COSTUMS PERDUTS: DEL FESTEIG A LA DEMANDA DE MÀ

foto: perfil de Les Piles. tribus de la segarra

Costums perduts: del festeig a la demanda de mà

Des de finals del segle XX, els costums de festeig i de demanda de mà, han canviat força. Fa uns cent anys o més, els joves en edat de casar-se els organitzaven el casori els pares, a vegades ajudats d’alguns casamenters. A vegades, també podia ben bé ser el rector del poble el que feia de mitjancer i suggeria els aparellaments, així potser entreveurien la qualitat moral dels interessats. Quan els festejadors no eren del mateix poble, no és d’estranyar que ambdues parts estiguessin interessades en saber com eren o com es comportarien la seva jove o el seu gendre. Així doncs, calia informar-se, i per això recorrien a aquests “professionals”. Per tant en moltes ocasions, els contraents (o futurs contraents), no tenien veu ni vot a l’hora d’escollir el seu company, doncs sovint ni tan sols es coneixien, o a tot estirar potser tan sols s’havien vist dues o tres vegades.

foto: carro amb vela - camí de Sta. Coloma-Igualada. Arxiu Jordi Mulet

Els vistaires

En pic s’havia concertat el possible matrimoni i per tal de facilitar que els futurs contraents es coneguessin calia “anar a fer vistes”. Les vistes les efectuava “el vistaire” és clar, que era el noi que volia aconseguir la noia. Amb qualsevol excusa, el jove es presentava a la casa de la noia per així tenir un primer contacte amb la seva família.                                                 

Era habitual que les famílies rebessin als pretendents a l’escalf de la llar de foc, sempre que la temperatura no fos excessiva. Hi havia moltes maneres de demostrar al vistaire si era ben rebut o no: tirar un bon tió al foc per demostrar-li simpatia o en cas contrari no alimentar el foc fins a deixar-lo apagar o fins a tirar-hi llenya verda perquè molestés el fum. Encendre ells llums d’oli perquè hi hagués una bona claror, o per contra deixar-los apagar fins a quedar-se a les fosques…                                  Era costum invitar el visitant a beure o a menjar, no fer-ho, era una mostra de menyspreu. A vegades potser per compromís era convidat a menjar, i això ja era un bon senyal, però si aquest l’havien fet massa salat expressament, això donava a entendre al pretendent que no era ben rebut. També hi havia maneres més directes per demostrar rebuig al festejador: No obrint-li ni tan sols la porta de casa o dir-li directament a la cara que no el volien veure més.                                                               Joan Amades ens explica altres fórmules que expressaven acceptació o rebuig envers el pretendent, però que aquí no comentarem, veieu-ho si de cas a “Folklore de Catalunya. Costums i Creences”.

foto: Les Piles, avui dia. tribus de la segarra

La llonganissa del vistaire

Antigament era el pare de la noia el que donava o denegava la mà de la filla al pretendent sense donar cap explicació. Si el pare veia de bon grat que es formalitzés la relació entre els dos joves, aleshores es concertava una trobada entre les dues famílies (1). Per un seguit es quedava un dia determinat per fer un berenar. I era en aquest berenar on es treia la famosa llonganissa del vistaire. Arreu de Catalunya hi havia el costum d’oferir aquest embotit el dia d’aquesta trobada familiar per tal de simbolitzar l’entesa i bona predisposició per formalitzar la unió entre els dos joves.                                                                        No se’ns escapa el sentit al·legòric d’aquest embotit, ni el simbolisme sexual que comportava. Les dues famílies volien el mateix: que la seva unió fructifiqués i que la parella tingués força descendència. Quan en aquests enllaços hi havia implicat un hereu o una pubilla aleshores encara calia filar més prim.

Com si fos una ofrena

És clar  que es tractava d’una ofrena, doncs una família oferia un fill i l’altre una filla perquè es segellés una unió matrimonial. És que potser no són els fills els béns més preuats del matrimoni? I aleshores a taula presentaven  la llonganissa del vistaire, que era la carn més selecta del porc concentrada en un embotit, fins i tot preferida al pernil, l’acompanyaven amb pa amb oli.                                                                                                  
A tot el Principat, aquest embotit es feia més o menys de la mateixa manera i forma, però amb algunes variants. El nom també variava segons les comarques. L’únic ingredient que no s’alterava era el farciment, que consistia preferentment en carns de pernils i espatlles, i en menor mesura  carn magra i llom i amb el punt de greix adequat… vigilant que no hi haguessin  nervis, tendrums o teixits durs… i tot això ben amanit amb sal  i pebre. Després només calia esperar que s’assequés convenientment. En alguns llocs en deien la BOTIFARRA DEL VISTAIRE (1), o de l’espetec, o del pet, perquè en trencar-se fa un soroll característic. Era llarga i prima i s’assecava aviat. A Cervera en deien la LLONGANISSA DEL VISTAIRE o de PASQUA, perquè en ser el budell molt prim, doncs ja es pot menjar entre el març i l’abril, o sigui per Pasqua.                                                                           
Cap al Pirineu lleidatà i el Pallars se’n deia XOLÍS DEL VISTAIRE i era de grans dimensions, ja que podia fer de 25 a 45 cm i la solien fer amb budell gruixut o cular, i també amb l’abrer o arbrer, que és una altra forma d’anomenar a l’esòfag del porc.                                                                                  
A les Piles, aquest embotit li dèiem el FESTEJADOR, que és una paraula sinònima de vistaire.
foto: camins per anar amunt i avall. Arxiu Jodi Mulet

Demanar la mà

Quan les dues famílies es trobaven a la casa de la pretendenta, es considerava que les dues parts ja estaven d’acord en formalitzar la unió matrimonial, i era ja com si es demanés la mà de la noia, encara que sovint no  s’expressava clarament, donat que ja es donava per entès. Amb el temps però, aquest costum del vistaire desaparegué i adoptà altres maneres.          A casa, m’havien explicat (això era entre els anys 30 i 40 del segle passat) com un cabaler (un tiet meu) acompanyat pels seus pares i la seva germana petita havien anat a Montbui a demanar la mà de qui seria la seva dona. Per fer el viatge, una família del poble els hi va deixar un carro de vela. Potser perquè feia més prestigi, potser perquè els protegiria del mal temps, van arribar al lloc de destí, i aleshores els van convidar a un arròs. La germana petita que anava amb ells, era la meva mare, i estava il·lusionada doncs viuria per fi en directe com es demanava la mà. Però, quina decepció! De la única cosa de la qual no es va parlar, va ser de demanar la mà de ningú!

Una tieta meva es va casar amb un noi de Sarral, però abans de fer-ho, la que seria la seva sogra la va demanar en matrimoni. Van escollir la Festa Major de les Piles per formalitzar la futura unió matrimonial. A l’hora de dinar, havent-hi els festejadors presents, va dir: Ja sabeu perquè sóc aquí, vinc a demanar la mà de (…). Va demanar la mà, la mare del promès, perquè li corresponia a ella, doncs era viuda.

JOSEP BALLABRIGA CLARASÓ

26 de març de 2019

(1) Més cap aquí els marits van permetre a les seves mullers d’intervenir, poc o molt en les decisions matrimonials pel que fa a els fills.

(2) A la Segarra es considera que una botifarra sempre és un embotit que prèviament s’ha bullit. En canvi una llonganissa sempre està feta amb carn crua.

Deixa un comentari