No passaran!

JOSEP M CARRERAS

No passaran!

            No m’ha sorprès la petició de penes molt altes per als presos polítics encausats. M’hauria sorprès, en canvi, una actitud diguem més “conciliadora” perquè és una cosa que no entra en els esquemes mentals d’alguns jutges, a no ser que es tracti d’amics o coneguts. Mostres en tenim a manta i no cal insistir-hi; la llista seria massa llarga.

            La forma com s’ha dut a terme la instrucció i tota l’actuació judicial m’han recordat els escarafalls del darrer franquisme: aquell Procés 1.001 contra dirigents sindicalistes com Marcelino Camacho o els molts judicis –alguns militars, com el de Salvador Puig Antich- contra membres de l’oposició política. Aleshores, com ara, es tractava d’escarmentar, d’infondre la por de manera que els adversaris desistissin de fer oposició al règim. Però aquest estava tocat de mort i cada acció seva comportava una reacció popular més decidida.

            Actualment, cada dia que passa l’estat espanyol fa un pas més en la direcció del seu desprestigi. El govern, la justícia, la corrupció, la monarquia, les estafes… Tot plegat és com una màfia camuflada, molt lluny dels principis democràtics que haurien de regir una societat que es volgués digna d’aquest nom.

            No és estrany, doncs, que cada dia siguin més  les persones i els grups que es mostren crítics amb aquesta manera de governar, basada en la parcialitat, la corrupció i l’amiguisme. Per això, per mantenir el discurs de la por, els que detenten el poder toleren –si no fomenten- accions de grups neonazis que fomenten la violència i l’odi i volen imposar per la força unes idees basades en la uniformitat. No hi ha lloc per a la discrepància, tolerància, pluralitat… els mateixos objectius que vol assolir el govern, encara que sigui amb vessament de sang.

            Davant aquest panorama, és evident que bona part de la societat desitja un canvi. Ja no es tracta només dels independentistes que volen veure reconegut el dret a l’autodeterminació; també els  demòcrates s’esgarrifen d’haver de parlar encara avui de presos polítics, tractats com a delinqüents.

            Com a mitjans dels 70, tinc la impressió que estem vivint els darrers escarafalls d’un règim que s’està ensulsiant per moments. Només hi ha la diferència (i no és menor) que en els esgarips finals del franquisme Europa desitjava el canvi. Es varen posar les bases de la democràcia, però el període que coneixem com a Transició es va assemblar més a una llei de punt final (“atado y bien atado”) que no a la instauració d’un estat plural (i plurinacional, com propugnaven molts socialistes). Cada dia hi ha més gent que s’adona que aquell carro ja no va ni amb rodes i que el burro està malalt. Catalunya globalment ja n’ha baixat. Si no hagués estat tan gran l’estupidesa dels que detenten el poder, avui possiblement el problema estaria resolt, però l’enrocament (potser caldria dir “enrucament”) i la prepotència han trencat tots els ponts de diàleg. L’estat espanyol és un gegant amb peus de fang. I ja comencem a sentir com bufen els vents que el faran caure. 

 

JOSEP  M  CARRERAS

8 de novembre de 2018

il·lustració: google.es

Deixa un comentari