Nens que treballen en cases o masos de Pontils

MONTSE RUMBAU

Nens que treballen en cases o masos de Pontils

Els més desvalguts: els nens

Nens i nenes que viuen en masos o en cases de Pontils, allunyats de les seves famílies. Alguns dormen a les pallisses. Són tots molt jovenets, n’hi ha que fins i tot són ben petits, i tots treballen fent de mosso, de serventa o de rabadà. 

Surten en els llibres parroquials de Pontils, concretament en els que parlen dels òbits. En escrits anteriors hem parlat dels nens de pares incògnits o els que arriben a Pontils d’orfenats de Tarragona, Cervera o Barcelona, nens tots de molt pocs anys. Els que surten en aquest escrit són de començament del segle XIX, són més grandets i treballen a les cases on viuen.

El primer que trobem és el Ramon Cadéns, de 13 anys. El Ramon mor ofegat en un cup de la casa Joan Mateu. L’estava netejant? Podria ser. La casa de Joan Mateu sembla que és un mas, perquè no se’ns diu que sigui una casa de Pontils, sinó del Terme de Pontils, però no sembla que sigui el mas dels Mateu, sinó un altre mas.

Els pares del Ramon són de les Piles. És enterrat al cementiri de Pontils amb la presència del rector de les Piles.

-5 novembre 1805-

El 14 de febrer de 1809, mor Romà Feu. El Romà té 9 anys i els pares són de l’Arbós. No sabem si el Romà vivia en una casa de Pontils, o en un mas. Segurament a casa d’alguns parents. El que segur que hi feia era treballar.

El 3 de desembre de 1811, mor a la pallissa del mas d’en Tous, el Josep Torrens. El Josep té 6 anys. Els seus pares, el Magí Torrens i la Raimunda Baixeras, són de Seguer. És enterrat al cementiri de Pontils. 6 anys, tan petit! El Josep també treballava? Segur que sí. Venia d’una família de molts germans? Segurament. Estava a casa d’alguns parents? Podria ser. Era la família molt pobre? Sí.

El 8 de febrer de 1812, mor a Pontils el Pere Carrera. El Pere té 13 anys. Els pares són de la Guàrdia de Cervera. El Pere també treballava, de què? Potser de mosso, potser de rabadà, i potser des de feia ja uns anys.

24 de maig 1812, mor a la pallissa del mas Marí, Magdalena March. La Magdalena té 12 anys. Els seus pares són de Solivella.

El 7 de juny de 1812, mor a la casa del Comú de Pontils, el Joan N. de Forès (quan posen una N en majúscula vol dir que no saben el cognom). El Joan té 11 anys. Només saben d’ell que és de Forès. Encara que potser ni era de Forès.

El Ramon, 13 anys

El Romà, 9 anys

El Josep, 6 anys

El Pere, 13 anys

La Magdalena, 12 anys

El Joan, 11 anys.

El Josep de 6 anys i la Magdalena amb 12, moren els dos a la pallissa on devien dormir. Un a la pallissa del mas d’en Tous, l’altre a la pallissa del mas Marí.

Tots aquests nens tenen els pares lluny, uns viuen a les Piles, uns altres a Seguer (els de Seguer eren els que encara estaven més a prop, Seguer està més avall de Sta. Perpètua), uns altres a l’Arbós, uns altres a la Guàrdia de Cervera, i uns altres a Solivella. El Joan, el que viu a la casa del comú, sembla que no té ni pares. Tots ells han de ser de famílies molt pobres.

Quina protecció tenien aquests nens estan tan lluny dels pares? Si dos d’ells sabem que dormien en una pallissa, i una és una nena de 12 anys, qui els podia protegir? Esgarrifa pensar la vida que devien portar tots ells, i amb tot el que havien d’afrontar-se en el seu dia a dia.

Alguns potser van morir d’alguna malaltia, tan freqüents en aquells anys, potser agreujat per una alimentació ben pobra. Altres potser van morir de fred, el Josep de 6 anys mor a la pallissa el mes de desembre, el Pau Carrera de 13 anys mor un 6 de febrer, al cap d’un mes i pocs dies de diferència amb el Josep. En aquesta zona els hiverns són terriblement durs. Pontils, juntament amb el poble de Llorach, són els dos llocs més freds de tot l’entorn. Podria ser que haguessin mort de fred.

Uns pocs exemples que ens mostren la fragilitat de les vides d’uns nens i nenes que viuen sols, tots ells molt jovenets, apartats de les famílies, treballant en cases o masos d’altres, i dormint alguns a les pallisses. Qui es preocupava per aquests nens?

Foto: Pontils és dels llocs més freds d'aquesta zona de la Baixa Segarra

Mor una criatura desemparada

L’agost del 1801, se’ns diu que mor una criatura desemparada, de Cabra, té 9 mesos. No consta cap nom. Els pares són Pere Vives i Arcàngela de Cabra. És enterrat a Pontils. És la primera vegada que se’ns diu que una criatura està desemparada. Què hi feia a Pontils? L’alimentava una dida? L’havien abandonat els pares de Cabra perquè no el podien tenir? Tenien ja molts altres fills els pares? No ho sabem. Però els de Pontils sí que sabien que era un nen desemparat.

Sens dubte, els nens sempre són els més dèbils i els més desvalguts d’una societat.

Foto: campanes de Pontils

Altres casos explicats per la família

Marxar de casa a fer de mosso o de rabadà de ben jovenets, era freqüent en les èpoques que hem tractat en aquests escrits i continuava sent-ho a finals del segle XIX i començaments del XX.

Tenim dos casos més de nens que van treballar de ben jovenets, explicats pels seus familiars: un fent de mosso, l’altre fent de rabadà, un potser 11 o 12 anys, l’altre amb 6 anys.

En el primer cas, és l’Antonio Esplugas, que va néixer el 1883 al carrer del Portal de Sta. Coloma. A casa eren molts germans, sis, i d’altres que es van morir de petits. El seu pare venia de Sta. Perpètua, la seva mare de Llorach.

L’Antonio va marxar de casa molt jovenet, sembla que els 11 o 12 anys, i es va posar a treballar de mosso a Sta. Maria del Camí. Una filla seva explica que va haver de viure molt precàriament i amb molta misèria. I d’aquí, al cap d’un temps, va anar a treballar a una casa de Civit, on hi feia també de mosso i de rabadà. A Civit, al cap d’un temps, es va casar amb una noia del poble i van marxar cap a Montargull, on van tenir molts fills i on van poder viure en una casa gran molt acollidora i on hi cabia tothom. L’Antonio se’n va sortir molt bé. 

L’altre cas és el Bonaventura Aubia, que va néixer el 1850. Vivia a Figuerola del Camp, el seu pare havia vingut d’una masia senzilla de la serra de la Brufaganya, cal Salvet. Com que va venir de Sta. Perpètua, li deien el Perpetu. El Perpetu va morir jove, i el Bonaventura, el gran dels seus germans, n’hi havia tres més, amb tan sols 6 anys, va anar a fer de rabadà d’un ramat de cabres, en una masia de Prenafeta, i podia beure tanta llet com volia de les cabres. Eren molt pobres. Un dia va anar a l’escola, els nens li van tirar pedres i el mestre el va pegar, i clar, no hi va tornar mai més. No devia poder prendre gaire llet de les cabres ni menjar gaire, perquè va quedar molt baixet. Es va casar amb una Asbert de Sta. Coloma i van marxar cap al poble on van viure a la Carlania, la casa familiar dels Asbert. A Sta. Coloma feia de pagès per altres, i també per ell. Si el Bonaventura pogués aixecar el cap, veuria un munt de besnéts que agafen l’avió amb la mateixa facilitat que ell agafava el ruquet per anar al tros.

Aquests dos exemples, en podríem posar molts més, ens mostren la precarietat de moltes famílies que no podien mantenir a tots els fills.

Hi ha també els casos dels nens que anaven a casa d’algun parent, i s’hi quedaven a viure. Hi havia famílies que no tenien fills, i aleshores demanaven als parents, que sí que en tenen molts, que els donessin un nen o una nena, que després farien pubilla o hereu. D’aquesta manera s’asseguraven que quan fossin grans algú els cuidés. Normalment aquests nens deixaven la seva família per anar a viure amb la nova, i ja no es tornaven a relacionar més, o molt poc, amb els seus pares i els seus germans. Els pares entregaven el fill perquè amb prou feines podien alimentar als que tenien, i sabien que després aquest fill seria l’hereu o la pubilla d’aquella casa.

foto: Restes del castell de Pontils dalt del turó

MONTSE RUMBAU

3 de novembre de 2018

Contacta amb l'autora

Deixa un comentari