JOSEP M CARRERAS

Vàrem tastar la llibertat

 

            Mai oblidarem aquells dies. La tensió viscuda, la il·lusió que es veia a les cares de la gent, la voluntat decidida a afrontar qualsevol circumstància adversa. Vèiem la llibertat a tocar, malgrat els molts interrogants que hi havia en l’ambient. Només les amenaces eren certes. I les notícies ens omplien el cor d’angoixa. Quinze mil policies amb ganes de brega, milions de paperetes  confiscades (ni una sola urna, però). La mateixa vigília de la votació, el govern de Madrid anunciava que havia clausurat el Centre de Telecomunicacions de Catalunya.

            Amb el cor encongit vàrem acudir a una convocatòria per assistir a una conferència sobre un país exòtic, el nom del qual se m’ha oblidat. A mesura que ens acostàvem al local anàvem trobant cares conegudes, vells amics de velles lluites i això va ser un raig d’esperança. Efectivament, un cop preses les precaucions de seguretat, vàrem començar a saber com es desenvoluparia la jornada de  votació que era just l’endemà. La millor notícia, la que ens va sorprendre a tots, va ser l’establiment d’un cens universal, de manera que qualsevol ciutadà podria votar en qualsevol de les dues mil meses que hi havia repartides per tota Catalunya. A tots se’ns va eixamplar el cor.

            Però no teníem encara cap material i faltaven poques hores per a la votació. En grups reduïts vàrem anar a un celler per recollir unes capses “de vi i cava” on hi havia el material corresponent al nostre poble. Vàrem comentar que era una llàstima que almenys una part del contingut no fos autèntic perquè ens serviria per celebrar l’èxit de les votacions.

            Els nervis eren a flor de pell. La nit va ser llarga. Molta gent va preferir anar a dormir al local de votació per protegir-lo. A les 5 del matí ja tothom estava despert i uns tractors bloquejaven els accessos per impedir que cap altre vehicle pogués accedir-hi.

            Després, les imatges de la televisió i la violència policial ens varen glaçar el cor. Els teníem a tocar. A Sarral carregaven sense contemplacions i es va dir que a la Panadella hi havia uns 50 vehicles entre jeeps i autocars. Calia protegir les urnes, posar-les a resguard; a més, es va establir vigilància a totes les carreteres d’accés a la població per avisar en cas de perill. Però no va ser necessari. Encara avui no se sap qui va donar l’ordre de carregar contra la gent ni qui va fer aturar aquella bestialitat.

            Fa dos anys que patim les conseqüències d’aquell acte de sobirania democràtica. I potser el pitjor està encara per venir. Tornem a rebre amenaces i falses acusacions de terrorisme. Però hem resistit. La moral segueix alta i no hi ha desercions. Només faltaria un líder capaç d’aglutinar les diverses forces independentistes per fer efectiva la voluntat majoritària del poble, expressada aquell 1 d’Octubre i després en totes les votacions que hi ha hagut.

            Sí, ho tornarem a fer. Ara amb l’experiència de saber quina és la força de l’enemic. Però el fet és que qui ha tastat la llibertat mai més voldrà tornar a ser esclau. I nosaltres, aquell octubre d’ara fa dos anys vàrem tastar la llibertat. Per això mai hi renunciarem. 

 

JOSEP  M  CARRERAS

3 d’octubre de 2019

Votació al referèndum de l’1 d’octubre al col·legi Eiximenis de Girona. JOAN SABATER. elpuntavui.cat

1 comentari a “Vàrem tastar la llibertat”

Deixa un comentari