JOSEP M CARRERAS

El país, com els castells

 

             Valls, plaça del Blat. Jornada de Santa Úrsula, final de temporada dels Xiquets. Totes dues colles, la Vella i la Joves, hi van amb ganes. Màxima rivalitat perquè totes dues volen intentar el repte d’un castell mític, el 3 de 9 sense folre. Es diu –però mai s’ha pogut comprovar– que només es va assolir una vegada al segle XIX.

            La plaça –no cal dir-ho- és plena com un ou. Lamento no poder-hi ser i haver de seguir l’esdeveniment per televisió. La colla Joves comença amb força. El repte és molt alt i no aconsegueixen coronar el castell. Després, la colla Vella els prendrà el protagonisme i –ells sí- aconseguiran una fita històrica carregant el “castell impossible”.  La Joves ho torna a intentar i  novament s’ha de fer enrere pels dubtes de la canalla. Sembla tot perdut i el desànim s’apodera de molts. Aleshores es fa sentir la veu del cap de colla interpel·lant els seus components. Per la televisió se senten parcialment les seves paraules: “¿No hem vingut per perdre, oi que no? L’hem treballat, el podem fer. No serem pas menys que els altres… Si ells ho han fet, nosaltres també ho farem!”. Va ser un revulsiu per als ànims de la colla. I sí, a la tercera varen aconseguir-ho. La plaça sencera va embogir en un esclat de joia difícil de descriure. El mite havia caigut. I l’havien fet caure el mateix dia unes persones que van creure que res era impossible perquè hi creien de veritat.

            Catalunya també és així. S’ha aixecat de la derrota per una sàvia combinació de forces sorgides des de baix que poc a poc fan créixer un edifici sòlid i ben estructurat. Hi participen gent de totes les edats i estaments socials. La base és una pinya sòlida. Els que la formen no poden veure què s’esdevé a l’exterior però fan força perquè l’edifici aguanti. Saben que són tan necessaris com els que basteixen els pisos. No defalleixen en la possibilitat d’aconseguir l’objectiu.

            Com a poble oprimit i maltractat també ens veiem capaços d’enfrontar-nos a un adversari superior en forces però format per quadres de mercenaris al servei del poder. Potser la lluita que cal emprendre ara és la dels escamots que es varen establir per fer front als poderosos exèrcits de Napoleó en el seu intent de fer seva Catalunya. Els catalans se les enginyaven perquè els invasors no trobessin un moment de tranquil·litat. Accions puntuals, però continuades i efectives, feien que els comandaments francesos no poguessin controlar mai del tot el terreny que trepitjaven.

            Assistim a uns intents forassenyats per contenir la ràbia d’una bona part de la societat catalana que ha decidit sortir al carrer en una protesta massiva per les sentències del Tribunal Suprem. El govern espanyol hi ha respost amb una repressió brutal. Malgrat això, hem perdut la por. Mai havia vist uns joves encarant-se a la policia mentre rebia cops de porra. I quan un poble perd la por ja te mitja batalla guanyada. L’altra meitat l’assoleix si creu de veritat que pot aconseguir l’objectiu. Com vàrem veure diumenge a Valls.

 

JOSEP  M  CARRERAS

31 d’octubre de 2019

foto: Lins Griñó. elmoncasteller.cat

Deixa un comentari