JOSEP M CARRERAS

(Bon Any Nou)

       

         Deixeu-m’ho dir així, entre parèntesis i amb sordina, com si no m’ho acabés de creure. Preveig que aquest any que acabem d’encetar pot ser molt complicat. Per això espero que almenys l’inici hagi estat tranquil, després d’unes festes que ens han permès desconnectar de la vida diària i oxigenar-nos en altres llocs i activitats. La restauració de forces és una necessitat inherent a la natura humana. Sobre tot quan sabem que a la represa de l’activitat haurem de fer front a la problemàtica que havíem deixat.

            En el nostre cas, és a dir, en el cas de Catalunya, aquesta problemàtica es veurà encara incrementada per un conjunt de circumstàncies que tots coneixem però que no sabem on ens poden portar. Ningú pot saber a hores d’ara com i on serem d’aquí a un any. Només sabem que moltes coses hauran canviat. Per bé o per mal, pot haver canviat fins i tot el rumb de la nostra història. Els judicis dels presos polítics i les eleccions del mes de maig poden fer variar un panorama ja prou complex, que pot suposar un retrocés important en l’exercici de les llibertats i en la democràcia mateixa.

            Ens trobem davant un horitzó en el qual tot és possible i, per això no és estrany que moltes persones sentin el neguit de la incertesa del futur. Les perspectives no són falagueres a nivell nacional ni internacional. En el nostre cas, l’expansió sobtada d’ideologies autoritàries és només l’eclosió d’un franquisme somort que no es va voler liquidar quan era l’hora i ara reneix amb força. A nivell internacional, el neofeixisme és un dels fruits de la globalització econòmica. El capitalisme descontrolat ha volgut obtenir els màxims beneficis i ha explotat sense compassió mà d’obra barata. Quan la fam ha empès molta gent a buscar les engrunes del pastís que es repartien els privilegiats que poden menjar tres cops al dia, se´ls ha fet fora, se´ls ha deixat ofegar al mar, se’ls ha expulsat sense contemplacions i se´ls ha criminalitzat sense fonament. Simultàniament, aquesta societat del privilegi i el benestar s’ha tancat en ella mateixa, en defensa d’uns valors que semblen valer només per a ells encara que l’anomenin democràcia.

            En el cas de Catalunya, aparentment la situació és diversa, però només aparentment. Els que més prediquen les essències pàtries així que els fos possible ens anul·larien. No pas físicament –les circumstàncies no ho permeten- però sí com a poble diferenciat. Una de les característiques de les dictadures és l’intent d’aconseguir una societat uniforme, sense diferències, i per tant, anul·lant la llibertat de pensament i de difusió de les idees. Per això cal la persecució implacable de la dissidència. El seu ideal seria, sens dubte, una combinació de les societats d’”Un món feliç” d’Aldous Huxley o bé el “Farenheit 451” de Ray Bradbury i el “1984” de George Orwell. En tots els casos, una societat gregària, dirigida i controlada per una elit erigida en casta superior.

            Sempre hi ha hagut, però, una minoria conscienciada que s’ha unit com a únic camí per fer front al poder i sobreviure com a persones lliures. En parlarem un altre dia.

 

JOSEP  M  CARRERAS

10  de gener de 2019

foto: i.pinimg.com

Deixa un comentari