JOSEP M CARRERAS

Salvar-nos els mots

            De cop, m’ha vingut al pensament el poema “Inici de càntic en el temple” de Salvador Erspriu, musicat per Raimon: “Hem viscut per salvar-vos els mots/ per retornar-vos el nom de cada cosa/ perquè seguissiu el recte camí/ d’accés al ple domini de la terra”. M’hi ha fet pensar la notícia que el PSC vol liquidar la immersió lingüística per plantejar una escola trilingüe, amb més predomini del castellà en determinades àrees. No sé si els seus dirigents s’adonen que aquesta proposta és molt semblant a la que va intentar dur a terme el PP mentre governava a Madrid.

            Hi ha coses que no podré entendre mai d’aquest partit socialista que està liquidant els últims residus de la seva personalitat per convertir-se només en un apèndix del PSOE i la seva visió ultraespanyolista. Un PSC que no s’ha avergonyit de presentar-se al costat del PP i Ciutadans  quan han volgut plantejar mesures contràries a l’autogovern de Catalunya. Un PSC que no s’avergonyeix  d’haver donat suport al 155 i no ha condemnat la injustícia que suposa la sentència d’empresonament del govern de la Generalitat.

            És evident que la dreta espanyolista ha maldat sempre per fer de la llengua catalana una qüestió política, basant-se en la fal·làcia que la meitat de la població de Catalunya no la té com a llengua domèstica. Però si s’apliquessin els criteris de PP i Ciutadans (i ara del PSC), no tardaríem en veure que aquest percentatge es desequilibraria  totseguit en favor de la llengua majoritària, que tot i ser oficial, no és la pròpia del país, com consta en l’Estatut.

            Són molts els sociòlegs i lingüistes que afirmen que si el català s’ha mantingut tants anys (segles!) contra tota mena de persecucions i adversitats ha sigut per l’actitud del poble que no ha  renunciat mai al seu ús i l’ha preservada com el signe més potent de la identitat catalana. Precisament per això el seu ús ha estat tan perseguit durant les dictadures del segle XX i ara és discutit pels partits espanyolistes. No  pretenen només controlar l’ús d’una llengua sinó controlar un poble que te consciència de tenir una personalitat diferenciada. Controlar la llengua és controlar el poble. Per això també la resistència a aquesta persecució ha sigut tan decidida  fins i tot en els temps més foscos quan es feien servir tota mena d’argúcies per poder eludir la censura. Va haver de morir Franco per poder tenir un diari en català, quan durant la guerra eren vuit.

            No sé si el PSC és conscient de la gravetat d’un plantejament que atempta contra l’essència mateixa d’un poble i vol liquidar un sistema que ha donat uns resultats excel·lents en no voler dividir la societat catalana per raó de llengua. Si n’és conscient, hauria de mirar bé amb qui s’alia perquè una actitud com aquesta el desqualifica com a partit que diu ser d’esquerres i per tant defensor dels drets individuals de les persones i col·lectius dels pobles. Efectivament, ho va ser en els primers anys de la democràcia, però  ha anat renunciant als seus plantejaments nacionalistes per convertir-se en un escolanet del PSOE, sense veu pròpia i, pel que sembla, sense criteri. No haurem d’enfrontar-nos només a Vox –que ens voldria esborrar del mapa- sinó també a un partit que es diu socialista i obrer, però que per damunt de tot és espanyol.

 

JOSEP  M  CARRERAS

27 de novembre de 2019

il·lustració: LYONA

Deixa un comentari