JOSEP M CARRERAS

500 anys de vida rural

 

            Als que ja fa anys que pentinem cabells blancs ens és fàcil adonar-nos de la transformació radical que ha sofert la vida en els nostres pobles, fins i tot els més petits. El món que vàrem viure en la infantesa ja no existeix i la gent de la meva edat hem vist més canvis dels que hi havia hagut en segles. Les feines del camp es feien a mà en llargues i dures hores de treball. Pels carrers circulaven carros, i no era estrany veure algun home que amb una pala i un cabasset arreplegava els fems dels animals per fer-los servir d’adob. Els pagesos de les masies venien a mercat els dilluns a proveir per a tota la setmana. A comprar o a vendre. Ous, gallines, conills, verdura de l’hort… Omplien un sac de pa que havia de durar set dies, feien tractes a la plaça i tornaven a les masies, d’on no en sortirien fins al cap d’una setmana. Només els infants venien a peu per anar a escola… si no havien d’ajudar en les feines del camp.

            També el conreu de la terra es va fer de manera molt semblant almenys durant 5.000 anys. Poc va evolucionar des del Neolític, quan l’home va passar de ser caçador i depredador a ramader i agricultor, és a dir, productor. Els infants anàvem a l’era a batre, els homes es llevaven de nit encara per arribar al camp a punta de dia i treballaven fins que es feia fosc. Les collites eren minses i la fam no era una desconeguda. L’agricultura i ramaderia no varen canviar gaire fins a mitjans del segle XX.

            Ara, però, tot aquest món s’ha acabat. En queden només alguns testimonis que aviat, per llei de vida, també desapareixeran. Molts masos han estat abandonats i en els poblets la majoria de cases s’han convertit en segones residències. Avui la gent ja no va a buscar aigua a la font, encara que les fonts ragin; per por que estigui contaminada tothom la compra al supermercat en garrafes de plàstic. Anem en cotxe a tot arreu i allò que podia representar un viatge de dies (el meu avi tardava tres dies per anar al Mercat del Ram de Vic), avui es fa en poc més d’una hora…

            En tot això i moltes altres coses m’ha fet pensar el llibre que acaba de publicar la historiadora Montserrat Rumbau que ha anat resseguint totes (o gairebé totes) les masies de la Baixa Segarra, parlant amb les persones que hi varen viure i recollint les històries dels últims testimonis de cada lloc. Un treball immens, que ha durat més de deu anys i que porta per títol 500 anys de vida rural a Sant Magí de la Brufaganya i entorns. Com diu el Dr. Valentí Gual en el pròleg, és una “combinació impecable d’història oral i de recerca arxivística” escrit en un llenguatge senzill i amè, on apareixen amb noms, cognoms i renoms moltes famílies i persones massa sovint oblidades per la història “oficial”, però que han conformat la xarxa bàsica de la societat catalana. Gent treballadora, sovint anònima, sovint maltractada, que ha sofert guerres, pestes, fams i molta misèria, però que ha lluitat durament per sobreviure a nivell personal però també com a poble. Un món en vies d’extinció, al qual “ja no li cauen els masos perquè ja són a terra […]. Només queda el record dels que el van conèixer i la tasca titànica d’aquells que, com la Montse, el volen preservar de la mort total: l’oblit. Un llibre captivador. Enhorabona!

 

JOSEP  M  CARRERAS

10 de juny de 2020

Deixa un comentari