JOSEP M CARRERAS

Futur incert

            Els que seguim amb més o menys assiduïtat els esdeveniments entorn de la política del nostre país ja fa temps que no guanyem per ensurts. Si no ens ha agafat un infart és perquè devem tenir una salut de ferro; o perquè intentem evitar que ens afectin personalment. Seguirem complint com a ciutadans, però no som els protagonistes de les històries en el camp de la política i la justícia.

            Política. Sempre havia volgut creure que era l’art de la confrontació; un contrast d’opinions en defensa d’unes idees per al bé comú de la societat. Seria lògic creure que els seus defensors –molts d’ells amb estudis superiors i títols universitaris– haurien d’observar unes normes d’educació i respecte pels adversaris com seria propi de gent culta i civilitzada. Com a persones elegides com a representants del poble la seva funció és pública i haurien de tenir en compte aquest aspecte en tots els seus capteniments. 

            Per desgràcia, no és així. No trobo paraules per definir la vergonya de l’espectacle amb què ens varen obsequiar els diputats de la dreta en el debat parlamentari del cap de setmana passat. Volien dinamitar la formació d’un govern mitjançant la crispació, l’enfrontament, l’insult personal i un llenguatge i una cridòria més propis d’un ambient tavernari que d’un Congrés de Diputats. Que alguns haguessin de dormir en un lloc desconegut és una mostra del canibalisme polític que vol practicar una dreta que no sap què és la ètica i ja no diguem la democràcia. Per assolir els seus objectius, tot s’hi val, des de l’amenaça a insult més barroer. Una vegada més, a manca d’arguments han pretès guanyar per la força bruta allò que no poden aconseguir amb els vots. Per desgràcia, els catalans ja sabem el pa que s’hi dona des del moment que entraren al Parlament de Catalunya. Han intentat dinamitar-ho tot, sense fer mai cap proposta positiva i actuant només a la contra. Seria interessant veure quines han estat les intervencions de C’s i el PP en aquest sentit en les diverses legislatures. Quant a les formes, els ho va dir ben clar el valencià Joan Baldoví. El que necessiten no els ho pot donar el Congrés dels Diputats. On haurien d’anar és a l’escola a aprendre una mica d’educació.

            Justícia. Tots els que ens vàrem esgarrifar davant l’arbitrarietat d’uns tribunals que actuaven  escandalosament al servei d’unes ideologies i contra unes altres, ara ens hem alegrat quan les instàncies superiors d’Europa els han picat la cresta. La justícia espanyola està fent un paper d’estrassa davant les democràcies europees. No ha aconseguit cap de les iniciatives que s’havia proposat. Ni euroordres, ni retirada de la immunitat ni res de res. És el ridícul espantós d’un corporativisme incapaç d’admetre errors, inventant-se raons cada vegada més dificils de creure. Com més fan, pitjor és el descrèdit.

            Però el seu orgull ferit no els permet fer allò que havien proclamat tantes vegades: les lleis s’han de complir. Quan aquestes lleis no els són favorables, buscaran tots els subterfugis per eludir-les. Com més intenten tapar-se les vergonyes, més se’ls veu el llautó. De fet, la democràcia espanyola ja és per ella mateixa una llauna  buida, mancada de contingut. Una democràcia “a la turca”, nascuda del franquisme. Un franquisme incrustat en algunes institucions –l’administració de justícia de manera especial- que torna a ensenyar les dents. 

 

JOSEP  M  CARRERAS

9 de gener de 2020

foto: diario16.com

Deixa un comentari