Occitans a Sant Magí

MONTSE RUMBAU

Occitans a Sant Magí

Hem comentat en altres escrits la presència d’occitans en aquests pobles de la Baixa Segarra.

Una entrada important d’occitans es dóna entre finals del segle XV i primer terç del XVII.

Perquè en venen tants a Catalunya?

Hi va haver diverses raons:

la pobresa, la fam i la superpoblació que existia en les terres d’Occitània.

I tot això agreujat per les guerres de Religió entre protestants, coneguts com els hugonots, i els catòlics. Aquestes guerres que es van caracteritzar per una violència desmesurada, van portar a una crisi econòmica i social molt important, i a una inestabilitat generalitzada entre els anys  1560 i 1598.

Van produir també un moviment migratori, marxaven de la pobresa i de tanta inseguretat i molts es van dirigir cap al sud, cap a Catalunya. La majoria eren homes joves i solters.

Què passava a Catalunya?

Catalunya patia una crisi demogràfica molt important que havia començat a la segona meitat del segle XIV amb l’arribada de la pesta que va delmar la població. Van desaparèixer famílies senceres i fins i tot pobles, i molts masos van quedar abandonats, són els anomenats “masos rònecs”. Les epidèmies es van anar succeint una darrera l’altre. I no hi hagué temps de refer-se, ja que en el segle XV hi hagué una guerra civil que va durar deu anys, de 1462 a 1472. I, com totes les guerres civils, va ser terrible, i hi va haver molts morts.

Els  occitans que baixaven cap a Catalunya, podien trobar feina, casar-se amb noies del país, integrar-se amb facilitat perquè la llengua era semblant i la religió la mateixa. Perquè els que venien no eren protestants, sinó catòlics.

Foto: Restes de la capella de la Salut a tocar de la cova. Hi vivien ermitans amb la seves families.

Occitans a St. Magí

-1606-1661-

Hem trobat un nombre important d’occitans a St. Magí. Els que hem trobat, però, són els que hi van morir. Si n’hem trobat tants que hi van morir, vol dir que n’hi havia d’haver molts que hi anaven.

 

Els que hi vivien:

Uns hi treballaven, com el Joan Armejach de qui ja n’hem parlat altres vegades, i que quan hi van arribar els dominics, el 1603, ja hi era fent d’aposentador, o sigui cuidant-se dels que hi arribaven i s’hi quedaven uns dies. El 1603, ja feia 32 anys que hi era.

El seu germà, el Pere, i el que devia ser un cosí seu, un altre Joan, vivien a Valldeperes, ben a prop de St. Magí. El Pere va passar a viure al mas de l’Hortalà, que podria estar a la zona dels horts de Sta. Perpètua, vora el riu, i no gaire lluny de St. Magí. 

Tant el Joan de St. Magí com el Pere, el seu germà, consten com “imaginayre” que vol dir escultor en francès, i segurament feien les figures de pedra del sant.

Els Armejach al segle XX continuaven tenint relació amb St. Magí. Vivien a Viladeperdius, ben a prop de St. Magí, la casa, del segle XVIII, es diu cal Creuer, i la raó d’aquest nom és que feien creus per vendre a St. Magí. Des de la segona meitat del segle XVI, amb els primers Armejach arribats d’occitania, fins a començaments del segle XX: un munt de segles de relació continuada dels Armejach amb St. Magí.

Quan arriben els dominics a St. Magí, 1603, a més d’haver-hi el Joan Armejach, hi havia un altre “estranger” que hi vivia, era el Miquel Solé, i se’ns diu el 1605 que hi viu. Aquest any fa de padrí d’un fill del Bertran Camps, occità, de Pontils.

També vivia a St. Magí en Bertran Vagueria; hi va viure molts anys “donat a esta casa”. “donat a esta casa” vol dir que havia entregat tots els seus béns al santuari de St. Magí i a canvi el monestir el mantenia per vida, passant a treballar pel santuari a canvi de ser mantingut.

En Bertran Vagueria el 1646, quan mor, portava com a mínim, 23 anys vivint a St. Magí. Sabem que el 1623 va fer de testimoni d’un casament a St. Magí, per això suposem que ja hi vivia en aquesta data.

I potser també vivia a St. Magí el Pere Bonsóm que va morir a la caseta de la Font, encara que no ho sabem.

Quan hi vivia el Bertran Vagueria, el Joan Armejach ja feia anys que havia mort, ja que va morir el 1609.

Foto: Sant Magí, principis segle XX. Arxiu ACBS.

Els “donats”

Tenia entès que tots els donats es “donaven” sempre a una institució religiosa, però resulta que també hi havia donats a la societat civil. El Josep Ballabriga de les Piles va explicar un cas que va passar a finals del segle XIX a la seva mateixa família. Un cabaler, en Salvador Clarasó Palau, es va “donar” a cal Biel, on el seu germà n’era el masover. Ell seria atès, menjat, vestit i aixoplugat. Va acabar agafant el renom del “donat”. Devia haver-hi algun acord verbal, perquè quan va morir un tros de terra que posseïa va anar a parar a l’hereu.

 

Què feien a St. Magí?

Els que hem trobat, potser venien a St. Magí perquè sabien que trobarien altres occitans com ells?

O potser venien a buscar la protecció d’un Sant que ja era ben conegut a les seves terres, perquè els seus miracles ja havien traspassat fronteres?

O bé venien a buscar contactes per trobar feina, ja que era un lloc on hi acudia molta gent, algunes d’aquestes persones amb un nivell social alt?

O venien a beure l’aigua que deien que era miraculosa, o a banyar-s’hi si tenien alguna ferida, algun dolor o alguna malaltia?

O a participar en alguna festa que s’hi celebrava? Potser per poder-se acostar a alguna noia?

O a pregar al Sant tot buscant consol davant dels problemes que s’havien d’enfrontar en el seu dia a dia?

Una mica de tot, potser.

foto: Capella de les Fonts. Sant Magí

Algunes dades:

N’hem trobat 23.

Dos són pastors: Joan de la Junque i Joan Vinyals. No sabem si feien de pastors a St. Magí.

Un és dallador.

Dos són soldats, un de 40 anys amb un tret al peu.

 

N’hi ha 6 que sabem on vivien:

El Joan Armejach, el Miquel Solé, i en Bertran Vagueria, que viuen a St. Magí.

En Joan Moràs, de 60 anys, fadrí, “habitant en lo bosc del Pany”, al costat de la serra de la Brufaganya, direcció la Llacuna, molt a prop per tant de St. Magí.

En Bertran Balé, que viu a St. Martí de Sarroca.

I en Joan Vergés, que viu a Pontons.

El Pere Bonsóm que mor a la caseta de la Font de St. Magí, com ja hem dit, però que no sabem si hi vivia. Potser hi era tan sols de pas, o potser havia anat a visitar als que hi vivien, o potser hi vivia.

Tres són del comtat de Comenge:

en Domenjó Castells, en Joan Vergés, i en Joan Moràs.

Un del bisbat d’Elna:

Pere Miraváll.

 

I trobem alguns cognoms ben nostres:

Solé, Castells, Costa, Duran, Vergés, Vinyals, Serra, Feliu.

I un de ben curiós: Patiràs. (Predestinat, pobret!).

Les fonts. Sant Magí

Tots els que hem trobat:

1603: Joan Armejach, en el llibre de Mn. Segura de la Història de St. Magí.

Novembre 1605: Miquel Solé, estranger, “habitant en St. Magí, en el Llibre de baptismes, matrimonis i òbits de Pontils -1575-1693.

En els llibres parroquials de St. Magí:

Octubre 1606: Joan de la Junque, estranger, pastor.

Maig 1607: Bertran Costa, estranger.

Octubre 1608: Pere Destrany, estranger.

Setembre 1611: Bertran Balé, estranger, francès, vivint a St. Martí de Sarroca.

Octubre 1611: Bertran Casanya, estranger.

Setembre 1613: Pere Bira, dallador, del castell de Bayach de França.

Juliol 1614: Domenjó Castells, alias Domingo Castells, francès, del comtat de Comenge. Gener 1616: Joan Bintét, alias Capot, francès.

Abril 1616: Francesc Duran, Manyer, del Regne de França.

Setembre 1618: Joan Vergés, francès, del bisbat de Comenge, habitant a Pontons.

Setembre 1619: Pere Bonsóm, francès, morí en la caseta de la Font.

Agost 1623: Joan Vinyals, pastor, natural de França.

Agost 1624: Joan Serra, francès.

Setembre 1624: Joan Feliu, francès.

Setembre 1624: Joan Taliu, francès.

Gener 1641: un soldat francès, ferit en un peu d’una escopetada, de 40 anys.

Juliol 1646: Bertran Vagueria, francès, visqué molts anys “donat a esta casa”.

Juliol 1646: Pere Miraváll, soldat, natural de Ner, bisbat d’Elna.

Juliol 1649: Guillem Patiràs, Francès.

Novembre 1661: Joan Moràs, francès, 60 anys, fadrí, “habitant en lo bosc del Pany”, natural del Comtat de Comenge.

A l’agost del 1643, va morir Joan Font a St. Magí, era de Sant Celoni. Va morir d’una “escopetada que li tirà un francès per a robar-lo”. Un altre francès, el que va matar al pobre Joan Font. No sabem però el seu nom.

MONTSE RUMBAU

21 de novembre de 2018

Contacta amb l'autora

1 comentari a “Occitans a Sant Magí”

Deixa un comentari