JOSEP M CARRERAS

Orgull i ràbia

            Estic orgullós per com els nostres polítics empresonats estan portant la seva defensa: amb tota la dignitat i serenitat, sense renunciar a res. Fins ara han demostrat en les seves intervencions tenir una solvència molt superior a la dels fiscals i acusadors. No en va molts d’ells havien expressat les seves ganes de poder-se explicar després d’un any de silenci. Peça a peça van desmuntant el castell de cartes en què la fiscalia havia convertit les acusacions. Saben perfectament el terreny que trepitgen.  A vegades venen ganes d’aplaudir, perquè les argumentacions són tan diàfanes que semblen irrefutables.

            En canvi, sovint fa la impressió que els acusadors no s’han preparat prou. Són freqüents les interpretacions errònies, confusions de noms, fets i aportació de documents sense validesa. Aquest fet no deixa de ser preocupant. Digueu-me mal pensat, però veig la possibilitat que aquests errors –a vegades ridículs- i l’aparent manca de preparació de les preguntes siguin perquè saben que la sentència serà condemnatòria i, per tant, no cal escarrassar-se massa en demostrar la culpabilitat dels encausats.

            En relació al fons, fixeu-vos que fins ara no s’han mencionat per a res la rebel·lió i la sedició, els delictes que podrien comportar unes penes més greus. S’ha parlat només de malversació –negada repetidament per tots els acusats- i d’una possible incitació a la violència. Però fins ara –escric això el dimecres- l’única violència que s’ha demostrat ha sigut la de la policia.

            Així les coses, si no es capgira la situació no sé amb quins arguments es podrà justificar i mantenir un empresonament preventiu que ha durat més d’un any. Només la rebel·lió i la sedició comporten una privació de llibertat tan greu. Però en tots dos casos s’hauria hagut de produir una sublevació contra les institucions de l’estat. En canvi, la trajectòria i les declaracions dels encausats han fet palès el seu pacifisme militant. Tots ells han condemnat la violència en qualsevol de les seves formes.

            Tot plegat posa en evidència que es tracta d’un judici polític, que sota una aparença de justícia, en realitat posa en qüestió la democràcia. D’altra banda, és un judici que posarà de manifest la solvència (insolvència més aviat) de la justícia espanyola, amb unes acusacions que són fruit d’una tergiversació de la realitat i de la fabulació d’un instructor que veia fantasmes on només hi havia fum i atribuïa delictes a actes que encara no s’havien comès. Espero que en el futur es posi la interlocutòria del jutge Llarena com un exemple de mala praxis que mai s’ha de seguir.

            Fins ara hem gaudit de la fortalesa de les defenses, però encara som lluny de poder cantar victòria. Com que es tracta d’un judici polític, segurament es buscarà que els testimonis decantin la balança cap al cantó de la culpabilitat. Es vol un escarment de l’independentisme i per això cal trobar motius de culpa encara que, com en aquest cas, no es pugui demostrar. Vivim una muntanya russa d’orgull i ràbia, amb l’esperança que al final triomfarà la veritat, com no pot ser d’altra manera en un país que –almenys formalment- es diu democràtic.

 

JOSEP  M  CARRERAS

22 de febrer de 2019

naciódigital.cat

Deixa un comentari