JOSEP M CARRERAS

Preparats? Llestos?

 

            Vull suposar que aquest parèntesi estiuenc ens ha servit a tots per  reparar forces i començar de nou amb les piles ben carregades. Perquè el panorama que se’ns presenta les properes setmanes i els propers mesos possiblement exigirà un esforç tan gran o fins i tot superior al de la tardor del 2017.

 

            Entenc que hi hagi gent molt decebuda amb l’actuació dels partits polítics en els darrers mesos. Jo en soc un; no puc entendre com han sigut capaços d’obviar el clam unànime dels ciutadans de Catalunya en funció d’uns interessos polítics. No han sabut gestionar la força d’un poble que molt clarament l’1 d’Octubre va defensar heroicament (sí, heroicament) el seu dret a decidir responent amb el més civilitzat pacifisme a les patacades i la violència policial. L’estat volia evitar fos com fos la celebració del referèndum, però va fracassar en tots els fronts gràcies a la coordinació i discreció de milers de persones anònimes.

 

            Per desgràcia, després hem vist com aquella eufòria inicial es convertia en decepció davant les baralles inútils dels partits. Però aquesta indignació per la seva mesquinesa i baixesa de mires no ens ha de portar de cap manera a claudicar. Al contrari, convençuts que tenim la raó, hem d’aprendre dels errors. Les experiències passades ens han de servirt per plantejar noves estratègies. Des del 2010 cada 11-S sortim el carrer de manera massiva i pacífica, sense que hàgim vist cap canvi d’actitud per part de l’estat. Però això no vol dir que no s’hagin deixat veure els resultats. No seríem on som si  ens haguéssim quedat a casa. En canvi, el dret a l’autodeterminació de Catalunya ha deixat de ser un fet anecdòtic (o un afer intern d’Espanya, com solia dir la UE per treure’s les puces de sobre) i s’ha convertit en un afer internacional, que obligarà a pronunciar-se els màxims estaments de la Unió.

 

            L’independentisme català també ha posat en evidència la baixa qualitat de la democràcia espanyola. L’estat ha ignorat els informes d’organismes internacionals i el requeriment de l’ONU perquè posi en llibertat els presos polítics. La reacció ha estat la mateixa que ha tingut sempre envers Catalunya: tergiversació dels fets, menyspreu i acusacions falses contra els promotors.

 

            Ara més que mai hem de mantenir-nos ferms. La manifestació de l’Onze de Setembre ha de ser també la demostració que no ens fan por, que no renunciem a res i que tornarem a fer-ho així que les condicions ho permetin. Després vindrà la commemoració de l’1 i el 3 d’Octubre i la sentència del Tribunal Suprem que tothom preveu molt dura, com escarment. Per tant, exigirà una resposta també molt dura per part de la societat catalana. Aquesta resposta hauria de ser liderada per les institucions que ens representen: Parlament i Govern. Però si no fos així, les entitats cíviques  han de preveure ja des d’ara mobilitzacions massives que portin a la paralització total del país com a forma de protesta.

 

            Cal, doncs, estar atents. Si tenim les idees clares, si realment hi creiem, no ens faran apartar del camí ni els cants de sirena ni les flames abrusadores dels dracs. Resistirem fins a ser plenament lliures.

 

Josep M Carreras

6 de setembre de 2019

foto: tribus de la segarra

Deixa un comentari