Desperteu!

JOSEP M CARRERAS

Desperteu!

       

            La vaga de fam iniciada per alguns presos polítics hauria de ser un cop de maça a la nostra consciència social. Ens hem anat acostumant a la repressió i l’hem anat assumint gairebé com un fet inevitable mentre restem a l’espera de temps millors. La vaga de fam ens ha de fer veure que estem embaltits. En canvi, no hi ha acció més contundent que posar en risc la pròpia salut i fins i tot la vida per defensar uns drets.

            És comprensible un cert desànim en veure que les accions que s’han fet fins ara han servit de ben poc. Però vist en perspectiva no és així, tot i que no hi han ajudat gens les pugnes entre els partits que es diuen independentistes. Mentre el procés ha estat en mans de la societat civil ha pres una força que ningú podia preveure. Però quan el poble, la gent del carrer, l’ha deixat en mans dels polítics han començat els problemes, fruit massa vegades de plantejaments mesquins. I som on som.

            Per això, la valentia dels presos en vaga de fam ens sacseja les consciències. És totalment necessari plantejar-se la necessitat de la unitat d’acció i reprendre la iniciativa després de les patacades de presó i exili en un procediment totalment injust. Potser ja és hora que passem dels llaços grocs i les cançons de solidaritat a accions més contundents. Són moltes les iniciatives que es poden plantejar: vagues de fam parcials en solidaritat, xerrades, concentracions, marxes… accions pacífiques, però cada cop de més ressò. La vaga general del 3 d’octubre de l’any passat va posar en alerta el sistema. Tot el país es va aturar i el poble, indignat, va ser conscient de la seva força. Una força que seguim tenint, encara que potser una mica adormida. Cal una revolta popular tranquil·la però decidida, a l’estil de Gandhi en la seva marxa de la sal de 1930. Us imagineu una marxa semblant adreçada al Tribunal Constitucional i al mateix cor del Madrid polític?

            En un altre ordre de coses, no puc acabar aquest article sense fer referència a dos fets que considero d’extrema gravetat: en primer lloc, el perill que suposa l’ascens del feixisme al Parlament d’Andalusia. Vox és una formació clarament antidemocràtica que no amaga la intenció d’assumir més endavant el poder de l’estat i implantar una dictadura; s’haurà de veure si entre tots som capaços d’aturar-ho. En segon lloc, davant de tantes i tan flagrants injustícies amb els presos i les manifestacions d’odi i xenofòbia anticatalana, trobo a faltar una presa de posició de l’Església, teòricament defensora de la pau i l’amor, la justícia i la veritat. Belles paraules, però buides. Els bisbes no poden al·legar ignorància; ni tampoc dir que seria fer política, perquè el seu silenci davant injustícies tan evidents ja és fer política, encara que sigui per omissió. De què tenen por? De perdre clientela o privilegis? Esclar que per dir segons quines coses, potser sí que és millor que callin.

JOSEP  M  CARRERAS

5 de desembre de 2018

foto: REUTERS/Eloy Alonso

Deixa un comentari