“Seda d’Alessandro Baricco”

Foto: google.es

       

Seda

       d’Alessandro Baricco

El darrer llibre que hem llegit al Club de Lectura ha estat Seda d’Alessandro Baricco.

Aquest escriptor italià va néixer l’any 1958 a Torí, on va estudiar filosofia, i actualment conrea molts camps dins del món de la cultura. Habitualment al seu país fa critica musical, dóna classes d’escriptura creativa, ha escrit teatre i assaig, ha fet de presentador de televisió, va fer d’actor de cinema i l’any 2008 va dirigir la seva primera pel·lícula. És un dels escriptors italians punters i les seves obres han estat traduïdes a molts idiomes.

Seda és una novel·la que es desenvolupa durant la segona meitat del segle XIX i tracta de la producció de seda en un poble al sud de França. El personatge principal, Hervé Joncour, ha de viatjar primer a l’orient mitjà i després fins al Japó per aconseguir ous dels cucs de seda de bona qualitat.

Els viatges al Japó es barregen amb una història d’amor entre platònica i onírica que fa d’esquelet de la narració. Com a temes col·laterals hi ha la política d’ostracisme que practicava en aquell temps el Japó que el mantenia aïllat internacionalment. També va ser interessant conèixer la malaltia que patien els ous per aquella època que es coneixia com a pebrina i que era originada per uns fongs que acabaven amb la vida dels cucs. Es veu que ni el mateix Louis Pasteur en va treure l’entrellat.

Aquella època va veure molts canvis, el Japó va ser obligat a obrir les seves fronteres al comerç i a la circulació de persones. D’aquesta manera l’any 1866 el Japó va autoritzar l’exportació dels ous dels cucs de seda. Per altra banda l’obertura del canal de Suez l’any 1869 va fer que es pogués anar al Japó en només 20 dies mentre que en l’obra que comentem el viatge durava uns quants mesos.

És de lectura molt fàcil, està dividida en capítols curts, algun de només dues línies i l’obra té una mica més de 100 pàgines. També ha cridat l’atenció un capítol relativament llarg on apareix un erotisme que sobta. Potser la clau de l’obra és el ritme assossegat que es manté del principi a la fi. Ha agradat, encara que deixa la sensació de que has pres un aperitiu i trobes a faltar més substància que les 100 pàgines de l’obra no tenen.

S’ha dit que semblava un conte, o un esbós d’un quadre del qual només vèiem unes pinzellades.

De totes formes, un dels objectius principals de la lectura és passar una estona plaent i aquesta obra al nostre parer sens dubte ho aconsegueix.

 

Jordi Gras

6 de febrer de 2019

foto: google.es

Deixa un comentari