JOSEP M CARRERAS

Dones

 

            Catalunya avui no seria el que és sense l’acció d’unes dones decidides que, de manera discreta i sovint dolorosa i incompresa, varen marcar les pautes per una igualtat social que poc a poc anem aconseguint. Penso en Caterina Albert, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig i tantes altres que amb la seva constància han anat conformant aquest país nostre. Avui a ningú li estranya veure una dona taxista, enginyera, arquitecta… Hi ha molt camí per córrer, però anem avançant.

            Per això, en uns moments en què no afluixen les agressions masclistes i amb una extrema dreta que les minimtza –i per tant qüestiona les normes més elementals de convivència–, sento el deure de retre homenatge a dues d’aquestes dones que han lluitat o lluiten encara per la igualtat de catalans i catalanes.

            ISABEL-CLARA SIMÓ. No m’ha sorprès la notícia de la seva mort. Des de feia temps sabíem que tenia una malaltia incurable, però no per això ha deixat de doldre’m. Ha estat una d’aquelles persones que no han anat amb subterfugis i ha parlat sempre amb claredat –a vegades amb contundència– perquè tenia les idees clares. Com a bona deixebla de Joan Fuster, era una ferma defensora dels Països Catalans. Estava  convençuda que no aconseguiríem la llibertat si no anàvem junts, si minoritzàvem la llengua, si no ens oposàvem a qualsevol mena d’imposició. Era una ferma defensora de les llibertats individuals i col·lectives, però estava convençuda també que aquesta llibertat només s’assoliria des d’una perspectiva d’esquerres. Em venen al cap els versos de Maria-Mercè Marçal, una altra gran lluitadora que ens va deixar fa 20 anys: “A l’atzar agraeixo tres dons: /haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida./ I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. El país necessita dones com vosaltres. Us trobarem a faltar.

            CLARA PONSATÍ. No sé que té aquesta àvia de cabells blancs, de figura menudeta, ullets de ratolí, inquieta i sempre somrient. Potser m’atreu el fet que parla amb el cor a la mà, encara que les seves paraules a vegades no agradin a tothom. Varen ser moltes les crítiques que va rebre quan va dir que la declaració d’independència del 2017  havia estat un “farol” i que en realitat les coses no estaven tan preparades com es deia. El temps li ha donat la raó. Esclar que tampoc ningú imaginava les barbaritats que estava disposat a cometre l’estat espanyol. Ara tenim plena constància de fins on és capaç d’arribar mitjançant una repressió que obliga Clara Ponsetí a viure exiliada.

            Ella no ha manifestat mai tenir ànsies de poder ni ambicions polítiques. Simplement, ha volgut fer un servei al país quan se li ha demanat. El seu gran crim? Haver acceptat ser consellera d’Ensenyament de la Generalitat entre juliol i octubre de 2017. Ara, com aquell que no vol la cosa, no s’està de dir que les euroordres son una “barbaritat a la qual ja ens hi estem acostumant”. A Pedro Sámchez li  pregunta –també sense perdre el somriure- com ho farà per complir la seva promesa de portar Puigdemont a Espanya. “Està planificant un segrest? Veient els limits a què s’ha arribat, només faltaria això, com ja va passar amb els GAL els anys 80 sota la direcció política del Partit Socialista”.

            Clara Ponsatí probablement serà la nostra propera representant al Parlamernt Europeu després del Brexit. Me’n felicito.

 

JOSEP  M  CARRERAS

15 de gener de 2020

Deixa un comentari