Som república?

JOSEP M CARRERAS

Som república?

         

            Aquests dies llegeixo sovint en cartells i pancartes frases com: “Vàrem votar”, “Vàrem guanyar”, “Som república”.

            El poble de Catalunya va sortir al carrer aquell 1 d’Octubre per exercir el seu dret a decidir. Mai havia vist una mobilització semblant. Es veia la il·lusió als ulls de la gent. Sabíem quina era la nostra força com a poble i res va fallar fins al dia de la votació. Varen ser inútils tots els esforços de l’estat per impedir-ho. Va ser inútil la violència d’uns energúmens contra una població que en cap moment es va mostrar violenta. Aquelles imatges de brutalitat gratuïta no s’esborraran mai de la nostra memòria. Vàrem votar i vàrem guanyar. Però no som república.

            No és el moment de tornar a parlar de la persecució implacable de l’estat sobre la política catalana. Ho sabem prou bé i en patim encara les conseqüències. Però si no som república no és només per aquesta violència de l’estat. És també perquè no hem sabut presentar-nos units enfront d’un poder que ens supera en força. No hi ha hagut  –i no hi ha- unitat de criteris. Si els polítics catalans haguessin estat capaços de posar els objectius del país per davant dels interessos del partit, les coses anirien d’una altra manera. Ara l’estat és conscient de la nostra feblesa i, malgrat les promeses de diàleg, mai acceptarà una obvietat tan gran com el fet que el 80 per cent de la població de Catalunya és partidària d’un referèndum. No  s’hi vol arriscar perquè sap que el perdria.

            Mentrestant, els nostres il·lustres i excelsos polítics discuteixen si són verdes o són madures. De què tenen por? No deien que estaven disposats a tot –presó inclosa- perquè Catalunya fos lliure? No desitjo la sort de cap dels polítics represaliats, però és evident que s’ha perdut una ocasió única. Potser tardarem molts anys a tornar a tenir un poble decidit a jugar-se la integritat i a sacrificar-se (com ja ho va fer) per aconseguir un país lliure. Un poble que manté encara l’esperança que un dia no gaire llunyà podrà veure acomplerta la seva il·lusió. S’ha demostrat aquests dies. La gent ha tornat a sortir al carrer. No defalleixen les mostres de rebuig a unes actuacions injustes. Potser ara compta més la  convicció que no pas la il·lusió. Però si per una mala política tot plegat se’n va en orris, no hi haurà qui aixequi la moral d’un poble que sap què vol i sap que pot fer-ho. Però per aconseguir-ho cal que els polítics tinguin altura de mires. I potser és d’aquí d’on plora la criatura.

            No conec els entramats que varen empènyer a fer-se enrere un cop proclamada la república, però és evident que no podem  retirar-nos a casa decebuts i derrotats. Per això tampoc no ens podem acontentar celebrant aniversaris passats. Cal mirar al futur. Amb decisió. Amb força. Amb empenta. Si no avancem, estem perdent terreny. L’adversari és poderós i es basa en la força i la mentida. És cert que cal lluitar perquè triomfi la veritat i la justícia, però sense perdre de vista la meta final. Només així aconseguirem ser la república d’un poble lliure. Que els arbres no ens amaguin el bosc.

 

JOSEP  M  CARRERAS

il·lustració: i.pinimg.com

Deixa un comentari