I tú, com et dius? -Noms antics a Pontils-

MONTSE RUMBAU

I tú, com et dius?

-Noms antics a Pontils-

Hem parlat ja en un altre escrit: “Sant Magí, masovers, ermitans i un escolanet d’Andorra”, dels noms dels veïns que hi vivien. En aquest escrit parlarem dels noms de Pontils, i d’algun altre poble del voltant. Durant els segles que hem tractat, XVI, XVII, XVIII, i mitjans del XIX, els noms eren més o menys els mateixos. Els d’home que es posaven més eren Joan i Josep, Josep i Joan, a vegades predominava un, a vegades l’altre. A una certa distància d’aquests hi havia: Francisco, Jaume, Pere, Magí, Antoni, Ramon, Isidro, Miquel, Pau, Jacinto, Macià, Matías ….

I de dona el més emprat és sens dubte el de Maria, però els segueix de bastant a prop Caterina, Teresa, Francisca, Magdalena, Josefa, Rosa, Mariàngela, Margarida, Esperança, Rosa …

Foto Església de Pontils

De tant en tant en trobem alguns que ens sorprenen, no són ni els de tota la vida, almenys des de finals del segle XVI, que som els que trobem, ni tampoc són els d’ara:

Sagimon, 1588,

Gervasi, 1588

Silvestre, 1628,

Gregori, 1664,

Felip. Felip Segarra, candeler de cera, i germà o nebot del rector de Pontils, va fer de padrí a Pontils a 7 nens, entre 1691 i 1707, i a tots els va fer posar el nom de Felip. Un munt de Felips a Pontils, quan no n’hi havia hagut mai cap abans, ni tampoc després.

Amador, 1721,

Nicolau, 1726,

Pelegrí, 1751,

Climent, 1763.

Dionís, 1798, 1806, 1808, 1823, 1844,

Saturní, 1828,

Simeon, el nom és Simeó, però apareix sempre Simeon, n’hi ha alguns per Pontils, i és un nom present entre els Domingo del Quer, de Sta. Perpètua.

Guialmar, 1615 -Guiomar, 1616, a Vallespinosa- 

Bárbara, 1646, 1722,

Serafina, 1713,1737, 1771, 1801.

Manuela, 1751, 1774,

Úrsula, 1550, 1748, 1749,

Jacinta, 1766,

Petronila, 1834,

Vicenta, 1835,

Dionísia, 1810, 1821,

Gabriela, 1852,

Engràcia, 1831.

Fotos: Piques baptismals antigues

(A Vallespinosa: tenim Guialmon Gastó, 1640, com a nom de dona, el seu pare era occità. Guialmons és el nom d’un poble que està molt a prop de Sta. Coloma, la gent l’anomena normalment Guimons).

Alguns podrien ser moderns:

Marina, dos al mateix any, 1732. Un li va copiar a l’altre.

Mònica, 1785.

Rosalia, 1821. Hi ha moltes Rosa, però és la primera vegada que hem trobat Rosalia,

Cap a la segona meitat del segle XIX, aquests noms que eren tan freqüents, un segle, i un altre, i un altre, almenys en els pobles que hem tractat, continuen apareixent, però n’apareixen uns de nous en les dones, que no els havíem vist mai anteriorment. Molt poc utilitzats encara, però hi són, i s’hi quedaran:

Trobem:

M. Montserrat

M. del Carme,

M. Dolors,

M. Concepció,

M. Mercè.

Cap d’aquests noms els havíem trobat en els segles anteriors.

El nom de Montserrat, fins aleshores era molt poc utilitzat com a nom de dona, tenim, en temps molt reculats, a Monserrada, a finals del XVI casada amb Guillem Arnavat, i que viuen en una masia de Sta. Perpètua, i d’aquest poble, a Monserrada, casada amb Joan Requesens, a començaments del XVII, i a Monserrada Forner que mor el 1632 a Vallespinosa.

També era un nom d’home: Monserrat Massaguer, batlle del Saumella cap al 1600, tampoc gaire utilitzat. I també el trobem com a cognom, almenys el que hem anat veient en aquests poblets.

Trobem també el nom de Crecència que posen a les seves filles dos germans de Valldeperes: El Pere i el Matías Bartolí. La Cresència del Matías neix el 1874 i la del Pere el 1875. Curiós. D’on devien treure aquest nom?, no l’hem trobat entre els avantpassats d’aquests Bartolí de Valldeperes. Clar que les dates de l’Arxiu parroquial de Pontils comencen cap a finals del segle XVI, i no en tenim d’anteriors. Qui sap si els Bartolí guardaven algun record d’alguna Crescència a la família, alguna història que potser explicaven els avis a la vora del foc. O Potser va venir a Valldeperes algú de fora i els va parlar d’aquest nom, i als Barlotí els va agradar.

De les Piles m’ha arribat la informació que al poble hi ha ca la Cresència, on hi vivia una dona del segle passat de cognom Puiggener. Abans en deien cal Magdaleno, un nom de dona masculinitzat.

Els noms dels homes continuen pràcticament sent els mateixos de sempre, n’apareix tan sols algun que no havia aparegut anteriorment:

Fernando,

i Josep Maria,

foto: L'Annita LLorach amb Pontils al seu darrere, anys 40

De noms compostos com el de Josep Maria, pràcticament no se’n posaven, ta sols hem trobat en aquests anys dos Joan Pau i a mitjans del XIX, un Josep Anton.

Els que s’atreveixen a posar aquests noms nous, són molt pocs, destaca:

El Jaume Janer Sagalà, anys 70-80 del Segle XIX:

Posa aquests noms nous a cinc fills:

M. Concepció,

M. Dolors,

M. Mercè,

M. de Montserrat,

i Josep Maria

El mateix any que el Jaume Janer posa a una filla M. Concepció, un altre veí de Pontils: el Magí Florensa Casellas, també li posa el mateix nom a la seva filla. El Magí Florensa no devia voler ser menys que el Jaume Janer.

De M. Dolors n’apareixen dues més,

i tan sols una M. del Carme, una M. Mercè i una M. Montserrat.

El nom Magí apareix en moltes famílies, les que tenen molts fills, que són una gran majoria, posen molt sovint Magí a un dels seus fills.

Aquesta dinàmica de noms, sempre devia anar més o menys per modes, en els segles anteriors segurament també hem vist que hi havia força varietat de noms, alguns molt emprats, quasi omnipresents, altres de Sants que no eren tan coneguts, i que els trobem esporàdicament. La tradició pesava i imposava molts noms, els noms dels pares, els dels avis, i els dels padrins. Però clar, com que tenien tants fills, un cop havien posat tots els coneguts i obligats, sempre quedava la possibilitat de posar algun nom diferent, que fos original, i d’algun Sant poc conegut. El rector també devia influir a l’hora de posar noms, trobem a vegades que apareixen un munt de nenes que els hi posen Maria, o Rosa, és un exemple, seguides en els bateigs, o de Josep, potser la mare del rector es deia Maria, Rosa, o el seu pare Josep.

A la vora del Gaià -Sta. Perpètua-

Aquest moviment tan lent dels canvis de noms, va començar a accelerar-se als anys 60 i 70 del segle XX, amb els Oriol, Marc, Guillem, Bernat, Àlex, Marta, Anna, Laia, Mireia, Meritxell … I avui dia encara s’ha accelerat més, i en tenim molts d’altres, Júlia, Martina, Ona, Bruna, Arlet, Noa, Marc, Jan, Nil, Pau, Pep, Pol, Quim, Leo … Sembla que els noms curts agraden molt. I també tenim els noms dels herois de moltes sèries televisives que es posen a molts nens.

Els noms de sempre, Josep, Joan, Jaume, Ramon, Francisco, Antonio … ja pràcticament no es posen. Alguns s’intenta recuperar-los, com passa amb el nom de Magí, que es torna a posar en els llocs on era molt comú, com en aquesta zona de la Baixa Segarra.

Les vides en aquests petits poblets de la Baixa Segarra, pròxims a Sta. Coloma de Queralt, no canviaven d’una generació a una altra, es vivia com sempre s’havia viscut, la tradició i els costums pesaven molt, el ritme de la vida el marcava l’església i les feines del dia a dia. Intentar sobreviure, era el més important, intentar tirar a la família endavant, i tenir molts fills, perquè molts es morien, i perquè en necessitaven per ajudar a les feines del camp i a les cases, i perquè el dia de demà, cuidessin als pares. I els noms dels fills, els que l’església marcava, i els que marcava la tradició familiar. Això, durant segles i segles. Hi havia poques oportunitats per ser originals i posar noms que sortissin dels que eren més comuns. Encara que, com hem vist, sempre n’hi havia alguns.

MONTSE RUMBAU

30 de novembre de 2018

Contacta amb l'autora

Deixa un comentari