Escrivint el testament a sota d’un roure -1651-

MONTSE RUMBAU

Escrivint el testament a sota d’un roure
-1651-

El Llorenç Mallenrich és rector del poble de Celma, un poble actualment despoblat que està a l’Alt Camp, més avall de Querol. Hi havia un castell, i a més del poble, alguns masos disseminats. Però el Llorenç és de la Llacuna, i el seu pare que era pagès, també.

El Llorenç escriu el seu testament als afores de la vila de la Llacuna, sota d’un roure, al costat d’una cabana i prop del torrent que passa per sota de la vila. La seva germana ha mort, les dones que servien a la casa estan malaltes, i es parla de pesta. “Que Déu nos guarde”,diu el Llorenç quan pronuncia la paraula pesta. Devia estar amb sa germana, perquè diu que té por de morir, i per això escriu el seu testament als afores de la vila, i sota d’un roure.

Quan hi havia pesta, la gent anava pels afores de les viles i pobles, i es refugiaven en cabanes per poder ser lluny de la terrible epidèmia.

El testament és signat el 15 de juliol de 1651. En aquest any hi va haver pesta a Catalunya. A Sta. Coloma de Queralt, el mes de maig es fan rogatives per tal que l’epidèmia no arribi a la vila, epidèmia que estava ja estesa en moltes poblacions de Catalunya. Finalment a finals de juny hi acaba arribant.

No sabem quan va arribar la pesta a la Llacuna, però al juliol ja n’hi havia, com podem veure pel testament del Llorenç Mallendrich.

foto: Roures de St. Magí, on el Llorenç Mallenrich volia ser enterrat i on va deixar diners per misses i aniversaris

El Llorenç anomena marmessors al Prior del monestir de St. Magí, al prior del monestir de St. Ramon de Penyafort, al Magí Esplugues, pagès de la Vall, que és el seu cunyat, i a Jaume Palet, pagès de la Llacuna. Eren de la Vall dues masies: cal Gomà i el mas Esplugas, prop d’Esblada, i dins del terme de Querol, i s’enterraven a St. Magí, tot i que no els hi quedava gens avinent.

 

La vinculació del Llorenç amb St. Magí devia ser gran, ja que a més d’escollir el Prior com a marmessor, hi vol ser enterrat. També deixa un munt de misses per celebrar al monestir després de la seva mort, i misses també pel seu nebot que es diu com ell, i que ja ha mort.

 

El Llorenç té diners, i n’ha de tenir molts si veiem totes les seves deixes:

 

A més de les misses, també deixa diners per fer-ne al monestir de Montserrat.

I a St. Magí i a l’església de la Llacuna, deixa més misses, aniversaris, lluminàries amb ciris …

 

Deixa als malalts de l’Hospital de Barcelona 5 lliures, i als infants orfes, altres 5 lliures. 

 

I tot sempre és “en remissió de mes culpes y pecats”.

S’havia de fer perdonar moltes coses en Llorens Mallendrich?

 

I deixa diners per casar a un munt de noies donzelles, de la família o filles d’amics:

 

50 lliures a la Maria Macip, una neboda,

50 lliures a la Paula Janer,

50 lliures a Eulàlia Gomar, si mor casada i amb fills, podrà disposar de tots els diners, si no té fills només podrà disposar de 30 lliures, i la resta ha de tornar a l’hereu del Llorenç, (que ja veurem que és una Causa Pia).

10 lliures, a la mare de l’Eulàlia Gomar, que és vídua, i mentre visqui, els seus marmessors s’han de cuidar que sigui calçada, vestida i alimentada.

50 lliures a Maria Valtà, donzella. I als seus pares els deixa 10 lliures de renta mentre visquin.

300 lliures al seu nebot Pau Font, fill de la seva germana Elisabet.

10 lliures a Jaume Palet, un dels marmessors, mentre viurà “en esmena y satisfacció de molts treballs ha presos y pren y prendrà per mi mentre viuré, com confio”.

50 lliures al mestre Joan Pau Sabater, ciutadà de Barcelona, “pels bons serveis ha fet al difunt Llorens Mallendrich, mon nebot, y treballs per a mi”.

Deixa a l’església de St. Magí, el seu calze de plata, “que jo me he fet fer lo quan vuy té Jaume Palet mon marmessor”.

 

Com hereu universal, “instituesch a N. Sr. Déu la mia Ànima, y Causa Pia, davall escrita”.

 

Fa una Causa Pia, o sigui un llegat per ajudar a les noies per casar i als nois que vulguin estudiar per capellans que siguin uns i altres del seu llinatge, o sigui que surtin de la casa del seu pare, com ell mateix diu. Si durant un any no hi ha donzelles per casar ni estudiants que siguin de la família, aleshores els administradors de la causa pia buscaran altres donzelles i estudiants pobres que ho necessitin.

 

A les donzelles se’ls hi donarà com a dot per casar: 100 lliures. Si no tenen fills, han de tornar 40 lliures a la Causa Pia. Aquestes 100 lliures s’afegeixen a les altres lliures que ja hem vist més amunt que deixa a algunes noies de la família, i a d’altres que són filles d’amics.

 

El Llorens Mallendrich té de segon cognom Gomar. La seva mare era filla del Ramon Gomar pagès de la plaça de la Llacuna. Doncs a totes les donzelles que siguin d’aquesta branca també rebran diners pel dot, en concret, 50 lliures.

 

A les donzelles descendents del seu marmessor, en Jaume Palet, també els hi seran donades 50 lliures.

 

I així altres.

 

La Causa Pia té destinada una renda cada any de més de 200 lliures. Els diners de la Fundació de la Causa Pia han de ser dipositats a la taula o banc de la ciutat de Barcelona. En el seu testament disposa que tots els seus béns siguin venuts a l’encant públic i el que s’obtingui vagi a la Causa Pia.

foto: Portal de la Banya. La Llacuna. ca.wikipedia.org

El Llorenç, un home ric

 

Com és que tenia tants diners el Llorenç? No ho sabem. El que sí sabem és que intenta deixar a tots els familiars i amics ben situats i té en compte els malats de l’Hospital de Barcelona i també els nens orfes, i ajuda a les donzelles de la seva família i filles d’amics a casar-se, i els nois que vulguin estudiar.

 

Potser el Llorenç Mallendrich era fill d’una casa potent de la Llacuna, una família amb terres i propietats. Acabada la Guerra del Francès, començaments del segle XIX, passa a ser alcalde de la Llacuna un pagès anomenat Gomar -el segon cognom del Llorens- després d’ell ho serà el Josep Estalella, que hi va estar poc temps, i després d’ell passa a ser alcalde el 1814, un Mallendrich, el Joan, i consta que és pagès i propietari.

 

Per tant podria ser que els Mallendrich de mitjans del segle XVII, fossin ja en aquells anys uns importants propietaris de la Llacuna.

 

Perquè sembla que fent de rector de Celma el Llorens no devia fer-se gaire ric, encara que també és cert que si bé el poble era petit i no hi devia haver gaires potentats, potser sí que n’hi havia en algunes de les grans masies que formaven part del terme. Però aquest fet tampoc explicaria que el Llorenç tingués tants diners.

 

Surtin d’on surtin els diners del Llorenç, el fet és que va intentar ajudar als seus més pròxims, familiars i amics, i també va pensar amb els pobres i els orfes de l’Hospital de Barcelona, una institució molt important a la ciutat, però també important i ben coneguda per la resta del país. 

 

Sempre però amb aquest rerefons: “en remissió de mes culpes y pecats”.

 

Potser se li va perdonar tot amb tantes bones obres. Qui sap.

foto: La masia de cal Nofre i Sant Magí al fons

MONTSE RUMBAU

4 de setembre de 2019

Contacta amb l'autora

Deixa un comentari