Esperançats, tanmateix

JOSEP M CARRERAS

Esperançats, tanmateix

            No vull amagar que a vegades, veient com van certes coses, sóc presa del desànim i em sembla que tot plegat haurà servit de ben poc. Però em va fer reflexionar no fa gaire un polític que en un programa de TV parlava del moment, certament molt complex, que estem vivint. Deia ell –no recordo el nom- que no ens havíem de fixar en els partits. Aquests sempre busquen predominar o almenys surar per damunt de les dificultats. Cal fixar-se en el poble. I si donem un cop d’ull al terreny recorregut en aquest camp, no podem tirar les campanes al vol, però Déu n’hi do. Fa pocs anys,  a les concentracions independentistes érem quatre gats i ara som milions. Milions de persones que han pres consciència, que creuen fermament en el projecte i que estan disposades a tornar a fer el que calgui per aconseguir la independència. Varen  dir que ens decapitaven, però renaixem de les nostres cendres.

            A més ja no som quatre iaios nostàlgics o tocats de romanticisme històric o identitari. La majoria d’aquestes persones són joves, que no han viscut altra dictadura que la del PP, que veuen les possibilitats que tindria en tots els ordres una Catalunya independent, sense les rèmores que la collen i no la deixen actuar. Tenim un potencial que ja voldrien per a ells els nostres adversaris. Només cal veure que qualsevol iniciativa que es planteja –darrerament ho hem vist amb les accions per a l’alliberament dels presos- es veu desbordada de gent que desafia el fred, la foscor i la distància.

            És evident que hem perdut la por i això no hi ha qui ho aturi. Només caldrà –i aquí rau el problema- saber administrar aquesta força. La força del poble és la que hauria de determinar l’actuació dels partits. Fins ara ha estat així i hauria de continuar així en el futur. Junts som capaços de fer front a qualsevol adversitat i als errors que també hem comès. No podem perdre més temps llepant-nos les ferides. Si fos un partit de futbol, no liquidaríem l’equip pels errors comesos pels jugadors: al contrari, cal aprendre dels errors per no repetir-los.

            Com diu l’amic Francesc Manresa en un escrit que he llegit i rellegit diverses vegades, “tenim molt present encara el cúmul d’escarnis, amenaces i repressió, amb tot el país encerclat per les forces de l’Estat. […] La fúria es desferma, la violència ataca i fereix. I el poble no es mou […] Aquell dia vam perdre la por i ens revestírem per sempre de la nostra dignitat. […] I perquè hem dit PROU, ja podem dir sense por: vivim ens movem i som. Ja res no serà com abans”. I acaba amb una anècdota d’un cantor del seu poble que, quan el capellà resava al cementiri l’últim parenostre pel difunt, ell no deia “Amén” sinó “Anem”. És a dir, no tot s’ha acabat. Anem, tornem al poble. Seguim caminant, anem per feina, que encara n’hi ha molta per fer. La línia és la del poema de Raimon: “Cantarem la nostra vida, de poble que no vol morir. Lluitarem amb tota la força per l’única possible, perseguida vida nostra. I guanyarem l’esperança. Sí, guanyarem l’esperança de viure lliures i en pau”.

 

JOSEP  M  CARRERAS

primer de novembre de 2018

il·lustració: google.es

Deixa un comentari