LES MISTERIOSES COSTELLES DE BALENA DE SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA

LES MISTERIOSES COSTELLES DE BALENA DE SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA

SANT MAGÍ I EL PODER SOBRE LES AIGÜES

 

Sant Magí sembla que tenia un poder absolut sobre les aigües, ja que només li calia donar tres cops amb el seu bastó a qualsevol lloc, i d’allí començava a rajar abundosament l’aigua. Les fonts de Sant Magí que el sant féu rajar són medicinals i diuen que curen de tantes malalties. A més, cal que agraïm al sant l’encert que tingué en fer néixer el Gaià. Sí, diu que va dir: “Allí on el meu gaiat caurà, un riu hi naixerà”. I així va ser! Llençà el seu gaiato tan lluny com pogué, i en picar a terra nasqué el nostre riu.
El sant de la Brufaganya també tenia el domini de l’aigua del cel. Quan els pagesos imploraven el seu ajut perquè la terra estava assedegada … perquè els sembrats es morien … perquè les fonts s’estroncaven … el sant sempre responia (tot i que cal dir que a vegades, calia insistir). Tantes i tantes processons es van fer a Sant Magí des de Santa Coloma i de tants pobles de la comarca! Anaven a buscar la imatge del sant i la banyaven a les fonts que ell mateix havia fet néixer ja feia molts anys.
I encara ens queden les aigües del mar. Doncs sí, Sant Magí també dominava les aigües marines, i prou ho sabien els pescadors i els mariners que invocaven el sant perquè els protegís, i ell sempre escoltava els seus precs…i els socorria. Tants i tants en salvà! A Tarragona la capella del Portal del Carro, estava i està, plena d’exvots de gent de mar que havien ofert al sant per haver-los salvat de morir ofegats; el sostre d’aquesta capella està plena de petites embarcacions i també es conserven altres exvots que representen a pescadors o mariners salvats pel sant. I al santuari de la Brufaganya, passava més o menys el mateix. A Barcelona, Sant Magí era un sant força venerat i cada any anaven a la Brufaganya a buscar l’aigua miraculosa. De fet, a la vila comtal, el sant no tenia cap església sota la seva advocació, però hi havia diverses capelles on compartia titularitat amb altres sants. Al convent de Santa Caterina, a l’església de Sant Sebastià, al monestir de Sant Pere de les Puelles, a l’església dels Sants Just i Pastor i actualment a Santa Maria del Mar.

DUES COSTELLES DE BALENA A SANT MAGÍ

He volgut fer aquest preàmbul introductori sobre Sant Magí i el seu poder sobre l’aigua perquè volia relacionar la devoció que sentia la gent de mar pel sant amb les dues costelles de balena que antigament havien estat penjades a la part exterior del santuari de Sant Magí, a banda i banda de la portalada. (1) Ja figuren inventariades l’any 1600. Segurament que era un present o exvot que algun mariner o pescador volgué oferir al sant anacoreta com a mostra d’agraïment.                                                                                                                                                       

Doncs bé, a l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona, de la que abans ja hem parlat, on hi havia una capella dedicada a Sant Magí, també hi havia dues costelles de balena que estaven penjades a l’exterior del temple. Així ho escrivia el baró de Maldà a finals del segle XVIII a “Viles i Ciutats de Catalunya”. “queden a un costat i altre del portal major…”. Potser eren ofrenes per a l’eremita de la Brufaganya o potser ho eren per als sants màrtirs Just i Pastor que eren invocats en cas de greus sequeres.

Hi havia diverses esglésies dels Països Catalans i també a fora d’aquests, que acostumaven a penjar una o dues costelles de balena a la part exterior del portal d’entrada del temple. Algunes esglésies les guardaven al seu interior. També hi havia temples que posseïen altres parts de l’animal, com podien ser omòplats o ossos de les aletes, parts del crani, i també hi havien vèrtebres i parts de l’espinada, que servien de tamborets o de setial. En alguns llocs aquestes restes, eren conegudes com a ossos de drac, perquè eren tan grans que per força havien d’haver pertangut a algun monstre. (2)

Ara no farem una anàlisi sistemàtica sobre la relació que hi ha o hi pot haver entre el patronatge d’algunes esglésies i el fet de tenir algun os de balena exposat. Tot i que hi ha un tret que ens crida de seguida l’atenció, perquè com ja hem vist abans amb sant Magí i els sants Just i Pastor tots ells tenien advocacions relacionades amb l’aigua. I ara us en volem posar alguns exemples més: A l’ermita de sant Simó a Mataró abans de la guerra civil hi havia una riquíssima col·lecció d’exvots mariners en agraïment al sant per haver-los protegit de naufragis, temporals i també dels corsaris i/o pirates. 

Un altre sant que era invocat per pescadors o gent de mar, era sant Boi o Baldiri. A dins l’església d’aquest sant al Port de la Selva hi havia nombrosos exvots i els ossos d’una balena molt gran. Conten que aquest sant quan fou decapitat, el cap rebotà tres cops a terra i allí mateix, i de sobte, van sorgir tres fonts. I també trobem a sant Pere, patró dels pescadors i mariners a l’església de Sant Pere de Sallavinera, on en el seu interior s’hi guarda mitja costella de balena d’uns quatre metres de llargada i uns cent quilos de pes.     

Direu però, que hi ha esglésies que tenen sants que no tenen res a veure amb el tema de l’aigua, però que tenen algun os de balena al seu temple. Tot té una explicació, perquè algun temple té a la Verge Maria com a patrona, i hem de recordar que a la Verge se la representa sovint esclafant a una serp o un drac, símbol del diable. A d’altres hi ha alguna capella dedicada a sant Miquel o a santa Margarida tots dos vencedors del Drac. I encara en altres capelles o esglésies trobem a santes o sants verges, que han resistit les temptacions i per tant han vençut al dimoni. (digueu-li drac, digueu-li monstre). 

JONÀS I LA BALENA

A la Bíblia trobem un relat fantàstic què ens explica que el profeta Jonàs va ser engolit per un gran peix que el retingué a l’interior del seu ventre tres dies i tres nits. Passats aquests dies el peix el vomità a la platja.

Pensem que penjar costelles de balena a l’exterior d’alguns temples té un simbolisme especial, ja que representa que quan creuem la portalada de l’església ens introduïm  al ventre de la balena monstruosa, i allí com Jonàs serem transformats i regenerats.

 

PODRIA SER REAL LA HISTÒRIA DE JONÀS?

Hi ha qui veu aquest fantasiós relat de Jonàs amb un cert fons de realitat, ja que podem suposar que una embarcació creuava el Mediterrani, i de cop es veu sorpresa per una gran tempesta que la fa naufragar. Aquesta mateixa tempesta també és la responsable que una balena mori, i aleshores els nàufrags estan de sort perquè fan servir el cetaci com a gran flotador que els salva la vida. S’arrapen al llom o qui sap si a la boca, doncs en aquesta part del cos, diuen que hi caben bé fins a tres persones. Sort en tenen de la balena morta, que arrossegada pels corrents marins arriba fins a alguna platja. La balena que podria acomplir aquesta missió, pensem que podria ser la balena franca, doncs quan mor sura sobre l’aigua.

 

LES BALENES DE LA MEDITERRÀNIA

A l’antiguitat, o millor dit, fa uns 14.000 anys el Mediterrani  era habitat, o era lloc de migració de sis espècies de balena. La primera que desaparegué d’aquest mar, va ser la balena franca  o negra (Eubalaena glacialis) i fins al segle passat encara es trobaven exemplars de la balena franca austral (Eubalaena australis). I actualment encara podem trobar quatre espècies més. Veiem-les: El rorqual comú (Balaenoptera physalus) que és el segon animal més gran del món, la iubarta (Megaptera novaeangliae), el catxalot (Physeter macrocephalus) i la balena grisa (Eschrichtius robustus).

Tots aquests mamífers són veritables monstres marins, ja que el més gros (el rorqual comú) pot arribar a mesurar prop dels 27 metres i pesar unes 74 tones. Les altres espècies tot i ser menors, totes elles tenen unes mides considerables.

Amb tants “peixos monstruosos” poblant el Mare Nostrum, no era estrany que de tant en tant se n’encallés algun a les nostres costes. No era un fet freqüent, però tampoc gaire rar (fins i tot actualment encara és notícia quan passa, i les televisions del país se’n fan ressò). Ja a l’edat mitjana, hi ha constància de l’arribada de balenes mortes (o que moren) a les costes de Catalunya. A les platges de Barcelona, entre 1448 i 1464, van aparèixer cinc balenes mortes o flotant a la deriva. Ens ho explica Jaume Safont en el seu dietari. Es veu que quan arribava algun d’aquests monstres marins en alguna platja, era considerat més aviat com un mal presagi, i qui sap si l’anunci d’una gran desgràcia. I potser cal que en posem un exemple: El 27 de juny de 1458 mor Alfons V. Doncs bé, aproximadament un mes abans va aparèixer una balena morta a la costa barcelonina, i el cronista Safont anotava de forma premonitòria al seu dietari “que no trigaria en morí algun príncep”. I certament, així fou.

ELS MONSTRES ANDRÒFAGS

En certes portalades romàniques trobem amb una certa freqüència a monstres andròfags, representats sovint per diversos animals que s’empassen a éssers humans. Trobem lleons, óssos, llops, gossos o éssers fantàstics hibridats, com són els dracs. Aquestes bèsties les trobem en actitud d’empassar-se o vomitar éssers humans. Les víctimes no presenten signes de por o dolor no, perquè saben prou bé que tot plegat és un procés de regeneració. Els vicis i els pecats d’aquests humans quedaran diluïts en el no-res.

El monstre, que és símbol de resurrecció engoleix l’home amb la finalitat de provocar-li un nou naixement. De les tenebres de l’interior de la bèstia, renaixerà un home renovat. És la mort iniciàtica del creient, el qual és devorat, però transformat en un home nou. Per tant, quan sortim del temple, (quan el monstre ens vomita) s’espera que sortim regenerats, hem de ser models de perfecció a la semblança de Crist.(3)

 

UNA SANTA DEVORADA PER UN DRAC

Hi ha una única santa al calendari romà que fou devorada per un monstre en forma de drac. En realitat no era qualsevol drac no, era el mateix Satàn amb l’aparença d’aquesta bèstia fantàstica. Ens referim a Santa Margarida. Resulta que la santa estava tancada al calabós i fins allí arribà el mateix dimoni, que l’atacà i se l’empassà. Sort en va tenir la santa de portar un crucifix que li serví d’arma. Amb la creu obrí el ventre de la bèstia esbudellant-lo de dalt a baix, i Margarida sortí de les entranyes diabòliques fresca com una rosa. En aquesta ocasió, el drac representa el maligne, que ataca la santa i la devora, però com que la santa era casta i pura, el dimoni es veu derrotat. Margarida doncs, venç el Mal.

EL DRAC DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

Encara ens cal explicar de forma molt resumida una de les llegendes més antigues i importants de Catalunya, que ens explica l’origen d’uns exvots o ofrenes a dues esglésies del Massís de Sant Llorenç del Munt. L’una és la del monestir de Sant Llorenç del Munt al municipi de Matadepera, i l’altra al santuari del Puig de la Creu a Castellar del Vallès.   

La llegenda conta que els sarraïns van portar de l’Àfrica un drac de pocs anys i el van amagar en una cova a Sant Llorenç del Munt. Van començar a alimentar-lo cada dia amb ovelles, però després amb el temps el van abandonar a la seva sort. Aleshores el drac es va haver d’espavilar ell tot sol, i va començar a atacar el bestiar dels ramats de l’entorn, però molt aviat començà també a menjar carn humana, i molts pastors i viatgers van acabar sent víctimes de la seva fam desmesurada. El drac (de fet la gent del país li deia brívia que és una deformació de víbria, que ve a ser un drac femella) es féu molt gros i els pobles del voltant estaven esporuguits, tant que van demanar ajut al seu comte. I va ser el mateix comte Guifré el Pilós en persona qui s’enfrontà al monstre. No ho va tenir fàcil, però a la fi el comte invocant la Creu de Jesucrist amb la llança li travessà el ventre i el rematà amb l’espasa una i altra vegada …  el dragó morí espeternegant i rebolcant-se furiosament en la seva pròpia sang. Però el drac mig agonitzant s’enlairà ferit de mort i anà a petar al Puig de la Creu. És per això que aquestes dues esglésies posseïen ossos del drac, (bé, es veu que eren de balena) i de cocodrils.

Josep Ballabriga Clarasó

7 de gener de 2019

(1 )Veieu l’article de la Montse Rumbau titolat: Dues costelles de balena a Sant Magí de la Brufaganya. El trobareu a Tribus de la Segarra.

(2) Veieu l’article “Cocodrils i balenes a les esglésies”. De Joan de Déu Domènech.

(3) El simbolisme del monstre és ambivalent i ho podem veure en aquest article, doncs si per una banda aquests éssers engolidors ens són benèfics perquè és a través d’ells que aconseguim l’autotransformació. Per contra per al cristianisme, aquests monstres  encarnen les forces de Satàn i per tant les forces de l’inframón. És per això que també hi ha representacions on bèsties o monstres es cruspeixen diferents parts del cos dels pecadors que s’han desviat del camí del bé. Com que han comès algun dels set pecats capitals, aquests humans estan destinats a consumir-se en el foc de l’infern.

 

16 de desembre de 2018

Deixa un comentari