JOSEP M CARRERAS

Després de la tempesta

            La crisi sanitària que estem vivint ha trasbalsat la nostra vida. Mai hauríem imaginat que, en ple segle XXI viuríem unes condicions que ens acosten més als grans cataclismes demogràfics de l’Edat Mitjana que no pas a una societat tecnificada que ha sigut capaç d’enviar  homes a la lluna.

            Per això, es evident que aquesta tempesta tindrà greus conseqüències per a tota la humanitat, especialment en el camp social i econòmic. Res no pot ser igual en un món que ha pogut comprovar la fragilitat de la condició humana en unes circumstàncies com aquestes. És en els moments difícils que es posen de manifest les millors i les pitjors passions de l’ésser humà.

             Tot i la globalització, ha agafat desprevinguts els responsables i ha predominat l’individualisme pel damunt del bé general. Mentre el problema es limitava a un indret tan llunyà com la Xina, no es va fer cas de la perillositat de l’epidèmia i quan l’hem sofert amb tota la virulència que coneixem, s’han trobat mancats de recursos. Ha calgut improvisar perquè no es va creure que una cosa així pogués passar en una societat tècnicament tan avançada com la nostra.

            I quan ho hem tingut a sobre, s’ha volgut amagar o minimitzar el problema, malgrat les advertències dels experts que anunciaven un panorama apocalíptic si no es prenien mesures dràstiques. D’una banda, la UE, com ha fet sempre que se li han presentat casos en què havia de mullar-se, ha preferit deixar la iniciativa a cada estat, impedint així una acció conjunta molt més efectiva.

            L’estat espanyol ha reaccionat tard i malament. Es va resistir al tancament total malgrat els informes i la insistència de metges i científics. I quan no ha tingut més remei que cedir a l’evidència, ha donat la iniciativa als militars, que han vist una ocasió d’or per fer-se veure com a necessaris. L’orgull i la prepotència dels polítics s’ha imposat al sentit comú, tot i l’exemple d’altres societats veïnes. A banda d’això, no hi ha hagut un pla de prevenció i s’han posat de manifest les mancances de tot ordre que han hagut de patir  tant els malats com el personal sanitari.

            Per fortuna, una vegada més qui ha estat a l’alçada de les circumstàncies ha sigut el poble. La gent s’ha bolcat per fer més suportable el confinament i a la vegada col·laborar en la mesura de les pròpies  possibilitats. Davant falta de material i recursos, moltes persones i entitats s’han posat a fer manualment mascaretes, davantals, respiradors 3D… Les xarxes informàtiques s’han omplert de consells i iniciatives per alleugerir el tancament. De manera espontània, sense obeir cap consigna  vinguda de dalt, la gent ha volgut agrair l’esforç i la tasca d’aquests herois i heroïnes del món sanitari que ho estan donant tot perquè el sistema no es col·lapsi i els malalts no hagin de patir més del necessari. En el camp humà, soc testimoni del sofriment per persones que han perdut un ésser estimat i no han pogut ni tan sols ser al seu costat per donar-li la mà en els darrers moments.

            El poble sap agrair i per això cada vespre es repeteixen els aplaudiments des dels balcons de les cases per donar suport als que tenen cura dels malalts posant en risc la seva pròpia salut. Per a ells i elles és una injecció de força per continuar endavant malgrat totes les dificultats. També és emocionant veure com els sanitaris despedeixen amb aplaudiments i mostres d’alegria aquells malalts que han rebut l’alta i deixen l’hospital.

            Suposo que hauran de canviar moltes coses un cop passada la tempesta. Preparem-nos per al cataclisme econòmic que s’acosta. Però no oblidem que no és l’acumulació de bens materials la que ens portarà el benestar, sinó el convenciment que en cada persona hi batega un cor com el nostre.

 

 

JOSEP  M  CARRERAS

Primer d’abril de 2020

foto: Jordi_martinfito 4. segre.com

Deixa un comentari