JOSEP M CARRERAS

Tossudament alçats

 

            Permeteu-me que prengui el títol d’una cançó de Lluís Llach, però crec que és la que millor defineix quina ha de ser la nostra actitud davant la sentència del Tribunal Suprem. Ho han tornat a fer! La condemna dels nostres polítics a llargues penes de presó és molt pitjor que una agressió física. Els cops de porra es poden curar en poc temps, però aquesta agressió brutal a la llibertat perdurarà molts anys. El judici a què han estat sotmesos és una pura farsa. Han tergiversat la veritat, han convertit les víctimes en botxins, han interpretat la llei segons les seves conveniències, han mentit. Volen escarmentar-nos, que tinguem por, que acotem el cap. Per això empresonen els nostres representants, que no han fet més que complir el mandat sortit de les urnes. En una democràcia la justícia és imparcial, busca la veritat i no la venjança. Si no és així, no poden dir que sigui un estat de dret. Per tant, no se l’ha d’obeir, se l’ha de combatre per tenir una societat més justa, basada en lleis justes.

            Espero que algun dia s’adonin que han comès un greu error. Aquestes sentències no arreglen res. Al contrari, donen més motius per lluitar contra un sistema caduc on no hi ha separació de poders i la justícia està al servei de la política i els interessos dels poderosos. Fa 40 anys que va morir el dictador, però la dictadura ha perdurat en molts aspectes. Es fa imprescindible canviar el sistema si volem alliberar-nos de les restes del franquisme i viure en una societat on siguin  respectats el drets de tothom.

            Fins ara hem posat els fonaments de la República –tot i reconèixer que hi ha hagut errors. Hem creat consciència de país, hem desemmascarat el caràcter autoritari de l’estat, hem defensat els nostres drets, hem guanyat totes les eleccions. Però no n’hi ha prou. Ha arribat el moment de plantar cara. Demostrar que la força de l’independentisme es troba en el poble, que no renuncia a res i està disposat a tornar-hi tantes vegades com faci falta, on sigui i com sigui. Ha arribat l’hora de passar a l’acció, de començar a bastir l’edifici de la República Catalana. Ferms i tossuts, estem recuperant l’esperit d’aquell 1-O. Ens hi juguem el futur com a poble, un poble que, en paraules de Salvador Espriu “si s’arrisca d’un cop/ a ser qui és/ caldrà que digui/ de seguida prou,/ que vulgui ara/ caminar de nou/…/ no gos mesell/ sinó únic senyor”. Així no ens doblegaran. Perquè, no en dubteu, tenen més por ells que nosaltres.

            Som els peons en aquesta partida d’escacs que no podem perdre. Petits, però necessaris. Atents a acudir allà on calgui i quan calgui. Només si ens convencem de la nostra força podrem vèncer.  

 

JOSEP  M  CARRERAS

16 d’octubre de 2019

Surt la marxa des de Tàrrega / SANTI IGLESIAS. ara.cat

Deixa un comentari