Bet Altarriba

Bet Altarriba Cabré – Periodista, Màster en Comunicació Estratègica. Doctoranda en Antropologia i Comunicació per la URV sobre com la retòrica –a través de la metàfora- construeix el lideratge polític dels presidents catalans.


Eric Arthur Blair –més conegut amb el seu  pseudònim  com a George Orwell– escrivia a Looking Back on the Spanish War que  A Espanya vaig veure per primera vegada, informacions periodístiques que no guardaven cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que sol existir en una mentida normal... Vaig veure, de fet, que la història s’estava escrivint no pas en termes d’explicar què estava succeint, sinó en termes d’explicar el que havia de succeir segons la línia del partit [...] "Els mitjans de comunicació espanyols, els menys creïbles d’Europa i els segons menys creïbles del món". Un exemple que ratifica la realitat diàfana dels nostres dies i que si no fos perquè es va escriure a l’any 1943, ho podríem traslladar perfectament als nostres temps.

Des de fa dies, mesos i anys, el futur de Catalunya –en tot el seu procés per convertir-se com a país- ha ocupat l’agenda política, informativa i personal de tots els ciutadans. Hem viscut querelles, denúncies, repulses, injúries i amenaces només per constituir un referèndum perquè es decideixi –amb el cor i la raó- quin futur polític volem per canviar tot allò que no funciona perquè no hi ha res més democràtic que voler votar i voler decidir.



Ahir, no obstant, es va llançar oficialment l’inici de la campanya pel referèndum a la Tarraco Arena Plaça. L’altre dia, llegint i perseguint piulades –que no pas alcaldes i alcaldesses, ni regidors ni regidores, ni periodistes, ni mitjans de comunicació ni impremtes- pel Twitter, em va fer gràcia una que deia que el primer acte d’aquesta campanya es feia a on abans es mataven braus, ahir es clamava per la independència, per la llibertat, per voler ser, per voler votar, però també per la dignitat democràtica. Ahir vaig assistir a un acte il·legal, clandestí i prohibit. Ahir vaig poder ser una de les més de 8.000 persones que omplien la Tarraco Arena, una plaça on totes les grades estaven plenes de persones que lluitaven i reivindicaven el seu futur. A la Tarraco Arena hi havia il·lusió, es respirava l’emoció. La TAP vibrava més que mai.

Avui, m’han trucat des d’un diari alemany per donar la meva visió i la meva opinió sobre com s’estan desenvolupant aquests fets, que si veia possible el referèndum i que per què volia la independència. Més enllà del concepte que entenem com a nació, de la persecució històrica, de les infraestructures, del dèficit fiscal, els hi explicava la necessitat del canvi, de construir un camí on deixin d’existir les desigualtats, de construir una via de llibertat establint les relacions econòmiques que volem, de crear les nostres pròpies lleis i que estiguin a l’alçada de les circumstàncies i dels temps que corren. Catalunya vol la independència per ser responsable de tot allò que té a veure amb la seva gent, amb la gent que hi viu i que hi vol viure. Diguem cada dia, hola. Hola país nou, Hola Europa, Hola món i Hola República Catalana. Som i serem un país imparable.