Una tomba a l’església, un contrabandista de tabac i més coses. -Segona meitat del segle XVIII-

MONTSE RUMBAU

Una tomba a l’església, un contrabandista de tabac i més coses. -Segona meitat del segle XVIII-

Els albats

Una de les coses que més ens crida l’atenció quan mires documents antics és la quantitat d’albats que es troben. Els albats, com ja hem explicat en altres escrits, són els nens que moren abans dels 7 anys. Però alguns rectors també consideren albats a nens que moren a 12 anys i fins i tot als 14. Segurament perquè els costos de l’enterrament eren menors en un albat que en els altres enterraments. En els albats es resava una missa que en deien “d’angelis”.

 

Molts fills per compensar les moltes morts

Davant de tantes morts, no és estrany que els nostres avantpassats tinguessin tants fills. I quan els homes es casaven més d’una vegada, encara en tenien molts més, com el Salvador Bartolí de Valldeperes, que amb la primera dona, la Francesca Armejach, va tenir 5 fills, i amb la segona, l’Anna Mª (escriuen quasi sempre Agna Mª) Ferrer, en va tenir 9, en total 14 fills, entre el 1710 i el 1751. L’Anna Mª va arribar a viure fins els 72 anys. I el Salvador si es va casar jove, posem a 20 anys, quan va tenir l’últim fill ja passava dels 60, una edat força avançada en aquells anys.

També veiem que en algunes famílies les morts fan estralls, com ja ho veurem més endavant, mentre que en altres la mort passa de llarg, o hi passa molt menys.

Els que sobrevivien havien de ser els més forts. Hi ha molts albats que moren al cap de poc de néixer, potser moren per infeccions per falta d’higiene, potser perquè eren prematurs, potser perquè eren més dèbils que altres. Avui dia, els que agafen alguna infecció els donen antibiòtic i se’n surten, els prematurs i els més dèbils els posen en incubadores i tiren endavant i de grans poden arribar a ser molt més alts i forts que altres que no han passat per la incubadora.

Però també veiem que hi ha molta canalla que moren a l’any, o als 2 anys, o als 3, o als 4. Aquestes morts havien de ser per les malalties infeccioses, malalties que ara no en parlem perquè han quedat ja eradicades: el xarampió, la rosa, la tos ferina … ara hi ha les vacunes, i gràcies a elles, aquestes malalties no tenen cap importància. Per això el moviment anti-vacunes només es pot donar en gent que no tenen ni idea de la història, ni tenen ni idea de les epidèmies que feien desaparèixer famílies senceres i fins i tot pobles sencers. Ara tornem a veure nens que es moren per culpa d’alguna d’aquestes malalties que estaven eradicades per culpa dels que no es vacunen, aquestes malalties han tornat. És increïble tanta inconsciència, o tanta ignorància, o tanta estupidesa.

Foto: Mas Querol:  entre Pontils i la serra del Montclar

Famílies que en pocs dies perden més d’un fill

Un soldat i una Casellas:

Tenim el Magí Romeu casat amb una Casellas, la Maria, del mas o dels que viuen a Pontils. Sabem que el Mag25 lliures per al  Havia fet testament, i va deixar da, torna a Valldeperes amb la famí fa de pagès a Pontils, i en algun moment se’ns diu també que és soldat, i que part de l’any viu a Querol. 

 

El Magí i la Maria tenen 4 fills:

el Joan, el Magí la Raimunda i la Mª Teresa. Entre 1759 i 1771.

El 1773, en sis mesos, se’ls moren dos fills: la Raimunda, el 6 de març amb 4 anys, i la M. Teresa, el 15 d’octubre amb 2 anys.

La mare, la Maria Casellas, mor al cap d’un mes de morir la Raimunda, el 3 d’abril. Mor al Vendrell. La seva mare li fa els funerals a Pontils, “donant ella la caritat als sacerdots que assistiren que foren tres”. 

En sis mesos, al Magí Romeu se li moren la dona i les dues filles. Terrible. Van  morir d’alguna malaltia infecciosa? No ho sabem.

 

Els Casellas, un drama

El Joan Casellas Domènech, és un Casellas del mas, i està casat amb la Josepha Mateu. La Josepha és de Civit, i els seus pares també, però fa molts anys que ella viu a Pontils. Treballava la Josepha al mas dels Casellas? Podria ser, o potser treballava en alguna altra casa, potser a la casa d’algun parent, ja que de Mateus n’hi havia a Pontils.

Es devien casar el 1770, i van tenir 6 fills:

El Macià, el Pere –Joan?- la Josepha, el Josep, la Tecla i la Maria.

Què va passar al mas dels Caselles a finals de març del 1780?

En quatre dies se’ls va morir tres fills i  al cap de quatre anys, dos més.

El 25 de març del 1780, mor la Josepha amb 5 anys,

el 28, mor el Joan, amb 7 anys,

i el 29, mor el Macià, el gran, amb 9 anys.

I el 22 de febrer de 1784, mor el Josep amb 6 anys,

i a l’11 de març mor la Tecla, amb 3 anys.

Tan sols va sobreviure la petita, la Maria. Tots els altres van morir.

Per tornar-se boig!

 

Els Camps, també

El Joan Camps i l’Anna Mª Armejach van tenir 10 fills, entre 1730 i 1747, però tan sols van sobreviure dos: la Llúcia, la primera, i la Paula, la quarta. Tots van morir al poc de néixer, o amb alguns mesos, l’últim el Pau va morir amb 2 anys i mig. Com amb els Caselles: per tornar-se boig.

 

Sant Magí sempre present. El tenen molt a prop.

L’Anna, viuda d’un ferrer de tall de Barcelona:

Una Batet de Valldeperes, l’Anna, estava casada amb un ferrer de tall de Barcelona, el Josep Audet. L’Anna mor “de mort repentina”, a Barcelona, “en casa de son gendre, Jaume Audet”, l’agost del 1767. Els Audet devien estar bé econòmicament, i l’Anna tenia diners. Havia fet testament, i va deixar 25 lliures per a “les funcions d’enterro i cos present a la parròquia de Pontils”. I deixa: “10 misses reservades en lo Convent de Sant Magí, i 3 cortants de blat de caritat per dit Convent, del que dono fe jo dit Aléu, rector”.

 

La Teresa, viuda de l’ermità de St. Magí:

El juny del 1772, mor a Valldeperes, la Teresa, té 75 anys. És germana de l’Anna, la que s’havia casat amb el ferrer de tall de Barcelona. Les dues són filles del Joan Batet i de la Maria Senserric. La Teresa també és viuda, havia estat casada amb l’ermità de St. Magí, el Magí Segura. Ella també fa testament, en poder del notari de Sta. Coloma, Francisco Miró, i dota la seva ànima en 10 lliures, i vol que es facin 10 misses a la parròquia de Pontils, i 24 misses resades només una vegada a la capella de Valldeperes. Volia ser enterrada a St. Magí, i és allà on l’enterren.

Veïns de Pontils, anys 40

Una tomba familiar dins l’església de Pontils

Tan sols els membres d’una família podien ser enterrats a l’església de Pontils. I aquests eren els Balcells. Quan la pubilla de cal Balcells es casa cap al 1713 amb el Rafel Janer, ja passa a ser la sepultura dels Janer. La tomba estava davant de l’altar del St. Crist.

 

L’Isidro Balcells

El setembre de 1724, mor l’Isidro Balcells de cal Balcells, li faltaven sis mesos per fer els 90 anys, és el primer que trobem que enterren dins l’església. Potser s’hi enterraven ja molt abans, ja que sabem que el 1585, un Joan Balcells ja era batlle. Quan mor, a la novena hi van anar 22 capellans, tan sols els del mas Marí l’igualaven en capellans pel mateix temps. Potser els rectors del temps d’aquest Joan Balcells no escrivien que la tomba dels Balcells estava dins l’església, perquè potser consideraven que ja tothom ho sabia, o perquè encara no estava feta, potser es va fer a finals del XVII o principis del XVIII.

l’Isidro el van enterrar doncs a la tomba de la capella del St. Crist, “carner de sa casa”. Quan fan la novena fan un dinar a casa seva. No se’ns diu que fos viudo, potser perquè portava ja molts anys sent-ho. Sembla que aquest Isidro era l’hereu dels Balcells i el pare del Joan. Va tenir 9 fills, el Joan és el cinquè fill, i el primer noi, per tant l’hereu. 

 

El Joan Balcells

El Joan Balcells, és el pare de la Maria que es casa el 1713 amb el Rafel Janer, de Cabra. El Joan, com ja vam dir en l’escrit anterior havia sigut batlle, i com que tenia un ramat de 900 ovelles, queda clar que cal Balcells era la casa rica del poble.

El febrer de 1743 mor, a 74 anys, el pare de la Maria, i el rector ens diu que va ser enterrat en la sepultura de la casa. Va deixar una missa a cada altar de l’església de Pontils, i una a St. Miquel. Al cap de 4 dies, va morir una néta seva, la més petita, Maria-Isabel? a 7 anys, filla de la Maria i el Rafel Janer. També va ser enterrada a la sepultura de la casa.

 

El Rafel Janer

El gendre del Joan Balcells, el que es va casar amb la Maria, va morir un any abans que el seu sogre, el 1742. Havia de tenir 50 anys i escaig, potser 60. El van enterrar a la sepultura de la casa.

 

La Maria de cal Balcells

La Maria Balcells, la pubilla casada amb el Rafel Janer, mor el febrer del 1776 a 81 anys. El rector ens diu que és enterrada “en la sepultura davant lo altar de St. Christ, que és de la casa de dit Gener”.

El rector no diu que és la Maria Balcells, sinó tan sols la Maria Janer. Les dones sempre agafaven el cognom del marit, i els rectors acostumaven a escriure el cognom d’elles després del cognom del marit, i això, els que ho feien, que no eren tots, perquè a vegades tan sols escrivien el nom. En el cas de la Maria, el rector no escriu el seu cognom després de posar el del marit, tot i que era una Balcells. I quan parla de la sepultura de l’església ens diu que és de la casa del Janer, que escriu Gener, i ja no diu res dels Balcells.

Quan mor la Maria, el seu pare ja feia 33 anys que era mort, i el Rafel en feia 34 que ja tampoc hi era. Però sí que hi havia l’hereu dels Janer, l’Isidro que ja tenia els seus quatre fills. Per tant és lògic que el rector ja no parli dels Balcells, sinó dels Janer. Ja feia anys que qui manava a cal Balcells eren els Janer.

Foto: Carro de cal Rabasser, i el Josep Rosines

L’hereu del Rafel Janer i de la Maria Balcells

 

El Rafel i la Maria Balcells van tenir 9 fills, l’hereu va ser l’Isidro, que va néixer el 1716. Venia després de la M. Àngela que va néixer el 1714.

L’Isidro mor a 62 anys, el 1779, tres anys després de la seva mare. S’havia casat amb l’Eulàlia Alemany segurament el 1713, quan tenia 33 anys. Va tenir quatre fills, tots nois: el Josep, el Rafel, el Miquel i l’Isidro.

A l’Isidro el van enterrar dins l’església, a la sepultura dels Janer, que com ja hem dit era davant l’altar del St. Crist, com tots els de la família.

 

Un Vinyals de Valldeperes fent de contrabandista a Horta de Sant Joan.

El Joan Vinyals és fadrí, o sigui solter, i sabem que el desembre de 1777 feia de contrabandista a Horta de Sant Joan i que li van disparar:

“morí en la vila de Orta, bisbat de Tortosa, de una escopetada que li dispararen los guardes o ministres de les rendes reals, havent-lo encontrat ab son company en una carga de tabaco y havent fet ell resistència lo dia 9 … lo feriren ab una o moltes bales atravessant-lo per los budells”.

No feien broma aquella gent que vigilaven als contrabandistes, disparant-los sense miraments. El rector de Pontils és el que escriu el relat perquè ha rebut una carta del rector d’Horta de St. Joan que li explica el que ha passat. Els fets passen el 9 de desembre, i el noi mor l’endemà, el 10. El rector de Pontils ho escriu el 5 de març del 1778, quan li fan unes funcions d’enterrament a Pontils, tot i que el noi el van enterrar al fossar comú d’Horta. A Pontils se’n van assabentar quasi tres mesos després d’haver passat els fets! El correu no era gaire eficient pel que veiem. El rector d’Horta explica que va rebre tots els sagraments i que va morir “ab molta conformitat y resignació”.

Els Vinyals no havien oblidat el noi, a més de les misses que ja havien fet el 5 de març a Pontils, el 18 d’agost fan la Novena i Cap d’Any amb l’assistència del rector i de set sacerdots més.

Foto: L’Edu Balcells, pastor, amb un ramat de cabres per Sta. Perpètua - Pontils

Pobres

Novembre de 1774, mor a 70 anys el Joan Gavaldà. És de Vallespinosa i és viudo. El rector ens explica que la seva vida consistia en “anar a hostiatim, demanant caritat”. “Fou lo cas que se ferí encontrant-se en Pontils, donà senyals de dolors i se li donà l’absolució”. Va ser enterrat al cementiri de Pontils. 

Els que van demanant caritat per les cases, porta per porta, en diuen anar a hostiatim. La paraula ve del llatí i vol dir porta.

El setembre de 1781, troben en una pallissa a un home mort. És un noi jove, té 20 o 22 anys, es diu Joan N, no saben de qui és fill, és de Cornellana, bisbat d’Urgell.

“no se li encontrà diner i cosa alguna, se enterrà en lo cementiri comú de Pontils, fou sepultat com a pobre, per ser pobre anava hostiatim demanant limosna”. 

Que estrany que sent tan jove no treballés en alguna casa de mosso o fent alguna cosa o altre.

L’agost del 1783, mor un altre pobre, era el Josep Soler de 46 anys, marit de la Francisca. Va rebre els sagraments, “donà senyals certs de dolor … era pobre, que anava hostiatim”.

Foto: Veïns de Pontils i dels masos, es pot veure una mula i un carro -foto cal Rabasser-

Mas Querol i un enterro

 

Hem parlat en un altre escrit del mas Querol, i sabíem que no eren en absolut pobres, tot i que vivien en un mas situat en una zona muntanyosa i boscosa. Vam explicar que el 1723 tenien 1 ase, dos bous, 3 “tocinos” i un ramat de 80 cabres. (Valentí Gual. Publicat a la Segarra Núm. 115  1989)

Poca broma, un ramat de 80 cabres en aquells anys era un ramat important.

Doncs tenim una altra informació que també pot ser rellevant per entendre com vivien al mas Querol:

Quan mor el primer Rossell que trobem al mas el febrer del 1720, el Macià, casat amb l’Úrsula, deixa diners per diverses misses resades:

4 resades a l’altar de St. Crist de l’església de Pontils,

1 a la capella de St. Miquel,

1 a St. Magí,

i 3 a Montserrat.

 

No tothom podia fer això.

Quan ell vivia, tenien tots aquests animals que hem dit. Si tenien aquests animals i podien pagar-se aquestes misses, no eren pas pobres, sinó el contrari, el seu nivell econòmic era elevat. 

I sorprèn, perquè diries que vivint en aquest mas no n’haurien de tenir gaires de diners, i més en aquella època. Però això és vist des de la nostra perspectiva actual. Perquè ja vam veure que el mas havia de ser autosuficient, i que vivien en alguns moments més d’una família, ajuntant esforços i recursos per poder fer front a possibles adversitats i per poder sortir-se’n millor.

Sembla també que els pagesos que tenien ramats, podien tenir una entrada de diners important, venent el ramat sencer, o venent alguns animals als mercats.

Però d’on van treure els diners per comprar el ramat i els altres animals? Potser van trobar al mas una antiga gerra amb monedes d’or? Unes monedes d’or amagades en algun moment de perill? El ser el mas Querol una casa forta, hi devien viure en temps més anteriors als que estem tractant, persones vinculades fins i tot amb el món de la noblesa o que es dedicaven a la guerra, anant a lluitar a vegades en terres llunyanes per obtenir com a botí de guerra, tot el que podien prendre.

La gerra amb monedes d’or ha estat una llegenda, o un mite, o com li vulguem dir, recurrent per aquestes terres, fins i tot al segle XX, i el més curiós és que aquesta llegenda ha estat en alguns casos ben real. En algun moment de perill, s’amagaven les monedes dins d’una gerra, i l’enterraven o la tapiaven, però si el que ho havia fet moria, ja ningú sabia on buscar.

A Sta. Coloma mateix, hi ha cal Martí, una casa rica del poble que havia sigut d’antics ramblers. La gent de la casa sabien que hi havia diners enterrats en algun lloc, i van buscar i buscar però no els van trobar mai. Finalment van vendre la casa. Els que la van comprar també devien buscar, i tampoc les van trobar. Un dia, una màquina de l’ajuntament va enretirar la terra que hi havia amuntegada en una vorera tocant a la casa, i van portar aquesta terra en un terraplè al costat de l’escola que està als afores del poble. Sempre hi ha canalla que no juguen, i que s’entretenen amb la sorra fent caminets o castells, un d’ells va trobar una moneda d’or, i una altra i encara una altra …  i més nens s’hi van ajuntar, i aviat van venir els pares a buscar, i a la nit hi havia tractors que amb els llums il·luminaven tant el terraplè com la terra que encara quedava al costat de la casa, i molta gent buscava. La guàrdia civil va obligar a entregar aquestes monedes, però clar, ningú n’havia trobat.

Quan van obrir aquell carrer, van destruir una part dels antics estables de la casa, on justament estava amagada la gerra, i les monedes havien quedat enterrades en aquella vorera plena de terra que encara no l’havien arreglat. Aquesta història tothom la va viure, va passar cap als anys 80 del segle XX, però n’hi ha d’altres d’històries de gerres amb monedes d’or que també han passat, però la gent ha callat, encara que alguns sempre han sospitat.

MONTSE RUMBAU

dimecres 18 de juliol de 2018

Contacta amb l'autora

Deixa un comentari