Bastards i senyors, Vallespinosa segle XVII, encara medieval.

MONTSE RUMBAU

Bastards i senyors, Vallespinosa segle XVII, encara medieval.

Vallespinosa té un castell al capdamunt del poble. Ara és un castell totalment derruït, queden quatre pedres, la base d’una torre i un tros de muralla, el van saquejar i destruir les tropes castellanes el 1648.

Els Biure van comprar el castell als Armengol el 1526. El segle XVII, hi vivien el Rafel de Biure (1570-1634), i el seu gendre, el Josep de Margarit de Biure, (1602- 1685).

El Rafel de Biure no tenia molt bona fama, era agressiu, bel·licós i un busca raons, i va estar molts anys amb plets, reclamant títols i propietats, i gastant-se una fortuna en advocats.

Els llibres parroquials ens mostren molts petits detalls d’una societat encara molt medieval al segle XVII, amb els senyors del castell vivint-hi i molt vinculats a la vida de Vallespinosa.

Foto: Carrer de Vallespinosa que surt de la plaça

Hem parlat ja en un altre escrit, “Soldats castellans ataquen i destrueixen el castell de Vallespinosa -Guerra dels Segadors-”-6 desembre 2016– d’algunes persones que vivien al castell:

 

El cuiner i l’esclau

El coc, el cuiner, que “… encara que fos negre era molt bon cristià”, com va deixar escrit el rector el dia del seu enterro, el juliol del 1621.

I també de l’esclau. Sí, els Biure tenien un esclau al castell. I això que estem a la primera meitat del segle XVII! L’havia comprat el Rafel de Biure a un tal Abrell de Tarragona. El pobre esclau va morir el 1620. El rector escriu:

“Digué que era cristià, perquè era dels morets de València”.

Però, tot i que era cristià, es va negar a donar-li els sagraments:

“confessà prou bé, amb tot, no li volguí lliurar lo St. Sagrament de l’eucaristia i de l’extremaució. Fou enterrat en lo fossar del dit lloc de Vallespinosa per mi, Gabriel Falqués”. Deu ni do amb el rector.

 

Els criats

També hi havia al castell un mestre pels nens, i també hi havia els criats. De criats n’hi devia haver bastants, en el testament d’en Rafel de Biure de 1633, en parla d’ells:

“Vull que a tots mos criats y criades que lo dia de mon obit se trobaran estar en ma casa, los sia pagada llur soldada y a quiscun i quiscuna de ells y de elles los sia fet un vestit de dol”.

Foto: Principis segle XX - Vallespinosa- es pot veure encara part de les restes del castell al capdamunt

Homes de confiança

Alguns d’aquests criats eren persones de molta confiança, i molt lleials als seus senyors, com en Melcior Vilar i el Jaume Alaix.

En Melcior Vilar, pagès de Vallespinosa, casat amb una Prunera, tenia molta relació amb el Rafel de Biure, relacions que també ens movien en el terreny dels negocis. Potser no era ben bé un criat, sí que era però un home de tota confiança. L’estreta relació va continuar amb el Josep Margarit.

Un altre home de tota confiança i molt lleial era Jaume Alaix, i tant ho va ser del Rafel de Biure com del seu gendre Josep Margarit. En el testament d’en Rafel de Biure del 1633, es parla d’ell, i consta com a criat:

“… per los bons y lleals serveys que tinch rebut de Jaume Alaix, mon criat, vull que mon hereu tant quant dit Alaix viura li sian prestats los aliments necessaris de menyar, beure, vestir y calsar, axí en sanitat com en malaltia ab gastos de metges i medicines, e si a cas dit Alaix no volrà habitar en casa de dit mon hereu … li deix i llegue tres Centes lliures Barceloneses … les quals ab dues o tres pagas li haja de donar mon hereu … dins un any … i també vull li sia donat lo millor vestit dels meus o negre o de color que dit Alaix designarà”.

(Vallespinosa i el seu Patrimoni monumental i artístic conservat (segles XVII-XVIII) Apèndix documental Núm.3)

El Jaume Alaix va morir el 26 de gener de 1641, el dia de la batalla de Montjuic, segurament lluitant al costat del seu amo. El van enterrar a Vallespinosa, i en el seu funeral hi van assistir 12 capellans. Va ser Guiomar, germana de Rafel de Biure, qui se’n va fer càrrec.

 

(Manel Güell Junkert: Rafel de Biure de Montserrat o les tribulacions d’un senyor-bandoler de Vallespinosa (1570-1634) Pàg. 64-65).

El cementiri de Vallespinosa, a la zona de les Eres, on hi havien els horts, al peu de la serra de St. Miquel. Antigament el cementiri estrava al costat de l’església de Vallespinosa, al cantó que no donava a la plaça.

Un fill bastard d’en Rafel de Biure.

El Rafel de Biure va tenir una filla legítima, la Maria, que es va casar amb el Josep Margarit de Biure. El Josep Margarit de Biure va ser en la Guerra dels Segadors, Governador de Catalunya i cap de les milícies catalanes.

Però el Rafel de Biure si bé no va tenir cap fill legítim, sí que en va tenir algun de bastard. No sabem quants, però en el llibre parroquial de Vallespinosa n’hem trobat un de segur, i un altre de probable. Potser també hem trobat la que va ser la mare del primer. Com que el llibre parroquial comença a partir del 1600, no sabem si n’hi hagué d’altres abans d’aquesta data.

 

L’Arnau

L’11 d’octubre de 1632 és batejat un nen, l’Arnau, consta de pares incògnits.

Li fa de padrí Jaume Alaix, el criat del Rafel de Biure.

Però l’Arnau no era exactament un nen de pares incògnits. Era un fill bastard del Rafel de Biure. Encara que en el llibre parroquial no consta que ho sigui.

El Rafel de Biure, senyor de Vallespinosa, quan neix l’Arnau té 62 anys, una edat ja força avançada en aquells anys, i al cap de dos anys ja mor. La seva filla i el seu gendre, el Josep de Margarit i de Biure, tenen fills en aquests anys:

El 1622 la Rafela,

El 1626 el Gaspar,

El 1635 el Jaume,

I el 1638 la Beatriu.

Quan neix l’Arnau, la Rafela té 10 anys, el Gaspar 6, el Jaume encara no ha nascut, no ho farà fins al cap de tres anys, i la Beatriu fins al cap de sis.

L’Arnau és germanastre de la Maria, la filla del Rafel de Biure, i per tant l’Arnau és l’oncle dels seus fills.

Sabem que és fill d’en Rafel de Biure, perquè és nomenat en el testament de la seva germanastra Maria, que n’encarrega la cura a l’hereu amb 200 ll. de renda, fins que acabés els estudis i entrés en religió.

(Manel Güell Junkert: Rafel de Biure de Montserrat o les tribulacions d’un senyor-bandoler de Vallespinosa (1570-1634) Pàg. 64, nota 15).

Qui devia ser la mare de l’Arnau?

Era la mare alguna noia joveneta que treballava de criada al castell?

Al castell de Vallespinosa hi havia criats i criades, com hem vist més amunt quan en Rafel de Biure en parla d’ells en el seu testament.

El 1641, mor al castell de Vallespinosa, l’Antònia Miquel, se’ns diu que és donzella, o sigui soltera, i filla d’un mercader que viu a Barcelona, el Josep Miquel. La seva mare és morta.

L’enterro l’explica el rector, en Pere Bages, i ens diu que la porten a l’església de Vallespinosa, on fan l’ofici. Qui dota la seva ànima és Guiomar de Cardona i Biure, germana del Rafel de Biure, el pare de l’Arnau. El rector fa constar que l’Antònia ja feia anys que era al castell, i per tant la consideren com a parroquiana, si l’haguessin considerat forastera, pagarien més per l’enterrament. No serà aquesta Antònia la mare de l’Arnau?

Podria ser. Com que feia anys que vivia a Vallespinosa, el pare potser ja se n’havia oblidat que tenia una filla vivint i treballant en un castell d’un petit poble de l’interior del país. Potser s’havia tornat a casar i tenia altres fills. Potser ja era mort i els del castell no se n’havien assabentat.

Del llibre: “Vallespinosa i el seu Patrimoni Monumental i Artístic conservat. (s XII-XVIII) -Diputació de Tarragona 2010-

El bastardet

El 1618, van batejar a un “bastardet”, li van posar de nom Joan. El va batejar fra Guillem Martí (no queda clar aquest cognom) de l’Orde de St. Agustí i Vicari de Biure, amb llicència del rector. Perquè el va batejar un Agustinià, vicari de Biure? No seria també aquest Joan un fill bastard del senyor del castell de Vallespinosa, en Rafel de Biure, com ho serà uns anys més tard l’Arnau? No és significatiu que li diguin un “bastardet”, quan cap altre nen de pares incògnits se l’anomena així? Van fer de padrins: Joan Mateu, i Paula Prunera, viuda. Tots dos veïns de Vallespinosa.

Al cap d’un any del bateig de l’Arnau, el 1633, en va néixer un altre nen que consta també de pares incògnits: el Jacint, fa de padrí el Jacint Ponnou, i la Caterina Guillem del terme de Querol. Però aquest no consta enlloc que sigui un fill del senyor del castell, ni se l’anomena “bastardet”. Potser els pares eren de Querol o de Sta. Perpètua, com els Ponnou. Potser tan sols tenia mare. Potser era una noia molt jove, potser sabia que no el podria mantenir, potser era el fruit d’una violació.

Els noms dels nens quan els bategen

Els nens que trobem en els llibres parroquials, quan els bategen els posen tres noms, però, normalment, tan sols el primer és el que val, el que es fa servir i amb el que se’l coneixerà un cop batejat. Sembla que també hi ha gent que ha fet servir algun dels altres noms. Molts de nosaltres també hem estat batejats amb tres noms, encara que molts ni sabem o ni recordem quins són els altres dos. Suposo que els que no estan batejats per l’església, tan sols en porten un. 

Però els fills de pares incògnits només consten en els llibres parroquials amb un sol nom. Mai en veiem cap més. Devia ser una manera de fer constar que no eren com els altres. Potser, qui sap, també els hi posaven els tres noms, si era així, mai ho van fer constar cap dels rectors en els llibres de baptisme de tots aquests pobles.

I els fills de persones importants, en tenien més de tres. Ho veiem a Vallespinosa, quan bategen els fills de Josep Margarit i de Biure, el senyor del castell. Tots en porten més de tres, el primer sis, els altres cinc:

Rafela, Maria, Margarida, Agnès, Guiomar, Beatriu.

Gaspar, Joaquim, Jaume, Benet i Magí.

Jaume, Antoni, Pere, Magí, Gregori.

Beatriu, Dionísia, Guiomar, Isabel, Verònica.

Deu ni do!

Els privilegis dels Senyors

Hem exposat unes pinzellades de la vida de Vallespinosa de bastants anys enrere. Detalls que ens mostren els privilegis que tenien els senyors locals enfront dels pagesos o del poble ras. Són dades trobades en els llibres parroquials que ens obren petites finestres per poder mirar què passava en aquells anys, i com es vivia, suficients per veure que hi havia un abisme entre uns i altres en tots els sentits. 

MONTSE RUMBAU

20 de gener de 2019

Contacta amb l'autora

Deixa un comentari