JOSEP M CARRERAS

Qui vol un rei?

 

            Algú vol un rei? Vinga, animeu-vos, els deixarem a bon preu. De rebaixes. O millor, de liquidació total. Està una mica arnat, però encara belluga. Té pedigrí. La seva família va fer molta farrolla a França. Es va barallar amb tot quisqui i, mira, els hi va anar bé a aquells Borbons. Fins i tot un d’ells va passar a la història com el Rei Sol. El seu nét (de nom Felip) va provocar una guerra per sotmetre Catalunya que des d’aleshores ha estat la vaca cega que  durant més de tres segles ha alimentat la reialesa (no sempre amb mala llet, cal dir-ho).

            Algú vol un rei? Si el posem a subhasta és perquè no ens serveix. Vàrem rebre aquell jovenot amb recança, però amb una certa simpatia també, com una esperança d’alliberament del dictador que ens tenia ben collats. Pensàvem que “el Campechano” inauguraria una nova etapa de llibertat. Ens va emocionar que en la seva primera visita a Barcelona fes una part del seu discurs en català, l’idioma proscrit. Fins i tot ningú li va retreure que fos un llegat del dictador. Ell seria diferent. Deien que era pobre com una rata, la monarquia més “popular” d’Europa… Però no n’hi havia prou.  La gent volia veure fets més que no pas paraules que s’emporta el vent. El 23-F no va aclarir la seva posició.

            Poc a poc anaven creixent rumors de certes vingudes clandestines a Barcelona on deien que tenia una amant. Però tampoc això no havia de ser cap novetat. Seguia la tradició familiar que els Borbons han estat sempre de bragueta fàcil. Altres viatges amb destinació desconeguda varen ser cada cop més freqüents i ningú sabia (i els que ho sabien no ho volien dir) amb quina finalitat. Es barrejaven preteses motivacions faldilleres i festives amb altres de caire econòmic. Fins que va esclatar l’escàndol i no es va poder amagar: mentre el poble patia una de les crisis més dures del segle, el “senyor rei” estava caçant elefants a Botswana amb la seva amant. Una amant que després –un cop han partit peres– ha confessat haver rebut molts milions d’euros com a regal del seu ex-enamorat. I d’on sortien aquests diners? Doncs de comissions en negocis, de la venda d’armament a països de l’Orient Mitjà, on els drets humans son pura fantasia. Una fortuna, doncs, amassada amb guerres i sang.

            ¿Què en podríeu fer d’un personatge així, que en comptes de llum ha donat fum? El podeu posar en una vitrina amb càmfora. Si us abelleix, podeu agenollar-vos davant seu com súbdits lleials, besar-li les mans i els peus. O llepar-li el cul com està fent una part dels representants del poble que l’ha declarat “intocable”. És indecent que un personatge amb un passat fosc i probablement delictiu no pugui ser investigat perquè gaudeix d’immunitat. És a dir, te carta blanca per fer el que li roti sense la por que els seus actes tinguin conseqüències legals ni judicials. I això ho diu fins i tot un partit que –almenys originàriament– era republicà i defensava els interessos dels obrers. Després diran que la justícia és igual per a tothom.

            Qui vol un monarca així? Us el donaríem regalat. I si us sembla poc, hi afegirem el seu plançó, aquell que a Catalunya segueix els passos del seu homònim de 1714. I de torna, amb ells us podríeu emportar tots els llepaculs que els protegeixen.

 

 

JOSEP  M  CARRERAS

17 de juny de 2020

Cummings. grandillusionblog.wordpress.com

Deixa un comentari