JOSEP M CARRERAS

Ens hi juguem el futur

            Fa pocs dies que em comentava una professora la seva primera experiència en el camp de l’ensenyament. Li varen proposar fer una suplència per malaltia en un IES; li havien parlat bé del centre. No era considerat conflictiu ni amb necessitats educatives especials, sinó més aviat “innovador”. Havia de fer-se càrrec d’uns grups d’acollida i d’un curs de 2n d’ESO amb 25 alumnes. Donades les circumstàncies, va acceptar.

            La primera sorpresa ja va ser que, tot i tractar-se d’un institut “del país”, és a dir, sense un percentatge considerable d’immigració, gairebé no sentia parlar català fora de les classes. Pràcticament, només amb els professors. Però per altra banda va notar en l’alumnat un desinterès absolut per aprendre una llengua “que no els servirà per a res”. Una actitud que es fa present de manera especial en els alumnes de nova incorporació.

            Aquest desinterès el nota –el professorat el pateix cada dia- en relació amb tot el sistema educatiu. S’han abaixat els nivells, s’han fet mans i mànigues per fer més atractiu l’ensenyament, s’han incorporat jocs i tecnologia però els resultats segueixen essent els mateixos. La majoria d’alumnes admeten que hi van obligats, sense el més mínim interès per aprendre; no es plantegen el futur i ni tan sols s’interessen pel present, per allò que passa al seu voltant.

            Només per posar-me un exemple aquesta professora em comentava que havia posat un  control de Ciències Socials amb preguntes molt senzilles però de dificultat diversa per poder aprovar els que demostressin uns mínims coneixements. En un dels exercicis es tractava de situar en un mapa les ciutats de Barcelona, Roma, Atenes, Constantinoble i els regnes islàmics i els regnes cristians. Dels 25 alumnes de la classe, un parell li volien retornar el full en blanc, sense ni tan sols signar-lo. De la resta, molt pocs sabien situar Barcelona en el mapa, un ho feia a Portugal i un altre situava Rússia (tot i que no era del tema) al nord d’Àfrica…

            El problema, però, em deia, no és només la ignorància sinó la manca d’interès i de criteri per jutjar l’entorn en què els ha tocat viure. Fàcilment deriven vers actituds maximalistes, que poden derivar en radicalisme, xenofòbia o violència si cauen en mans de segons quines ideologies. A banda d’això, la manca de valors en unes ments en formació poden decantar-se vers una prepotència irracional, el menyspreu, l’egoisme, la falta de respecte i basar-se només en allò més immediat, sense tenir en compte les conseqüències o el mal que poden causar. Penso que de mentalitats d’aquesta mena surten accions com les de les “manades” i agressions envers els més dèbils. Són carn de canó per al feixisme del futur.

            És evident que caldria un replantejament de tot el sistema educatiu en una societat cada dia més connectada, més tecnificada, més prosaica i més individualista. No és tasca d’avui per demà, però caldria posar-s’hi sense demora. Ens hi juguem el futur i si seguim així serà molt més que imperfecte.

 

JOSEP  M  CARRERAS

27 de febrer de 2020

foto: colombes.fr

Deixa un comentari