JOSEP M CARRERAS

Ni modos ni vergonya (i 2)

 

            M’ha sorprès que en pocs dies –en realitat des que hem entrat a la fase 2 del desconfinament-  diverses persones m’hagin posat en dubte la gravetat de la pandèmia. 

            Una d’elles afirmava rotundament que els mitjans havien amagat molta informació per no esverar el personal, atès que estava convençuda que la malaltia d’una manera o altra l’havíem de passar tots. 

            Una altra persona em va plantejar que segurament darrere aquesta alarma s’hi devien amagar interessos foscos, polítics o econòmics, de grups de poder que podien aconseguir enormes beneficis del tractament de la malaltia.

            Una tercera persona se’m va adreçar directament per recriminar-me que anés amb mascareta sense aturar-me a pensar si m’estaven utilitzant. A mi i a tota la població. Vaig dir que preferia equivocar-me i no transmetre la malaltia, mentre que ella sense protecció podia perjudicar altra gent. Va contestar-me que era jo qui m’estava perjudicant a mi mateix pel fet de no prendre les decisions per compte propi. Quan vaig replicar que no creia que tots els científics volguessin enganyar-nos va dir-me que “els poderosos” feien sortir als mitjans de comunicació les persones que a ells els interessava. Vaig deixar la conversa en aquest punt, perquè és impossible fer raonar certs individus que es creuen més llestos que els altres i els únics en possessió de la veritat.

            No crec en cap dels tres posicionaments esmentats, tot i que també penso que no sempre ens han dit tota la veritat. Sovint ha sigut difícil confiar en les persones que han gestionat la malaltia. Només el fet de veure els militars ja feia tremolar. Però també els sanitaris que informaven han tingut ocasions sobrades per mostrar la seva incapacitat de reacció davant el problema. Ja des del principi, quan a Itàlia estaven en plena escalada de contagis i de morts, el doctor Fernando Simón, director  ni més ni menys que del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias del Ministerio de Sanidad afirmava que el coronavirus no era més letal que una grip qualsevol i que “no afectará a España o lo hará de forma muy residual”. (Al moment d’escriure aquestes ratlles, els contagis passen de 200.000 i el nombre de defuncions, avui 2 de juny, és de 27.127.) Però ni ha dimitit ni l’han cessat.

            També es devia quedar ben ampla la ministra i vicepresidenta del govern Teresa Ribera quan el 3 de maig va afirmar que “España se sitúa en la gama alta del éxito”; i en fer-li notar que a Portugal el coronavirus havia afectat molt menys que a l’estat espanyol, va dir: “Portugal paró antes. Venía del Este [el coronavirus] y ellos están un poco más al Oeste y entonces pudieron parar un poco antes”.  Ara la pregunta és: Fins quan haurem de mantenir aquesta colla d’incompetents?

            Però molt més greus al meu entendre, varen  ser les declaracions de l’escriptor Javier Cercas, que des del seu refugi a Verges va demostrar tenir una sensibilitat com la pell d’un senglar quan, referint-se a Catalunya i als fets d’octubre del 2017, va dir: “Esta crisis [el Covid19] es terrible, pero me afecta menos de lo que me afectó aquello ”. Sense comentaris…  

 

JOSEP  M  CARRERAS

3 de juny de 2020

foto: @El_Namber_Juan. Per el Terrible

Deixa un comentari