M’enterro en els fonaments

JOSEP M CARRERAS

M'enterro en els fonaments

            Manllevo el títol d’aquest article de l’obra de Manuel de Pedrolo i així, de passada, ho aprofitaré per retre homenatge a aquest gran escriptor de qui enguany commemorem el centenari del seu naixement. El contingut de l’article té poc a veure amb el llibre però no he trobat una frase que resumís més succintament els meus sentiments en relació a la situació actual del país.

            Els que no estem ficats dintre aquesta olla de cols en què s’ha convertit darrerament l’acció dels partits, ja quasi hem renunciat a treure’n l’entrellat. Cada dia que passa la cosa es complica més i sembla que tots plegats estiguin empenyats en portar a terme  allò de “divideix i venceràs”. No s’ha produït encara la ruptura i vull creure que tindran el seny suficient per no provocar una situació irreversible d’enfrontament. Però una cosa és certa: no avancem. Al contrari, avui estem més allunyats de la independència que fa un any.

            Potser ens vàrem il·lusionar massa aviat.  Ens va semblar que els polítics –els nostres polítics independentistes, aquells que ens parlaven de “Catalunya, nou estat d’Europa”- portarien a terme la voluntat del poble de Catalunya, expressada clarament sota unes condicions duríssimes. Potser aquell edifici tan bonic que ens semblava ja pràcticament acabat no era més que la carpa d’un circ que no estava preparada per resistir els embats de les tempestes. Potser tots plegats no n’érem conscients. No vull creure que si alguns ho veien a venir amaguessin el perill per por de desinflar el globus.

            Però no serveix de res lamentar-se. Cal mirar al futur i començar a bastir un edifici sòlid, a prova dels embats que sens dubte haurà d’aguantar. No renunciarem mai a l’objectiu final, però el creixement serà sens dubte més lent. Haurem d’adoptar la filosofia dels constructors de les grans catedrals europees. Sabien que potser no veurien acabada l’obra, però els estimulava el fet de veure que anava avançant. Cada pedra era un pas més.

            Ara són diverses les iniciatives per aixecar l’edifici de la República Catalana. Com aquells constructors medievals, no podem perdre la fe. Vull creure que les accions endegades (el Consell de la República impulsat per Puigdemont, el Fòrum Cívic, Social i Constituent de Quim Torra i Lluís Llach) seran el fonament sòlid de la futura república. Espero que no tremoli el braç dels timoners pel temor a possibles represàlies. Espero també que facin front comú amb altres organismes ja existents per crear una unitat d’acció. Si he de ser sincer, dels partits polítics no n’espero gran cosa. Han fet evident que estan bloquejats per l’electoralisme i funcionen a l’esbiaix, amb un ull posat en els escons que poden obtenir en el futur.

            Estic convençut que la independència es farà realitat per l’acció del poble, que te molt clars els objectius i no te ambicions polítiques. Per això necessitem líders amb una visió àmplia i sense condicionaments de cap mena, que marquin el camí a seguir i estiguin disposats a tot. M’enterro en els fonaments.

JOSEP  M  CARRERAS

25 d’octubre de 2018

il·lustració: google.es

Deixa un comentari