En anar a buscar el diari als quioscs de Santa Coloma de Queralt, queda palesa una evidència: el territori fronterer de la Baixa Segarra. Cruïlla de les províncies de Tarragona, Lleida i Barcelona, des de l'any 1833 quan es crearen els partits judicials perquè les províncies els aplegaven i és en les puntes del terme municipal on coincideixen aquestes tres províncies.


La Baixa Segarra és una comarca natural que  és testimoni –sobretot a les darreries dels mesos d’estiu- quan la collita jau plàcida als graners, amb gran satisfacció del pagès. Terra de baixes temperatures, d’alta densitat de camps de cereal, mars daurats d’ordi i blat, empremta d’una zona coneguda –a l’edat mitjana- per ser la productora de la planta de l’Amor: el safrà. El paisatge no es limita a l’estricta monotonia dels camps de blat, sinó que queda trencat per petits boscos de pins, de roure, mediterranis. Racons que signifiquen molt més que una identitat a causa  d’un fort caràcter i una gran connotació de personalitat. Reflex  d’una conglomeració de poblacions que conviuen a una comarca que potser, no els hi pertoca. Molts d’aquests indrets aglutinen forasters en poblets, masies i petites cases. I què en queda? La pedra: empremta del passat, de vides anònimes, símbol de lluita amb gust de victòria o de derrota. Castells, fortaleses, esglésies, murs que abans eren inexpugnables. Reminiscències que queden sigil·lades als racons de la història i salvaguardades en documents. Un exemple: la capital de la Baixa Segarra, en temps de la Segona República, va ser anomenada Segarra de Gaià.


REPORTATGE

La Baixa Segarra està situada a l'extrem nord de la comarca de la Conca de Barberà, entorn de la població de Santa Coloma de Queralt i que inclou els municipis del nord-est d'aquesta comarca. És aquest poble el que basteix aquestes poblacions, centre indiscutible de serveis i d’ocupació. Els municipis que la componen –en el seu sentit més estricte- serien: Passanant i Belltall, Vallfogona de Riucorb, Llorac –amb Albió, La Cirera, Montargull i Rauric-, Santa Coloma de Queralt, Pontils –amb Santa Perpètua de Gaià, Montalegre, Seguer, Vilaperdius, Sant Magí de la Brufaganya i Vallespinosa- Conesa, Savallà del Comtat i les parts nord dels municipis de Les Piles –amb els seus agregats: Biure, Guialmons, Sant Gallard i Figuerola-, Forès i Rocafort de Queralt, encara que hi dediqui un 43% de les terres conreades com la resta de poblacions com a base de cultiu els cereals. També dues localitats com Bellprat i Argençola, actualment a l'Anoia, mantenen lligams significatius amb Santa Coloma.


La gran altitud a la qual està situat el territori, d’una cota mitjana d’uns 700 metres, i el fet que pertanyi a tres conques hidrogràfiques diferents –la de l’Ebre, a través del riu Corb; la del Llobregat, a través de Clariana, afluent de l’Anoia i, la del Gaià- han confirmat un territori muntanyenc totalment diferent de la comarca que la regeix administrativament. I és així: l’altitud li dota de més caràcter i que no acabi de quallar en molts aspectes geogràfics: el clima, el relleu, el sòl, els conreus, les activitats econòmiques, l’arquitectura, entre molts més altres trets idiosincràtics. I es pot observar que té un cert paral·lelisme amb la Segarra, tot i que també es pot obrir un debat sobre quines diferències té amb la pura identitat segarrenca.


La divisió de Catalunya no va ser fàcil i no és un problema d’ara. Amb tot això, aquesta setmana  s'ha complert una efemèride. I és que el passat dimarts 27 d'agost, se celebraven els 78 anys de l'aprovació per decret de la divisió territorial de Catalunya: s'instituïa la nova divisió del país en regions i comarques. Abans, però, es realitzà la Ponència de la Divisió Territorial. Veient que la rodalia de Santa Coloma tenia personalitat pròpia, tres membres de la ponència -Pau Vila, Felip Solé i Antoni Esteva- es traslladaren a visitar aquests indrets veient les dificultats de la determinació.  Iniciaren els treballs sotmetent tots els municipis a una enquesta, en la qual s'havia de determinar en quina comarca es creia que pertanyia el seu poble, a quin indret anaven principalment a mercat o si assistien en algun altre mercat. Pistes, paraules clau que ajudaren a confeccionar l'esquelet vertebral de Catalunya.







Així ho escriguí, Pau Vila, a Estudis i Projectes de la Ponència, publicat l'any 1933: “La gent de Santa Coloma tem que els absorbeixi Igualada; no obstant si han d'ésser agregats a un altre cap districte prefereixen Igualada a Cervera o Montblanc. Sobretot de Cervera, on si sentien mal comunicats i políticament deslligats. Però la gent de les Piles, Conesa, Savallà, Llorac i Santa Perpètua no volien saber res d'anar amb Igualada perquè no hi mantenien relacions ni mercantils ni administratives ni polítiques  ni de cap mena”. Era el moment d'establir una divisió que fos ajustada a les necessitats de l'època i apropiada al govern i a l'administració del país. El que es tenia clar era que Santa Coloma havia de continuar al partit judicial de Montblanc i la resta de poblacions esmentades trobaven més favorable trobar-se dins la demarcació de l'actual capital de la Conca. L'Anoia no necessitava un reforç de població i la Conca havia d'estar equilibrada amb la resta.



Text i fotos:

BET ALTARRIBA


Diari de Tarragona 26/8/14