JOSEP M CARRERAS

Llums i ombres

 

            En els meus anys de professor a Tarragona, hi havia a l’Institut un professor que no podia entendre que molts alumnes se n’alegressin sempre que el Madrid perdia fos contra qui fos. No cal dir que aquest professor (ex-policia, d’altra banda) era partidari del Madrid. Podia acceptar que si jugava contra el Barça, la gran majoria d’alumnes donessin suport a l’equip català, però si els madrilenys perdien contra un equip estranger, alegrar-se’n ho considerava una falta de patriotisme imperdonable.

            El vell professor era del tarannà de l’antiga escola franquista segons la qual “ells havien guanyat una guerra i per tant, ells imposaven la llei”. Ho deia amb una altivesa que no permetia cap mena de rèplica. Per això no devia superar el trauma de la democràcia després de la mort del dictador i la legalització d’uns partits que ell havia combatut i perseguit activament.

            M’ha vingut al pensament aquest personatge (e.p.d.) en veure els resultats de les darreres eleccions. Com en Peret de les cabres, el Fra-Casado es permetia anunciar, fins i tot molt abans de la votació, accions de govern per collar encara més Catalunya, tot i ser anticonstitucionals. Eren mesures humiliants dictades des de la prepotència, com l’aplicació immediata del 155, el tancament de TV3, la liquidació de la immersió lingüística i tantes altres que ens haurien caigut com a mastegots sense saber d’on venien ni per què.

            Una derrota tan sonada ha suposat també una dura lliçó per a la marquesa de Casa Fuerte que es vantava de ser cap de llista del PP per Barcelona sense saber gens de català. Una actitud de total menyspreu, com si en comptes de ciutadans fóssim escarabats. En anunciar la derrota, el tarragoní Alejandro Fernández no podia amagar les llàgrimes davant una patacada tan monumental. I és que, com diuen al país veí, “donde las dan las toman”. Dubto, però, que tant uns com altres hagin après la lliçó. Possiblement els hagi alterat les neurones i estiguin ja preparant els exorcismes contra tot allò que soni a català.

            Vist en clau catalana, crec que també hi ha motius d’alegria, però amb moderació. Els partits sobiranistes han aguantat el cop. El poble s’ha mantingut ferm; tossut com sempre. Malgrat el cansament, la moral no decau. Però hem jugat només la primera part del partit. Abans d’acabar el mes hi ha eleccions altra vegada i aquest cop hauria de ser un plebiscit per a la independència. No podem oblidar que la segona república espanyola va venir precisament d’unes eleccions municipals. Després de la victòria dels partits republicans, en un parell de dies Alfons XIII feia les maletes i marxava a l’exili. És cert que les circumstàncies no són les mateixes, però cal que Europa senti la nostra veu i s’adoni de la justícia de les nostres reivindicacions. El salt qualitattiu que han fet els partits sobiranistes al Congrés de Madrid ara s’hauria de produir també a la Comissió Europea. Anem guanyant aliats i hem de demostrar que els passos que hem avançat no tenen retorn. Els polítics ho han d’entendre, però nosaltres hem de tenir molt clar que només ens en sortirem si sabem anar junts. Dels errors també s’aprèn.

JOSEP  M  CARRERAS

3 de maig de 2019

foto: ara.cat

Deixa un comentari