Cal Passamaner

MONTSE RUMBAU

Cal Passamaner

Cal Passamaner

L’antic mas era just davant del km 4, anant de Pontils a Sta. Coloma a l’esquerra.

No en queda res. La finca, les terres i on hi havia el mas, es trobava en una zona que anomenaven Roques Altes. Era un dels molts masos del terme de Pontils.

 

Els Calaf

A cal Passamaner hi van viure els Calaf.

El Joan Calaf viu a Sta. Coloma i parla de la masia i de la família. Ell és nascut el 1948, el seu pare, l’Anton, el 1911. L’avi, que també es deia Anton, havia nascut el 1885, la seva germana petita era del 1900. El besavi, el Magí, devia haver nascut cap  1860. El pare del Magí, el Josep Calaf Dalmau, devia haver nascut cap al 1830 o 35.

 

El mas

El besavi, el Magí, vivia al mas, i segurament el seu pare també, perquè és el que signa el contracte del cens que havien de pagar a partir del moment en què van comprar les terres i segurament el mas.

El besavi eren 8 germans, l’avi eren 5. La vida al mas era molt dura, i l’avi quan es va casar va marxar a buscar-se la vida fora del mas, on encara hi vivien els pares, tiets i germans. Va viure a Figuerola, a Sta. Fe i finalment a Sta. Coloma.

 

El Joan i la seva germana, la Montserrat, quan eren petits, anaven al tros a portar el dinar al temps del segar, i els dissabtes, quan sortien de l’escola també hi anaven, i treballaven ajudant als grans. Quan hi havia molta feina es quedaven a dormir al mas. En aquells anys el mas ja estava força deteriorat.

 

El Joan va ensorrar el mas cap als anys 70-80.

Foto: El Magí Calaf i la Rosa Ravell. Cap a 1910

El nom de Passamaner venia de quan les dones que vivien al mas filaven la llana dels bens. I el mas va agafar aquest renom de Passamaner.

 

Cal Passamaner era un mas antic, potser és un dels masos que hem trobat al segle XVI i XVII i que no ens ha arribat el nom, o potser era conegut amb un altre nom.

 

A dalt de tot del mas era on guardaven la palla, i era on dormia tota la canalla, en màrfegues plenes de palla de blat de moro, els 8 germans del besavi i els 5 de l’avi. Tenien un ruquet, una mula, unes quantes gallines, un porc per la família i algun altre per vendre, i poca cosa més. No tenien ramat. Dos cops a l’any portaven la verra a un verro de Montalegre, com feien altres veïns. Un cop hi havien anat, ja pràcticament hi anaven soles.

 

La masia no tenia cisterna, sí que tenien un cup, de quan hi havia vinya a la zona, abans de la fil·loxera, que va atacar els ceps a finals del segle XIX. Hi havia una finestra que tenia com a base una antiga pica d’aigua de pedra.

 

L’era estava darrere de la casa.

Vivien del poc que donava la terra, de la caça, de la pesca i del bosc, que n’hi havia molt més del que hi ha ara. Caçaven pràcticament cada dia, i quan era el temps que no es podia caçar, aleshores des del mas, penjaven una màrfega en una finestra quan veien perill, per avisar els que havien anat a caçar, i aquests amagaven l’escopeta en uns feixos.

 

Anaven a netejar les basses dels molins, i a canvi els donaven farina. Pastaven la farina a la pastera, i es feien ells mateixos el pa al forn del mas.

 

En temps del besavi, anaven a segar a l’Urgell, feien de dalladors, hi anaven a peu i amb la dalla. Anar a l’Urgell a segar és que ho devien necessitar tot. A Sta. Coloma segaven més tard que a l’Urgell, per això hi podien anar.

Foto: Els pollancres plantats pels de cal passamaner

La portadora amb tapa

Les necessitats les feien en una portadora, que estava tapada i a la tapa hi havia un forat. La portadora estava darrere la casa. O sigui que calia sortir fora de la casa per anar-hi. Quan estava plena, la portaven cap a l’hort. Els nens, com que no arribaven a la portadora, ho feien en uns forats que després els tapaven.

 

El “deso”

Hi havia al mas un “deso”: un amagatall on s’hi entrava per la teulada. En temps de la Guerra Civil vivien al mas i amagaven en el “deso” la collita perquè no els hi prenguessin.

 

Peixos i anguiles al Gaià

El mas estava prop del Gaià. El Joan explica que darrere del mas hi tenien un pou, però que quan eren prop del riu, bevien sempre l’aigua del Gaià. Quan ell era petit hi havia peixos, i agafaven anguiles.

 

Al riu, enfront del mas, hi havia el gorg anomenat de cal Passamaner. Dos nens s’hi van ofegar. El pare d’uns dels nens hi anava sempre a pescar, un dia el nen hi va anar sol amb un amic, devien caure i es van ofegar. Ben pocs devien saber nadar en aquells anys.

 

El vímet i els cistells

A la vora del riu hi havia vimeteres i la canalla amb el vímet feien cistells. A la vora dels horts també se’n plantaven, i ells també en van plantar a la vora del pou. Un germà del padrí, li va anar bé saber fer cistells de petit, perquè de gran va fer de cisteller a Sta. Coloma.

 

La resclosa

Els pagesos d’algunes masies que hi havia prop del riu, hi van fer rescloses i recs per poder regar els horts. Els de cal Passamaner també. El Joan diu que van ser els primers que van fer una resclosa a part de les dels molins, que són medievals i que encara hi són ara. Hi havia la de cal Passamaner, la de les Planes que era molt gran, una mica més amunt d’aquest mas, i més avall havia la de Pontils.

foto: Masia de Les Planes

El cens

El Joan té una llibreta molt vella on consta els cens que pagaven els Calaf de les terres que van comprar. El contracte del cens el signa el 1869 el Josep Calaf Dalmau, pagès de 57 anys, de Pontils (el mas i les terres pertanyen a Pontils). El Josep, el rebesavi del Joan, pagarà el cens fins al 1882. A partir del 1883 és el Magí Calaf qui el paga, el seu fill, i el besavi del Joan, que estava casat amb la Rosa Ravell. Pagaven 10 duros i un pollastre, a pagar per la Mare de Déu d’Agost. El Magí pagarà el cens fins al 1925, quan tindria uns 65 anys.

 

El 1907, els duros passen a ser 50 ptes. i el pollastre segueix igual.

 

El 1926 qui paga el cens ara és el fill del Magí, l’Anton Calaf, l’hereu, que era el padrí –l’avi– del Joan. L’Anton té en aquests moments 41 anys.

 

El cens es continua pagant els anys de la guerra civil. I el 1939 hi consta: “El año de la Victoria” i del 1939 endavant, està ja sempre escrit en castellà. I del pollastre n’hi diuen ara “el pollo”.

 

La llibreta acaba el 1978, any en què es va redimir, a partir d’aleshores, ni pessetes, ni “pollo”!.  

 

Des del 1869 fins al 1978, déu n’hi do els anys que va durar aquest cens. A la primeria eren molts diners, però al final era ja ben poca cosa, el pollastre però sí que no va canviar mai, tal sols el nom: de pollastre, a pollo.

 

Anys de molta misèria

El Joan parlant del besavi i de l’avi, té sempre present la misèria amb què van haver de viure. I n’explica algunes anècdotes que ha sentit explicar a l’avi. Davant de cal Passamaner, i a l’altre cantó del riu, hi havia el mas Cornet. Un dia, als del mas Cornet se’ls van escapar algunes gallines. L’avi i els seus germans eren petits, i anant pel bosc, van trobar els ous. Els ous no en menjaven pràcticament mai perquè els venien al mercat de Sta. Coloma, i els nens, van anar il·lusionats cap a casa amb els ous, pensant que se’ls podrien menjar, però els van fer anar a cal Cornet a entregar-los, aquests, però, els van premiar regalant-los dos ous.

 

Les arengades

En temps del besavi i de l’avi, les arengades, que es compraven els dilluns al mercat de Sta. Coloma, se’n menjaven una entre tres. Per saber a qui li tocava el cap o la cua, ho feien a palletes. No eren els únics que bo feien, ho feien també altres famílies dels masos i pobles de la zona.

foto:El Gaià, ben a prop del mas

El nen bord

Ja hem dit del besavi que eren 8 germans, doncs tot i tenir 8 fills, encara els pares van anar a un hospici de Sta. Coloma de Gramenet, a buscar un nen que no tenia pares. Sembla que una tieta monja que treballava a l’orfenat els va demanar d’agafar-lo. El nen, que era molt petit quan el van anar a buscar, entre 1 i 2 anys, va estar amb els altres fills, però com que no hi havia menjar per tots, van tornar el nen. Però la mare del besavi enyorava el nen i el van anar a buscar de nou. Aquesta vegada els de l’orfenat o l’hospici, com en deien, els van posar unes condicions, el nen havia d’aprendre de lletra. I així va ser, va anar a l’escola i va saber llegir i escriure, l’únic de la família que en sabia. No els devia agradar gaire als 8 germans que el “bord”, a qui li van donar el cognom Calaf, anés a l’escola mentre ells es feien un tip de treballar. La història del nen bord, que per cert es deia Sebastià (els 8 germans li deien Sebastianot, el que és un indici que molt bé no els devia caure), no va acabar gaire bé, perquè no va agrair mai el que havien fet per ell, va acabar marxant de casa, enduent-se l’únic de valor que tenia la família: una capa i una moneda d’or. I ja no en van saber mai més res d’ell.

 

L’incendi

En temps també del besavi, hi va haver un incendi al mas, i el van haver de refer. L’incendi el va provocar un accident que no havia d’haver passat. Van anar a la farmàcia a comprar petroli pel llum, es venia en aquells anys a les farmàcies. I, equivocadament, els van donar gasolina, i es va encendre tot. Feia dos anys que havien anat a buscar el bord, i davant de les despeses que suposava refer el mas, curar les cremades que va patir la mare, i amb les dificultats que ja passaven, va ser quan van anar a tornar el nen que havien tret de l’orfenat.

 

Les ulleres i el paraigües

En temps del besavi, van comprar unes ulleres a les trementinaires, les dones que a l’hivern baixaven del Pirineu amb herbes, olis i pomades per curar, i sembla que també portaven algunes ulleres. Anaven pels masos i pels pobles. Aquestes ulleres van servir per tots. Devien tenir poca graduació, i així se les podia posar més d’un.

 

També en aquests anys, van aconseguir un paraigua, potser en uns dels viatges anant cap a Sta. Coloma de Gramenet, a buscar el “bord”, o quan el van tornar, o anant de nou a buscar-lo. Un cop el paraigua, que devia ser gran i negre, va ser al mas, el van obrir, però ja no el van saber tancar, i tota la canalla no parava de plorar espantats per aquesta cosa negre que no podien dominar.

foto: El que queda de cal Roseta, anoemnada cal Jaume en els últims anys

Els pollancres

El pare del Joan va plantar a la vora del Gaià, per la zona de cal Passamaner, molts pollancres. Però en van quedar pocs, perquè quan feia poc que els havien plantat, les vaques del mas de les Planes els van fer malbé. Els que van quedar, són els que podem veure encara ara prou alts.

Els masos pròxims a cal Passamaner

Cal Passamaner,

Les Planes,

Cal Cornet,

Cal Carro,

Cal Corbella,

Cal Roseta, també li deien, als anys 40 del segle XX, cal Jaume,

cal Caselles,

I cal Macianet.

Totes aquestes masies estaven dins del terme de Pontils.

Les Planes estava molt a prop de cal Passamaner, a uns 300 metres. La padrina del Joan era de les Planes, es deia Josefa Ferrer Clarasó.

Abans del mas que veiem avui dia, hi havia hagut un altre mas que van tirar a terra en fer el nou. A les Planes hi han viscut diverses famílies de masovers, i encara ara s’hi viu.

Cal Cornet, quasi enfront de cal Passamaner,  a l’altre cantó del riu. Els que hi vivien eren Tarragó, quan van deixar el mas van anar a la casa de St. Gallard, que va agafar també el nom de cal Cornet. Si l’avi del Joan va marxar de cal Passamaner quan es va casar, que devia ser cap el 1905, els de cal Cornet ja havien marxat cap a St. Gallart abans.

Cal Carro, a un km de cal Passamaner. Ja no en queda cap rastre. Els que hi vivien no van tenir fills, i la casa es va perdre, abans i tot que la de cal Cornet. El Joan ja no va veure mai ni cal Cornet ni cal Carro.

Sota de cal Carro, hi havia la bassa dels ànecs. Ara ja no hi és.

I prop de cal Carro, cal Corbella, que no era cal Corbella de Figuerola, encara existeix, però no hi viu ningú, al costat hi ha un porxo on hi guarden palla. 

Cal Roseta està ja molt deteriorada, i aviat quedarà enrunada.

A cal Caselles, els Caselles, el Delfí i la seva germana, hi van viure fins als anys 60 del segle XX. 

Els Caselles vivien al mas des de feia un munt de segles, al segle XVI ja hi són, i potser ja hi eren abans d’aquest segle i tot.

Cal Macianet, a l’altre cantó del riu, més avall de cal Passamaner, la més antiga, es veia des des del camí, la nova estava més amunt.

foto:Sant gallard-1890-1910- Arxiu ACBS-capsa F11- tots els homes porten gorres i els nens amb bata llarga-a la dreta el castell-

El padrí

En aquestes terres als avis se’ls diu padrí i padrina.

El Joan sap tantes històries de cal Passamaner perquè el padrí els hi explicava als vespres, a ell i a la seva germana  Montserrat, a la vora del foc.

El padrí, que ja hem dit que estava casat amb una noia de Les Planes, la Josefa Ferrer Clarasó –es devien casar cap al 1.900- era una persona molt alta per aquells anys, feia 1. 90 m segur que destacava enmig dels seus veïns, i sobretot al costat de la seva dona que era ben baixeta. El Joan també és alt, encara que no tant com el padrí: 1. 80 m.

Dues germanes del padrí es van fer monges, sembla que alguna germana del besavi també. Era la manera de tenir un plat a taula segur i poder menjar cada dia, i un alliberament per la família.

El dia que el padrí va veure el mar a Tarragona per primera vegada, va exclamar: “Mare meva, quina bassa tan gran!”. 

El Joan recorda que l’avi explicava que la dona del de cal Corbella no va saber que el seu home era calb fins que s’hi va casar, no l’havia vist mai sense gorra. Es devia endur un bon ensurt quan ho va veure! I pobre! Quan ho va veure, ja no va poder repensar-s’hi ni tirar enrere!

En temps de l’avi, hi havia molta gent que no sabia llegir, els de cal Passamaner tampoc en sabien. Quan havien de llegir algun paper, anaven a cal Cornet o a cal Corbella, perquè tant en un mas com a l’altre n’hi havia un que sabia llegir. El de cal Corbella li deien l’advocat, potser perquè es devia fer l’important davant dels que no sabien llegir.

El pare del Joan ja va anar a l’escola, als “Hermanos” de Sta. Coloma. A missa anaven a Pontils i a Sta. Perpètua.

També explicava l’avi que quan hi havia algun malalt en temps de la quaresma, per poder menjar carn, calia pagar una butlla, un permís escrit que donava l’església per tal que en poguessin menjar i quedessin disculpats de fer abstinència aquells dies. La butlla la compraven al rector.

Un dels vuit germans que tenia el besavi, va anar a la guerra de Cuba, i un de cal Corbella també. Els dos van poder tornar sense haver patit cap mal.

Per l’aiguat de Sta. Tecla –que va tenir lloc a la nit del 22 al 23 de setembre de 1874- l’aigua del Gaià va pujar molt de nivell, i va inundar fins a una pórca, que eren unes 10 passes, o uns 10 metres, més enllà d’on passava habitualment el riu. L’aigua va passar per sobre del tros que anomenaven la parada gran, i va fer desaparèixer el camí que passava prop d’ells i que anava de Sta. Coloma a Pontils. 

El passat

El Joan podria explicar encara més històries que li explicava el padrí. Històries viscudes en uns anys de molta misèria, de molt treball, quan el besavi anava amb la dalla a segar a l’Urgell, quan una arengada s’havia de repartir entre tres, quan els nens no anaven a l’escola i ben pocs eren els que sabien llegir i escriure, quan unes soles ulleres servien per a uns quants, quan una dona descobria el dia que es casava que el seu marit era calb … Conèixer les dificultats amb què havien de viure molts dels nostres avantpassats, fa que puguem valorar el present, i que puguem veure com han arribat a canviar les coses.

MONTSE RUMBAU

20 de gener de 2019

Contacta amb l'autora

Deixa un comentari