JOSEP M CARRERAS

L'eròtica del poder

 

            Falten pocs dies per a la constitució dels ajuntaments sorgits de les darreres eleccions. I, sincerament, no m’agraden gens les actituds de molts dels que poden llepar poder. Sembla que hagin oblidat allò que pregonaven en les campanyes electorals. Només cal veure com Valls ha canviat com un mitjó en relació a Ada Colau. Ha passat de considerar-la poc més que el mateix dimoni enforquillat a oferir-li els seus vots sense demanar res a canvi. O l’actitud de la mateixa Ada Colau en relació a Ernets Maragall. O Pablo Iglesias en relació a Pedro Sánchez.

            Els que aspiren a ostentar càrrecs polítics ho fan per uns principis socials, altruistes (almenys teòricament) de servei a la comunitat. Faran més o menys incidència en determinats aspectes de la societat: econòmics, sanitaris, culturals, d’habitatge… però tots proclamen que treballaran pel bé comú, que es troba per damunts dels interessos particulars.

            Però jo no sé què passa que quan els resultats són igualitaris, tots es barallen per ocupar el cim de la piràmide. I quan ho aconsegueixen, s’hi eixarranquen i després no hi ha manera de fer-los deixar la poltrona.

            Aquí és, al meu entendre, on falla bàsicament l’actual sistema. Es posa el nucli del poder en una sola persona, l’alcalde. Aquest és ara per ara la màxima expressió de l’autoritat, encara que necessiti col·laboradors per portar a terme la seva funció.

            És lamentable que per un grapat de vots (que potser es podrien comptar amb els dits d’una mà i encara en sobrarien) uns se sentin vencedors i vulguin imposar els seus propis criteris i els altres siguin els vençuts. És fàcil omplir-se la boca dient que s’està obert a tothom, que es vol governar per a tota la població, però massa sovint aquestes proclames queden en això: en paraules. Perquè una cosa és dir i l’altra fer.

            Cada vegada és més ampli el ventall d’opcions polítiques. Ja no predomina un cert bipartidisme sinó que les opcions són cada cop més diverses i es poden adaptar millor a la voluntat de cadascú. Per tant, caldrà cada cop més establir pactes. Però pactes concrets, a partir de temes concrets, no basats en personalismes, que massa sovint sonen a ambició personal o a revenja de situacions anteriors. Els grups de govern haurien de reflectir aquesta varietat de criteris en positiu, atès que sovint –i més en pobles petits– hi ha coincidència en molts punts d’actuació.

            En canvi, el panorama que veiem és precisament el contrari. Personalment, trobo  lamentables les lluites per ostentar una alcaldia. Vol dir que tenim encara la visió que el poder ve de dalt i, en el millor dels casos, procura el benestar dels súbdits. Poques vegades els polítics consideren que tenen el poder perquè els ha estat delegat pels ciutadans, que en són els veritables dipositaris. Considerar que l’exercici de la democràcia consisteix en fer unes eleccions cada quatre anys és un greu error. És tenir el poble com a minoritzat i per això no se’l consulta. Escoltar la veu del poble és el primer principi d’un govern democràtic.

 

JOSEP  M  CARRERAS

13 de juny de 2019

foto: elcomercio.pe

Deixa un comentari