JOSEP M CARRERAS

Què ens queda?

            La primera idea que se m’acut després de les eleccions és que no hauran servit per resoldre cap dels problemes que te plantejats la nostra societat. Al contrari –i tant de bo m’equivoqui- faran encara més fortes les tensions entre ideologies i/o territoris. Ho estem veient aquests darrers dies. Lluny de veure-hi una sortida, l’enfrontament és encara més intens.

            En la qüestió catalana hi ha un acord total entre PSOE i PP. Hi ha un bri d’esperança que Unides Podem faci moderar el discurs dels socialistes. L’extrema dreta ja ha anunciat que exerciria una oposició implacable i Catalunya és al centre del seu punt de mira. Caldrà veure com respondrà un govern que es diu d’esquerres (però que es mostra espanyolista a ultrança) quan Vox plantegi el control de l’autonomia.

            L’única possibilitat de resoldre el problema és un canvi d’actitud en relació amb Catalunya. Un canvi que de moment no s’intueix enlloc. Al contrari, les posicions socialistes s’han radicalitzat i s’acosten a les de la dreta. La negativa al  diàleg és un fet extremadament greu per al president d’un país. Fins ara l’única cosa que ha ofert el govern és l’amenaça de les porres. El moviment independentista, per la seva banda, continua prenent força; malgrat la repressió ha perdut la por i es veu capaç de dur a terme accions que entorpeixin el normal funcionament de les coses fins que se’ls faci cas. Aquesta és, sens dubte, la finalitat dels talls de comunicacions a la Jonquera i al País Basc. Es tracta d’una demostració de força per fer adonar als països d’Europa que s’han de mullar, que no poden seguir amb la cantarella que és un afer intern de l’estat espanyol, sinó que està afectant la política europea i pot tenir conseqüències per a la mateixa economia.

            En un altre ordre de coses, no m’amago de dir que vaig tenir una gran alegria per la patacada monumental que ha sofert Ciutadans. Un partit que va néixer per dividir la societat catalana;  presentant-se com un partit liberal sense la rèmora de la corrupció del PP, va ser la nineta dels ulls de l’Ibex-35 que no va estalviar diners per promocionar Inés Arrimadas; un partit que va llepar el poder fent el salt al Congrés dels Diputats amb la pretensió de desbancar el PP però va impedir la formació d’un govern aliant-se amb el PSOE; un partit sense programa que va acabar fent el mateix discurs de Vox.

            Si hem de fer balanç de l’actuació de Cs a Catalunya, difícilment el resultat pot ser positiu. No hi ha propostes constructives. El seu discurs ha estat sempre a la contra. En fa una descripció ben precisa l’editorial d’un diari de Barcelona, que es pregunta: “Què ha aportat Albert Rivera a la política catalana i espanyola?” La resposta és contundent: “Un còctel de crispació, divisió, arrogància, demagògia, autoritarisme, egocentrisme i manca completa d’empatia que l’han portat al desastre total”. Com diu el refrany, “el pecat li ha fet el forat”.

            S’acosten temps interessants per al nostre país i hem d’estar preparats per a totes les contingències. La independència no l’aconseguirem gratuïtament i això vol dir que, mani qui mani, haurem de continuar lluitant. Mani qui mani ens trobarà al peu del canó.

 

JOSEP  M  CARRERAS

13 de novembre de 2019

foto: fernandosaldana.blogspot.com

Deixa un comentari