JOSEP M CARRERAS

La Catalunya oblidada

 

            Sembla mentida que en ple segle XXI a Europa hi hagi poblacions que no tinguin accés a l’aigua potable. És el cas de Santa Coloma de Queralt, el poble on vaig néixer i on visc i altres vuit pobles de la Baixa Segarra, que en total sumem uns 5.000 habitants. M’explico. L’any 2007 la Unió Europea va establir uns mínims referents a la presència d’arsènic i nitrats en l’aigua per poder establir la seva potabilitat. Aquests límits són sobrepassats per l’aigua que arriba a les aixetes de les cases. Els ajuntaments afectats s’afanyaren a publicar bans advertint la població, que varen provocar la compra massiva d’aigua embotellada.

           La situació no ha canviat. Inicialment les autoritats locals varen dir que el problema l’havia de resoldre la Generalitat a través de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Es va parlar de portar l’aigua de l’Ebre, malgrat la seva mala qualitat, atès que una canonada arribava ja fins prop de Sarral. 

            Més tard es va optar per una altra solució, que es va fer pública a través de la premsa local i comarcal. Consistia en portar l’aigua del pantà de Rialb, de millor qualitat, a través del canal Segarra-Garrigues. Per al seu anunci no hi mancaren les fotos dels alcaldes junt amb els representants de la Generalitat. Però tot va quedar en paper mullat. Els responsables s’escuden dient que es va ajornar per la crisi i les retallades. Però la realitat segueix essent la mateixa, res ha canviat.

            Ara es torna a parlar del projecte de l’aigua de l’Ebre a partir de la construcció d’un gran dipòsit a Forès, el punt més alt de la contrada des d’on es distribuïria pels pobles afectats. Diuen que el termini d’execució pot demorar-se uns quatre o cinc anys.

            Mentrestant, els soferts contribuents seguim pagant els rebuts de l’aigua de l’ACA com si fos bona (i que cobra l’Ajuntament) i comprant garrafes per al consum de boca. És a dir, en realitat la paguem dues vegades. Això sense tenir en compte l’enorme quantitat de residus de plàstic que es generen per aquest motiu (escoles, residència d’avis, restaurants…).

            Cal fer també una mica d’autocrítica perquè si la problemàtica s’ha eternitzat fins aquest punt també ha sigut per la passivitat de la població –que ha renunciat massa fàcilment a un dret primari de qualsevol persona– i la manca de pressió de les autoritats locals a l’Administració. No sé què hauria passat si s’hagués anat a tallar l’autovia A-2 a la Panadella o si l’ajuntament hagués retingut els rebuts de l’ACA per fer-los efectius quan hagués resolt el problema.

            Per sort, però, recentment s’ha creat una Plataforma per a l’Aigua Potable que vol pressionar per a una solució definitiva del problema. Segurament estaria resolt si els habitants d’aquestes poblacions no fóssim tan mesells i reclaméssim els nostres drets. En altres indrets de Catalunya s’han resolt  situacions semblants en qüestió de setmanes.

            Però som la Catalunya oblidada i només es recorden de nosaltres quan ens necessiten. Ara, a més, hi ha en projecte un macro-parc eòlic que acabarà de destrossar el poc que ens queda: el paisatge. Tot en benefici d’uns pocs. En parlarem.

 

JOSEP  M  CARRERAS

5 de març de 2020

foto: google.es

Deixa un comentari