JOSEP M CARRERAS

Un món en transició

 

            Vivim uns temps d’incertesa en molts àmbits de la nostra vida, que per ara –almenys a curt termini- no tenen resposta. Potser estàvem massa acostumats a una certa estabilitat i ens sobta pensar que tremolen els fonaments de la nostra societat.

            Els qui ja tenim una certa edat hem vist més canvis durant la nostra vida que els que s’havien produït des de fa uns deu mil anys. En tot aquest temps el treball era només manual i el transport es feia amb animals. Ara podem anar d’una banda a l’altra del món en qüestió d’hores tot i haver de pagar el peatge de la contaminació del planeta fins a límits insostenibles.

            En el camp de la informació els canvis han estat –i són- brutals. Es fa difícil digerir tot el volum de notícies, propaganda, referències i dades que ens arriben sens parar. Ja es parla d’un excés que pot portar al col·lapse si no es fa una selecció radical d’aquelles coses que poden interessar o no. Així podríem seguir en molts altres camps, perquè no crec que n’hi hagi cap que es lliuri d’aquesta onada. Els canvis comporten una sensació de provisionalitat i inseguretat.

            Però, potser per (de)formació professional voldria comentar-ne un: el que fa referència a l’educació. La gran pregunta és: ¿Tots els mitjans tècnics que s’apliquen a l’ensenyament serveixen per educar millor i formar persones? És evident que les escoles no són uns magatzems de coneixements que els professors transmeten als alumnes perquè els siguin útils en la vida. Per damunt de tot, l’escola hauria de transmetre uns valors humans que ajudessin a reflexionar, a prendre decisions i a acceptar-ne les conseqüències, a aprendre a conviure i ser solidari….

            Però en tots els casos caldria insistir en la “cultura de l’esforç”. És a dir, que res no aconsegueix sense treballar-ho. I potser és d’aquí d’on plora la criatura. Els pares solen tendir a la sobreprotecció, els infants tenen molt més del que necessiten i no han hagut de fer gaire res per aconseguir-ho. L’informe PISA ho deixa ben clar, almenys en allò que fa referència al nostre entorn: hi ha falta de disciplina a les aules i en general el professorat ha de dedicar un temps a posar ordre. L’altre gran problema, derivat en bona part del que acabem de dir, és la dificultat d’atenció. Hi ha dispersió per massa inputs al voltant de l’alumne que l’atreuen més que no pas qualsevol activitat de l’aula.

            L’escola necessita un canvi radical de plantejament. D’una banda, l’alumne hauria de trobar-hi una estabilitat en els programes de coneixements, i per l’altra una adaptació a nous sistemes i mètodes d’aprenentatge. En un món en transició, l’escola no pot quedar-se ancorada en el passat, però tampoc pot ser un camp d’experimentació sempre canviant. No són les notes les que obren portes, sinó les actituds positives davant un món cada dia més complex.

 

JOSEP  M  CARRERAS

5 de desembre de 2019

foto: segre.com

Deixa un comentari