JOSEP M CARRERAS

Resistir, persistir

 

            Cada cop tinc més clar que el camí cap a la independència serà llarg i costerut. Però amb la mateixa claredat m’adono que, malgrat els errors comesos i la falta d’unitat, assolirem el nostre objectiu.

            No és ara el moment de lamentacions, perquè estic convençut que –malgrat totes les penalitats sofertes- l’espai recorregut no te marxa enrere. És més, mai com ara havíem estat tan aprop d’aconseguir el nostre objectiu. Però passa que, tot i tenir la meta davant els ulls, els camins es diversifiquen i no hi ha un sol criteri sobre quin és el millor per arribar-hi. Però hi ha un fet que no podem oblidar. No hi ha hagut desercions i la moral segueix alta. Només cal veure la resposta de la gent davant les crides per sortir al carrer a defensar els nostres drets. Fa justament 10  anys, el 2009, es va considerar tot un èxit la convocatòria dels “10.000 a Brussel·les” per reclamar el dret a l’autodeterminació. A vegades no ens adonem de tot el que ha passat des d’aquell moment.

            En aquests moments la situació és força complicada, tant a l’estat espanyol com al Parlament europeu. Però també tothom s’adona que aquest statu quo no pot eternitzar-se i cal buscar una solució. Aquesta solució, d’altra banda, no pot venir per via de la repressió ni tan sols per la imposició forçada d’unes formes de convivència. No hi haurà solució si no s’escolta la veu de Catalunya, d’aquests dos milions llargs de catalans que han votat independència. S’han fet moltes crides al diàleg, però per dialogar han de ser almenys dos i han de trobar-se en igualtat de condicions. No es pot dialogar sota l’amenaça d’un garrot. Dialogar vol dir voluntat d’arribar a acords; i, atès que es parteix de posicions enfrontades, només hi pot haver acord si cadascuna de les parts cedeix una part de la seva veritat tot i que cadascú intenti jugar les cartes al seu favor. Només hi pot haver diàleg si la partida es juga a parts iguals, no amb amenaces i trampes. Alguns fins i tot voldrien estripar la baralla i tirar-la a les escombraries.

            Tot plegat, pèrò, no ens pot fer predre de vista l’objectiu final. Últimament s’ha fet força per reclamar que més de dos milions de catalans no quedin sense representació parlamentària a Europa. La majoria d’estats de la UE no exigeixen als diputats electes jurar la Constitució del propi país, ja que els seus representats són ciutadans europeus. A Espanya, però, predomina l’enrocament d’una Constitució post-franquista, el desig de venjança i el càstig exemplar. Per això ens caldrà sortir encara al carrer moltes vegades; haurem de continuar posant llaços grocs i donant tot el suport als nostres representants empresonats. Però que sàpiga tothom que si la prepotència de l’estat autoritari ens fa abaixar el cap a cops de porra, la nostra tossuderia no te límits. És la clau de volta de tot el moviment. No defallir i persistir, persistir, persistir… convençuts que un dia (crec que no gaire llunyà) la justícia i la llibertat a Catalunya deixaran de ser paraules per convertir-se en realitats. I aleshores ens adonarem que tot plegat haurà valgut la pena.

 

JOSEP  M  CARRERAS

5 de juliol de 2019

foto: Reuters. ccma.cat

Deixa un comentari