De bolets, boscos i altres desconeguts

De bolets, boscos i altres desconeguts

                                       Conversa amb el Joan Teruel

Si hi ha una persona per aquests entorns de la Baixa Segarra que hi entén en boscos, és el Joan Teruel. I una de les causes de saber-ne tant, és perquè fa uns anys va agafar dues cries de porc senglar quasi acabades de néixer, els va criar a casa seva i van viure sempre junts. Eren com els meus fills, i mai em van donar cap problema, diu, no es movien del meu costat. Cada dia anaven al bosc on hi passaven hores, i allà va aprendre moltes de les coses que sap sobre els boscos. A més cal sumar-hi més de 50 cursos amb les universitats sobre medi-ambient. El Joan Teruel és Gestor de Recursos Naturals.

Múrgules

El bosc: un lloc perillós

-els escurçons, ara i abans-

Efectivament, els boscos, antigament, eren llocs perillosos i temuts per la gent. Hi havia animals, eren foscos quan eren molt espessos, et podies perdre … Persones grans que han viscut en masos o en pobles petits, encara conserven aquest record. Però ja fa anys que això ha canviat, el bosc ha passat a ser un lloc on tothom hi pot anar, s’hi va a buscar bolets, s’hi fan caminades, i fins i tot s’hi fan circuits per a motos i bicicletes.

Fa pocs anys vaig parlar amb el Josep Anglès de cal Racó de Vallespinosa, un home entranyable que ja no tenim entre nosaltres. M’explicava que hi havia molts escurçons pels boscos dels voltants del poble. Ells tenien ramats, i quan després de ploure sortia el sol, feien baixar els bens de seguida, perquè era quan sortien els escurçons, i així i tot, alguns acabaven amb una picada, i si no els agafaven a temps, acabaven morint. Al Codony, pels anys 30, estaven desbrossant un bosc per fer-ne un tros per cultivar, quan van trobar centenars i centenars d’escurçons, i van haver de calar foc.

Amenites

I és que resulta que Sta. Coloma era un dels llocs on més escurçons hi havia.

El Josep Ballabriga de les Piles, té un escrit on parla de Sta. Coloma i els escurçons. Explica que el Pere Gil, l’any 1600 a la seva Geografia de Catalunya … al Cap. XIV, ja en parlava: “… en lo terme de Sta. Coloma se troben moltíssims escurçons los quals són molt verinosos, y algunes vegades pican y matan o danyan notablement …”. A Sta. Coloma i voltants, un cop passaven els freds de l’hivern, cap al mes de març, els escurçons eren caçats en grans quantitats i venuts als apotecaris de la vila.

El Josep Anglès em deia que no entenia com amb la quantitat de gent que va pels boscos buscant bolets, no se sentís a dir que els hagués picat cap escurçó. Quan li vaig preguntar al Joan Teruel quina explicació hi podia haver, em va contestar, molt senzill, els boscos ara estan plens de porcs senglars, i aquests se’ls mengen. Ostres!

D’escurçons el Teruel en troba uns 7 o 8 a l’any a Plans de Ferran (entre Sta. Coloma i Argençola). Els agafa i els porta a la facultat de Biologia de Barcelona on els hi treuen el verí per obtenir l’antídot. Les femelles tenen el sota, o sigui la panxa, d’un color rosat, els mascles ho tenen groc verdós. Les femelles quan estan a punt de parir són molt agressives. I les cries, encara que siguin ben petites, porten tant de verí com la mare. A ell, fa uns anys, agafant un feix de branques, li va picar un escurçó a la part alta del braç. Va córrer cap a una farmàcia i ell mateix es va injectar damunt de la picada l’antihistamínic Urbason, el braç començava a posar-se-li negra. Des del moment que ho va explicar, no ho he oblidat mai: Urbason! Per aquestes terres, molta gent pot parlar d’algú o altre que havia mort temps enrere d’una picada d’escurçó.

Una bona captura: Llenegues, rovellons, camagrocs

Però el principal perill avui dia dels boscos, segons explica el Joan Teruel, són justament els bolets. Perquè n’hi ha molts que són verinosos, i molta gent no els coneix prou, perquè alguns s’assemblen molt amb els que sí que es poden menjar, i cada any hi ha gent ingressada als hospitals en estat molt greu, i fins i tot hi ha morts per culpa de menjar segons quins bolets.

També parla dels animals que s’hi poden trobar i que poden ser perillosos: els escurçons, encara que potser no n’hi hagi tants ara, continuen havent-hi, els escorpins, algunes aranyes, i també alguna serp.

Els bolets surten tot l’any

Si? Però necessita que plogui no?

Sí! La pluja és sempre necessària perquè neixin els bolets. Necessiten que hagi plogut com a mínim uns 30 litres. Si plou menys, no neixen.

Si per la Mare de Déu d’Agost cauen 15 litres, l’11 de setembre ja es poden collir bolets.

Si plou durant unes tres setmanes, al cap d’uns 12 o 30 dies ja es poden reproduir els bolets.

Aquest any: el 4 d’agost van caure 40 litres, i el 6 de setembre ja es collien els primers rovellons i les primeres llenegues.

Mentre no glaci hi ha bolets. A partir de 18º cap amunt, es corquen, perquè les mosques posen els ous en els bolets. No es tracta de la lluna, com alguns pensen, és la temperatura la que compta. Menys de 18º, la mosca ja no cria en el bosc. Els bolets es fan entre 17º i 3º.

Quin bé de Déu de bolets

Les pluges d’enguany

Aquest any les pluges han estat excepcionals. Entre el triangle de la Panadella, Jorba, la Pobla, Tous i Clariana, han caigut 500 litres, des del 4 d’agost fins ara, i ja passem dels 500 litres perquè ahir van ploure 10 l.

La rasa de Ferran, normalment no hi veus mai aigua, però fa dos mesos que en porta molta, ocupant dos metres d’amplada. Per molts llocs no la pots travessar.

Amb tanta pluja han germinat totes les espores que des de feia la tira d’anys no havien sortit. Les espores poden aguantar molts anys sense sortir, però hi haurà un dia, que per unes condicions climàtiques determinades, tornaran a aparèixer. No importa els anys que hagin passat.

A l’Àfrica en el desert del Sahel, entre la zona de Mali i Níger, feia 32 anys que pràcticament no havia plogut, els ha plogut força, i al cap de set dies, va sortir una floració espectacular, tot ple de flors i moltíssims bolets. Hi havia gent que plorava d’emoció, perquè mai abans ho havien vist. 

A Egipte, en algunes tombes s’hi han trobat espores de bolets. Havien passat 4.000 anys tancades, amb un ambient que les anava mantenint. Un cop fora, les van poder fer renéixer. 

Les tòfones

De tòfones n’hi ha tot l’any. Hi ha les de primavera, les d’estiu i les d’hivern, aquesta és la negra, i és la més bona. Les tòfones es troben micorritzades en tres arbres:

El roure, l’avellaner i l’alzina.

A prop del roure la tòfona neix al cap de 8-10 anys, a prop de l’avellaner al cap d’uns 6 anys, i a la vora de l’alzina no sortirà la tòfona fins al cap d’uns 15-30 anys.

Les espores fan una simbiosi amb les arrels de l’arbre, i acaben naixent les tòfones, es denomina micorrització.

Els rovellons

Els que venim de ciutat, els rovellons són els que ens agradaven més, més que res perquè només coneixíem aquests. Quan vaig venir per aquestes terres, com que només sentia a parlar de les llenegues i de fredolics, creia que de rovellons no se’n feien, però resulta que sí, que n’hi ha, i aquests dies de tanta pluja, doncs se n’han trobat molts.

Els rovellons es fan on hi ha pins, el millor de tots: el pi marítim.

El Teruel comenta que en aquesta zona hi ha quatre varietats de rovellons:

  • el rovelló color de sang,
  • el Pinetell, de color carabassa,
  • el roquer, que es fa entre les pedres, un és de color més verdós, que agafa el color de la molsa.

– I l’altre roquer que és quasi blanc, que agafa el color de les pedres, es coneix que és un rovelló mirant-lo per sota.

(no posem els noms científics perquè són molt complicats i pràcticament només els coneixen els especialistes)

Llenega

El bolet sens dubte més apreciat pels veïns de per aquesta zona. La gent les prefereixen per davant dels rovellons.

Els fredolics

Alerta amb els fredolics!

Sobretot si sou de la zona de Tarragona!

Justament a la zona de Tarragona és on es fan més fredolics. Es fan en zones de terreny calcari i boscos de pi. També se’n fan al Pirineu, en zona àcida, amb sauló, granit i pissarra, on hi ha faigs i avets. I aquí hi ha el problema. Els de Tarragona pugen al Pirineu i troben fredolics que són exactament iguals que és que es fan a les seves terres, però resulta que els fredolics en les zones on hi ha avets i faigs, com al Pirineu, al Montseny …  són tòxics. Són els arbres, els faigs i els avets, els que els torna tòxics, i clar, la gent que no ho sap, els del cantó de Tarragona, els agafen i se’ls mengen, i acaben intoxicats i a l’Hospital. Els del país, o sigui els que viuen en aquests llocs que hem dit, ja no n’agafen, perquè ja ho saben que són tòxics.

El bosc sempre atractiu

Els Rossinyols

I alerta amb els rossinyols!

No només és perillós agafar fredolics als llocs on no coneixes, sinó que també passa el mateix amb els rossinyols!

Justament fa molt poc que van trucar al Teruel dient-li que havien trobat un munt de rossinyols i que els tenien al forn i que ja estaven a punt de menjar-los. El Joan els va preguntar on els havien trobat, i li va dir que a Cervelló. Doncs ja podeu llançar-los tots! Els rossinyols sempre els agafaven al Pirineu, però aquesta vegada n’havien trobat a Cervelló. Tot i semblar els mateixos bolets, els del Pirineu són comestibles, mentre que els que estan terreny calcari, i que creixen en antics troncs d’olivera, són tòxics. La raó: el terra.

 

Els Camagrocs

Es cullen fins al mes de març.

 

Les múrgoles

A partir del mes de març, surten les múrgoles. Per Sant Josep encara es pot collir alguns camagrocs, però després ja comencen a sortir les múrgoles.

La múrgola és tòxica, porta una cera que la recobreix, i és aquesta cera que és tòxica.

Cal bullir-les, 3/4 d’hora, i llençar l’aigua, i ja està, ja ha desaparegut la capa de cera.

Són molt bones, n’hi ha que són grans, i es poden fer farcides de foie o pernil, embolicades amb una fulla de col, lligant-ho amb un cordill, amb beixamel, i al forn.

També es poden assecar durant uns 3 mesos, i també desapareix la capa de cera, però perden molt i queden molt reduïdes.

 

El cep

Molt apreciat per molta gent. N’hi ha per tot el món. Molts a Sud-àfrica, la meitat dels ceps que es venen a casa nostra procedeixen d’allà. Es fa en zones àcides de coníferes, n’hi ha molts pel Pirineu. A les vaques els hi encanta!

 

Llengua de Bou

Comestible. Blanc amb agulles.

Aquest any n’han sortit molts. Està molt enterrat, i costa de veure’ls i de netejar-los perquè té molts porus i la terra hi entra i costa de treure-la.

 

El Carlet

També se’n troben molts aquest any. Neixen prop de les alzines. Color de vinagre.

 

La llora negra

És negra o grisosa per sobre i blanca per sota. N’hi ha de comestibles, de cuentes i també de tòxiques. No es pot saber si és bona o no.

 

Les amanites

Les amanites són verinoses. L’amanita farinosa blanca quan és jove es pot menjar, però quan ja ha esporat, aleshores és tòxica. Millor no tocar-les, per si de cas. Però hi ha l’ou de reig, que resulta que és amanita, i no és tòxic, sinó que és molt bo. N’hi ha a moltes zones del Maresme i la Garrotxa.

 

Els xampinyons

Són iguals que els que es fan a les coves. Alguns són tòxics.

 

Bolet de tinta

N’hi ha de tres classes.

Una varietat és comestible.

Una altra és de color canella. Cal agafar-lo quan està tancat. Es pot menjar cru, però només la campana, i tot just acabat de collir. Després de dues hores, s’oxida i es torna de color negre, aleshores es torna amarg com la fel.

Una altra varietat s’utilitza per als que estan afectats d’alcoholisme. Per saber si realment han deixat de beure, donant-los una mica d’aquest bolet, si han begut se’ls posa la cara vermella, d’un vermell molt fort, és la reacció que fa amb l’alcohol, i els pot durar entre 8 i 15 dies. I no falla mai.

No es pot negar que fan goig

Tots els bolets tenen una funció al bosc

Tots els bolets tenen una funció, però com que som molt analfabets en segons quins temes, molts els trepitgem, els collim i els llancem si veiem que no són els que ens pensàvem, i molts van pel bosc com uns elefants, trinxant-ho tot.

El bolet és l’últim esglaó de la cadena tròfica. Tot el que podria contaminar el bosc, el bolet ho transforma. Encara que no els coneguem, i que veiem que no són bons, no els podem llançar i fer-los malbé. Tots els bolets tenen una funció dins del bosc. Si n’agafem alguns i després veiem que no és bons, no s’han de llançar, perquè si queda el bolet cap per vall, les espores es podreixen i es moren, i ja no es pot tornar a reproduir. El que cal fer és enterrar-lo en la mateixa posició que els trobem.

 

Cuidar del bosc

En els boscos, tot el que es va podrint acaba formant l’humus. Es necessita 100 anys perquè l’humus creixi un cm. I l’humus és molt important en la formació dels bolets, i en la vida del bosc. En els boscos de coníferes, un incendi, o una estassada, que és una tallada brutal, acaben destruint el sotabosc, i a l’estiu, les pluges s’ho acaben enduent tot.

No fa molt que el Teruel ens va ensenyar un bosc que està als peus de la serra de la Brufaganya, on s’hi havia fet una tala indiscriminada, una estassada com diu ell, per netejar el bosc. Havien tallat boixos grans que havien tardat anys i anys a créixer, també sabines, que també tenen un creixement molt lent, i tot el que van trobar, hi van passar amb unes màquines per no fer-ho a mà, i ho van arrasar tot, tan sols van deixar els pins. Del sotabosc no en quedava res. L’humus que tarda tant a fer-se, les primeres pluges ja s’encarregarien d’anar-lo erosionant.

Ens falta coneixements, ens falta cultura, i ens falta sensibilitat envers la natura. Cal consultar als tècnics abans d’entrar en un bosc i netejar-lo sense cap control.

Fredolics

Conec a un especialista del sotabosc, un professor de la UAB que parlant del sotabosc, explicava la quantitat de microorganismes que hi ha en el terra del bosc, una vida immensa de éssers microscòpics que no coneixem i que no veiem, però que hi són, i que són fonamental per mantenir en equilibri el medi natural del bosc. Quan els de la Forestal després d’un incendi intervenien, aplanaven el terreny i feien replantació, es posava les mans al cap, perquè destruïen tot aquest sotabosc i ni se n’adonaven del mal que estaven fent.

 

El bolet: el fruit del bosc

Explica el Teruel que l’únic fruit que hi ha al bosc a la tardor és el bolet. El bolet és el fruit del fong. Els fongs són com unes arrels de color blanc que s’estenen per sota terra, alguns poden arribar a fer 1 km de llarg, i amb simbiosi amb les arrels dels arbres, neixen els bolets.

Hem de fer amb els bolets el mateix que quan collim la fruita dels arbres, la collim sense tallar-la. Collim els bolets, un cop fora tallem la pota i tapem el forat per evitats atacs de bacteris.

 

Molt important:

Aneu a buscar bolets als llocs on saps segur que són bons, on hi has anat tota la vida, tu, i els teus pares, i els teus avis, i els teus veïns. Si vas a un altre lloc, assegura’t bé, per la gent que viu allà, quins bolets són comestibles i quins són tòxics.

Les escoles i instituts

Ja que als grans ningú ens ho ha explicat, s’hauria d’explicar a les escoles i als instituts, la importància dels boscos, el perill dels bolets, quins animals poden ser perillosos quan hi anem, la importància dels arbres, la importància de l’humus, dels microorganismes que viuen en el sotabosc, de les sabines, dels boixos, dels coscons, dels ginebrons, i tants altres arbustos i matolls, i organismes vius de tota mena, que formen part d’aquest ecosistema que són els boscos. Cada u d’ells, tant els que veiem, com els microorganismes que no veiem, té una funció, tots són necessaris dins d’aquests impressionants ecosistemes que són els boscos. Cal conèixer i entendre les seves funcions, i tenir ben clar el paper que juguen al nostre planeta. Cal cuidar-los i protegir-los. En som capaços?

Per la transcripció:

Montse Rumbau

1 comentari a “De bolets, boscos i altres desconeguts”

Deixa un comentari