan els fills es posaven malalts i es morien amb tanta facilitat, però que no hi anés el metge, també passava per aquestes terres, a les zones més aïllades i incomunicades, al primer terç del segle XX, i fins i tot als anys 40, els difícils anys de la postguerra.

També havien de lluitar amb un fred gèlid a l’hivern i amb nevades que els deixava incomunicats durant dies, i amb roba i calçat molt precaris. La vida havia de ser molt dura, i no arribaven a viure gaires anys, quan els fills es casen, la majoria dels pares ja consten que han mort. Potser per això, en alguns moments hi viuen més d’una família junts, potser per poder fer front a tantes dificultats, i poder ajuntar les forces d’uns i altres, on no arriba un, hi pot arribar l’altre.

Però, tal com em va fer veure una persona que coneix aquesta zona, potser no ho hauríem de veure negatiu, ja que al mas Querol, segur que s’hi vivia molt millor en aquells anys que a les ciutats i en molts pobles. Ells, vivint al mas, podien ser autosuficients, com ja hem dit, tenien l’aigua que volien, i aigua no contaminada, tenien els animals, i el bosc, i l’aire era sa, i si hi havia epidèmies, molt freqüents en aquells anys, allà dalt no els arribaven.

Potser sí doncs que vivint al mas Querol, podien ser uns privilegiats comparats amb altres famílies que no tenien tants medis com ells per sobreviure.

Però a finals del segle XIX, en aquests llocs no s’hi devia viure tan bé, ja que van ser els primers a ser abandonats. L’aïllament i les males comunicacions havien d’influir. Alguns però encara hi van viure fins als anys 60 del segle XX, com els Segura a dalt de Rocamora, a la serra de la Brufaganya.

Deixa un comentari