JOSEP M CARRERAS

Feixisme, ara

       

 

            Per desgràcia, tornen a ser d’ús comú paraules i conceptes que crèiem superats en la societat europea i que passarien a formar part definitivament del patrimoni històric del segle XX. Però no és així i en molts països d’Europa reneixen actituds i ideologies de caire autoritari que poden posar en perill la democràcia, els drets individuals i col·lectius i la convivència.

            Sense anar més lluny, els nacionalistes catalans sovint som titllats de supremacistes, nazis, feixistes, xenòfobs… unes “floretes” que només poden ser fruit de la ignorància o de la mala fe. O de totes dues coses alhora.

            En canvi, si per una cosa s’ha distingit Catalunya ja des dels seus inicis és precisament pel fet de ser una barreja d’ètnies, religions i races. Aquí han conviscut jueus, àrabs, francesos, castellans, i darrerament immigrants procedents d’arreu del món. La societat catalana els ha acollit i no s’han produït fenòmens remarcables de caire racista. Per això les acusacions que provenen de partits com PP, Ciutadans o Vox són inadmisibles.

            El feixisme té unes característiques pròpies que convindria analitzar abans d’aplicar-les a una societat i així veurem quins partits defensen idees totalitàries a l’estat espanyol.

            En primer lloc, el feixisme es basa en una concepció jeràrquica de la societat. Una minoria molt poderosa –política i econòmica- predomina per damunt del comú dels ciutadans. Aquests veuen els seus drets individuals supeditats als interessos de l’estat. Caldria afegir-hi la manca de separació de poders que fa que s’estableixi una conxorxa entre el poder judicial i el polític.

            Una altra característica del feixisme és la imposició per la força d’un estat fort i unitari. Per això es persegueix la dissidència, s’interpreten les lleis segons els convé i els líders opositors són acusats de “traïdors a la pàtria”. Cal fer notar també el control dels mitjans de comunicació per part de l’estat i la pèrdua de drets democràtics com la llibertat d’expressió i de manifestació.

            En el cas de l’estat espanyol aquestes característiques són tamisades, però no per això menys efectives. Les llibertats públiques han estat degudament retallades de manera que, tot i mantenir l’aparença democràtica, en realitat estan sota el control de l’estat. Només cal veure la tergiversació dels fets de l’1-O i l’empresonament dels líders polítics que no varen fer altra cosa que posar-se al servei de la voluntat popular.

            La millor manera de saber què vol la ciutadania és preguntar-ho. I la millor manera de preguntar-ho és mitjançant una consulta popular, és a dir, un referèndum. El 80 per cent de la població catalana està a favor d’aquesta consulta, però l’estat fa oïdes sordes perquè per damunt de les lleis defensa la sacrosanta unitat de la pàtria. Exactament això és el que defensaven els estats feixistes del segle XX. Assistim a la renaixença d’unes ideologies que neguen els principis que ens han regit des de la revolució Francesa i que voldrien sotmetre’ns altra vegada i convertir-nos de ciutadans en súbdits.

            Jordi Barbeta explica que el director d’un diari de Madrid li va dir en una ocasió que “la unidad de España está por encima de la democracia e incluso de la verdad”. I som on som.

 

JOSEP  M  CARRERAS

17  de gener de 2019

foto: www.eltemps.cat

Deixa un comentari