La pols de la vida

foto: Mirant la Via làctia.https://jooinn.com/looking-at-milky-way.html

La pols de la vida

Tot va començar fa uns quants milers de milions d’anys amb un gra de pols minúscul, tan petit o més que la punta d’una agulla. Aquesta partícula tan insignificant, estava sotmesa a una pressió i a una temperatura extremes. Tan alta era la tensió que a la fi, aquesta mota de pols va fer una explosió extraordinària, i a l’instant tota la matèria  compactada sortí disparada cap al no-res, i es creà l’univers. Alguns científics, creuen que després d’aquesta explosió inicial tan violenta (l’anomenat Big Bang), l’univers encara continua en expansió, i tot el que hi ha en ell està en un moviment constant.
Quan esclatà el Big Bang a l’instant 0, s’originà el temps, l’espai i l’energia de l’univers que coneixem actualment.

Hi ha diverses teories sobre la creació de l’univers, tot i que cap d’elles és del tot satisfactòria. La teoria inflacionària, afirma que al principi una força única es dividí en quatre forces noves conegudes com a gravitatòria, electromagnètica, nuclear forta i nuclear dèbil. Quan s’alliberaren aquestes forces en una fracció de segon, es produí una grandiosa explosió, que provocà l’origen de l’univers.

Una altra teoria ens diu que l’univers és elàstic, o polsant. Això vol dir que l’univers, que en l’actualitat s’està expandint, arribarà un moment en què deixarà de fer-ho, a causa de la força de la gravetat, i iniciarà un moviment de retorn a l’origen, al començament de tot. I passaran milions d’anys, i el procés tornarà a començar. No sabem quants Big Bangs hi ha hagut fins ara (o potser només n’hi ha hagut un), i tampoc sabem, si aquest estira i arronsa, continuarà fins a l’infinit. Qui ho sap?

Però tornem al nostre gra de pols, que amb l’esclat inicial es convertí en milions i milions de partícules que voltaven per l’univers tot just creat. Aquesta pols còsmica barrejada amb gas, i ajudada per la força de la gravetat i la temperatura, és la responsable de la creació de les nebuloses, les galàxies, les estrelles, els planetes i asteroides que es mouen per l’univers.

http://lainfo.es/en/2017/01/11/are-the-quadrantids-the-first-rain-from-stars-of-2017/

Imatge infraroja en fals color del nucli de la Via Làctia feta amb el telescopi Spitzer Space de la NASA. Les estrelles fredes més velles són blaves, les partícules de pols il·luminades per grans estrelles calentes apareixen en un to vermellós, i el punt blanc brillant que hi ha al mig marca on hi ha un forat negre supermassiu al centre de la galàxia. ca.wikipedia.org

LA TERRA, UN GRA DE POLS PERDUT PER L’UNIVERS

Com es degué formar la Terra?. Una teoria diu que el sistema solar nasqué en un braç de la Via Làctia, a partir d’un núvol de gas i pols, i que durant milers d’anys la força de la gravetat, anà cohesionant en forma de grumolls cada cop més grans. De primer era com una massa de gas, que girava lentament. Amb el temps, aquest cos, començà a girar més ràpidament, i la temperatura del nucli anà pujant a mesura que la pressió augmentava. Després es formà una bola de plasma que anà accelerant la seva rotació, i la temperatura anà pujant, mentre que una part del material del pla de gir, es distribuí en un disc que encerclà la protoestrella. S’encengué la fusió en el nucli estel·lar, mentre s’anaren formant grumolls i buits en el disc de pols. L’estel ja començà a funcionar, mentre més material s’afegia al disc. Més endavant a l’entorn d’aquest estel en formació es formaren més grumolls cada cop més grans en forma de roques, després planetesimals (que són cossos sòlids de mida subplanetària) i a la fi planetes que començaren a orbitar a l’entorn de l’estel. (no cal dir que l’estel és el Sol, i un dels planetes, la Terra.
Cap al final d’aquest procés, els cossos planetesimals o planetaris poden xocar entre ells de forma violenta. Aquests xocs poden portar que aquests cossos planetaris es fusionin entre ells formant cossos més grans, o que rebotin entre ells com a boles de billar i formin dos cossos independents, com devia ser el cas de la Terra i la Lluna.
Per resumir-ho una mica, només cal que ens imaginem el Sol a la seva joventut, envoltat d’uns dics protoplanetari, anomenat nebulosa solar, del qual nasqueren tots els planetes del sistema solar, inclòs  la Terra, és clar.

https://snapshot.canon-asia.com/article/en/astrophotography-capturing-clear-starry-skies-with-f14-lens

SOM POLS D’ESTELS

Poc després del Big Bang, es començà a formar la Via Làctia, en una o en diverses petites regions, on actualment hi ha la galàxia, gradualment s’anà sobredensificant, doncs la distribució de la matèria per l’univers no era homogènia.
Altres teories expliquen, que la nostra galàxia es formà quan explosionà violentament una supernova, que va expulsar gran quantitat de matèria a l’espai, escampant un huracà de pols estel·lar, creador de galàxies i planetes; de fet, aquesta pols estel·lar es pot condensar, i tornar a formar de nou estels.
Aquesta pols d’estels, actualment encara segueix flotant entre nosaltres, i ens connecta amb l’univers, reconstituint-nos un cop i un altre al llarg de la nostra vida. Tot el material del nostre cos s’origina d’aquestes restes estel·lars, residus d’explosions d’estels moribunds, o que ja han mort; aquesta pols, doncs, arriba a les plantes, i d’elles extraiem els nutrients que necessitem per a viure. I després, al cap d’uns quants anys, la major part del nostre cos és creat de nou.

 

Deessa Hathor. Atuell provinent d’Al-Ahlul, Gaza (Canaan, Palestina, Israel). Datada en el II mil·lenni aC.

Deessa Cananea del II mil·lenni aC

Presumpta deessa ibèrica. Datada cap al 2500 aC.

vientoyluz.blogspot.com

UNA ANTIGA TEORIA SOBRE L’ORIGEN DE LA VIDA A LA TERRA

A l’antiguitat hi hagué moltes teories o creences sobre com es creà el món i s’originà la vida al nostre planeta.
Un mite ens parla d’aquesta faixa blanca que travessa el cel de cap a cap, i que anomenem la Via Làctia, i que vol dir el “Camí de Llet”. Aquest “Mar de Llet” era l’escuma del mar celeste de la Deessa Mare, i representava tant la llet materna que ens nodria com la llet seminal que ens donava la vida. (recordem que la Gran Mare primitiva era hermafrodita, i per tant posseïa els dos sexes, ella s’havia auto creat i/o auto fecundat). Aquesta Gran Mare era la que alimentava els éssers humans, i als difunts, i també era la responsable de la nostra mort i resurrecció.
Quan l’home primitiu contemplava la Via Làctia, veia milions d’estels que representaven les sements estel·lars de la Deessa. El cel, la terra i el món subterrani, eren el ventre de la Dea on eren guardades totes les llavors dels éssers humans, i on reposaven cada nit tots els estels.
La Via Làctia era representada com una figura femenina amb el ventre o triangle púbic farcit de puntets que eren els estels o sements de tots els ésser humans.

foto:https://steemit.com/education/@steemizen/the-milky-way

LA POLS DE LA VIDA

La vida a la Terra va caure (i segueix caient ) del cel, en forma de pols estel·lar. Aquesta pols celestial era la que prenyava les dones quan queia a la Terra, queia a l’aigua del mar i dels rius. Queia  a la terra, i el vent se l’emportava… i penetrava als cossos de les dones quan es banyaven o quan el vent els introduïa aquella pols fecundadora al seu ventre (cal advertir que a la més remota antiguitat, els humans no sabien que calia unir-se sexualment per procrear). Per això molts pobles primitius aprofitaven les èpoques de l’any que hi havia pluja d’estels per celebrar festes orgiàstiques en aquestes dates que es consideraven especialment favorables. Eren festes de fertilitat, que estimulaven el creixement dels conreus i del bestiar. I evidentment, eren festes per procrear. Hem de dir també, que aquestes festes eren altament efectives, doncs tothom constatava (o gairebé), com al cap de nou mesos totes les dones parien de cop.

Amb el temps, l’home descobrí que per tal de tenir descendència, calia que hi hagués una unió sexual entre un mascle i una femella. I també va descobrir que el mascle era portador d’una llavor (o millor dit, d’unes llavors molt petites) que estaven amagades en el seu licor seminal. Dit d’una altra manera, es va fer evident, que el mascle posseïa una pols que donava la vida.

Actualment molts catalans quan parlen de fer l’acte sexual, diuen de “fer un polvo”, castellanisme provinent evidentment del castellà. En català, caldria dir de “fer una pólvora”, però de totes formes tampoc no seria correcte, doncs seria un calc barroer del castellà, i a més no s’ha dit mai així.

Els catalans per fer referència a l’acte sexual (d’entre les moltíssimes formes que podríem escollir), ja teníem a l’Edat Mitjana el terme “espolsar”  (al Decameró, trobem espolsar-li lo pellissó).

Espolsar era un verb molt il·lustratiu, perquè acomplia dues funcions: per una banda ens remetia a l’acció de dipositar “la pols”, i per l’altra ens parla d’un ritme, d’un moviment.

En el camp de la semàntica podríem parlar d’unes quantes paraules relacionades entre si, i que sembla que deriven de pols, com podrien ser pol·len, pol·lució, pell, poll, polla… que caldria buscar el seu origen ja en l’antic indoeuropeu.

I ja per acabar aquest article tan empolsegat, voldria advertir-vos o prevenir-vos sobre aquest escrit. Tot el que hi trobareu, no és del tot veritat ni del tot mentida, tot plegat són teories i creences que els humans ens inventem per intentar d’entendre una mica més la nostra “realitat”.

 

JOSEP BALLABRIGA CLARASÓ

15 de novembre de 2018

Deixa un comentari