JOSEP M CARRERAS

De vegades...

 

“De vegades, els rucs fan cagarades”, diu la dita popular. I quan això passa, es posen de manifest coses que es volien mantenir secretes. Sovint són sospites que ningú pot afirmar amb certesa. Fins que algun ruc la caga, fica la pota i es posa en evidència allò que es volia tenir amagat.

            Vivim en un país on podríem omplir una enciclopèdia de situacions irregulars. No en va Espanya passa per ser el país més corrupte d’Europa. Que ja és molt havent-hi les màfies italianes o  de l’Est. Això no vol dir que sigui on més es persegueix la corrupció. Mentre hi hagi independentistes per empaitar, els tribunals i els diaris tindran altres temes per distreure el personal. A més, moltes vegades denunciar seria  mossegar la mà que et dona els rosegons per sobreviure.

            No podem oblidar la història. Recordem aquelles paraules d’Eduardo Zaplana comentant descaradament amb un col·lega que “si s’havien posat en política era per omplir-se les butxaques”. O el nostre estimadíssim i modèlic rei emèrit afirmant, sense que li caigués la cara de vergonya,  que “mai s’havia imposat la llengua espanyola als súbdits de la corona”. No cal parlar de les caceres d’elefants a l’Àfrica; en secret fins que un accident fortuït ho va posar de manifest (i no es pot culpar ningú aquesta vegada). O bé de la venda d’armes a l’Aràbia Saudita fins que l’amant deixa de ser-ho i declara que per la seva “cara bonica” (o una altra cosa), sa majestat li havia fet un regalet: només un milió de dòlars que tenia amagats en un banc de Suïssa.

            En voleu més? Hi ha casos a cabassos. Només cal veure com va anar la qüestió del judici al Procés. “El fiscal després t’ho afina” va dir Fernández Díaz. El mateix TC va maniobrar perquè els recursos dels presos no arribessin a temps a Estrasburg. Algú pot dir què s’amaga darrere tot el serial del comissari Villarejo? O la pretesa implicació de la casa reial en els negocis bruts d’Urdangarin?

            Vivim en una democràcia espanyola que no és homologable. La justícia, els principals mitjans de comunicació i les “forces de l’ordre” (?) estan totalment al servei de la política. Quan els jutges són clarament parcials, quan els mitjans de comunicació menteixen descaradament o amaguen els draps bruts, quan són els “cuerpos y fuerzas de seguridad” els que agredeixen una població pacífica, ¿quina confiança podem tenir en les institucions? De tots els casos ¿quants han estat jutjats? ¿No és vergonyós que encara se’ls donin premis i ascensos per haver violentat actes plenament democràtics?

            Per això, no ens ha d’estranyar que aquesta setmana el cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil, el general José Manuel Santiago, en un atac de zel s’enorgulleixi de les accions dutes a terme per les seves unitats. Va afirmar que les forces de seguretat treballen per “minimitzar el clima contrari a la gestió de la crisi del coronavirus per part del govern”. ¿No és això un atac frontal a la democràcia?

            No patiu, tampoc aquesta vegada passarà res. Ningú dimitirà. Ningú serà cessat. Ja han sortit els col·legues a excusar el “lapsus” i fer pinya en defensa del ruc que l’ha cagada. És clar que protegint el compare es defensen ells mateixos. Han de fer veure que són útils. Si no, ¿algú em pot dir què hi pinten tants militars informant sobre l’evolució d’una epidèmia? ¿No hauria de ser Sanitat qui ho fes? ¿Es tracta, potser, d’una qüestió d’ordre públic? Esclar que si és una guerra i nosaltres som soldats…  doncs això, que ens bombin.

 

JOSEP  M  CARRERAS

22 d’abril de 2020

foto: naciodigital.cat

Deixa un comentari