JOSEP M CARRERAS

Emprenyadíssim

 

            No trobo cap altra paraula que expressi el meu grau de desconcert, aclaparament, consternació i tristesa per l’actitrud dels partits polítics que es diuen independentistes. En comptes de fer front a la nova ofensiva de  l’estat espanyol, es dediquen a discutir si són naps o són cols.

            Mireu si no. Les accions contra l’independentisme no han variat ni un mil·límetre. S’han iniciat procediments que fins ara estaven aturats. A l’espera de la sentència del TS, s’ha posat en marxa la segona part: el Jutjat numero 13 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anunciat per al gener l’inici d’un altre procés, ara contra els responsables dels Mossos d’Esquadra; se citen a declarar alts càrrecs, la Guàrdia Civil entra impunement al Palau de la Generalitat… En un altre àmbit, es demana la inhabilitació del president Torra per no haver tret el llaç groc del balcó de Palau, es nega a tres parlamentaris l’exercici dels seus drets com a representants escollits democràticament. Per acabar-ho d’adobar, s’ha fet públic que el Ministeri de l’Interior ha fet espionatge sobre  les delegacions  de la Generalitat a Londres, Berlín i Ginebra. El mateix ministre Borrell ha demanat al TSJC el tancament d’aquestes seus; els informes farien riure si no fos que Catalunya s’hi juga molt en la seva projecció exterior. És evident que es volen boicotejar els intents d’internacionalització del “cas català”. Torna, doncs, l’ofensiva de l’estat contra tot allò que faci olor de separatisme.

            Davant d’una situació que considero d’extrema gravetat, ¿quina és la posició dels principals partits independentistes de Catalunya? Hi ha motius sobrats per revoltar-se en tots aquests àmbits i altres que probablement he oblidat. Però no, els senyors diputats tenen massa feina discutint si són verdes o són madures als ajuntaments o qui ha d’ocupar la presidència de la Diputació de Barcelona. No hi ha temps per als grans temes de país; només hi ha temps per mantenir el major nombre de cadires. Que la senyora Elsa Artadi reconegui públicament que l’enfrontament entre JxCat i ERC “ha tocat fons” i ningú proposi res per reconduir la situació és un signe del grau de degradació a què han arribat. S’han omplert la boca d’independència, però no han dubtat a posar-se en mans del PSC, que va votar a favor del 155 i estic segur que tornaria a fer-ho si es donés al cas.

            No és que a cada bugada perdem un llençol; crec que el pacte de JxCat i PSC a la Diputació de Barcelona és el tret de gràcia a l’independentisme. Els somriures d’orella a orella d’Iceta i Cia, així ho demostren. Ara tallaran el bacallà; que administrar 1.100.000 euros no és cap cul de paner. Mentrestant, JxCat torna al “peix al cove” de la Convergència autonòmica. 

            Haurem de fer altra vegada la travessia del desert. Allà on hi hagi un grup disposat a deixar-hi la pell per al país, allà ens trobaran. Lluny de falsos profetes i traïdors, però esperançats. Si l’experiència passada ens ha servit per prendre consciència i arribar on som, una nova empenta ens pot portar a la victòria final. No ens rendirem!

 

Josep M Carreras

14 de juliol de 2019

foto: higiniherrero.cat

Deixa un comentari