En un lloc estratègic, al cim d’un pujol, i dominant les terres del voltant i de molt més enllà, en uns anys en que aquests paratges eren fronterers amb els sarraïns, els cristians vinguts dels comtats més pròxims hi van construir una fortalesa que segurament, com en tants altres llocs de la zona, consistia tan sols en una torre. Una torre amb uns quants homes armats amb ganivets, espases i ballestes, que possibilitava l’arribada de pagesos que venien amb la intenció de quedar-s’hi i conrear les terres. Aquest lloc es diu  Torlanda i es troba a 3 Km de Conesa.


Torlanda tenia altres castells amb qui comunicar-se i que es trobaven relativament a prop, el de Conesa, el de Forès i el de Rocafort. Les dificultats en aquests primers anys de reconquesta devien ser moltes, i els enfrontaments constants amb els sarraïns deurien ser un verdader malson per aquella gent. Guerau Guitard de Sta. Perpetua, exemplifica la vida d’aquells difícils anys, al 1076 consta que li pertany el lloc de Rocafort, el va repoblar amb gent que arribava amb ganes de tenir terres i poder-les treballar, però va acabar morint en mans dels musulmans.


Torlanda te una font a prop, i la riera, amb el seu mateix nom, que porta les aigües al rierol de Rocafort. Segurament la presència de l’aigua va fer possible el poblament del lloc. Les restes actuals semblen indicar que tan sols hi havien unes poques cases, però al segle XIV Torlanda no era tan petit, ja que sabem que comptava amb 12 focs, que vol dir que hi vivien una seixantena de persones. Aquests torlandesos vivien del conreu dels cereals, de la  vinya, dels productes dels horts, dels ametllers i algun altre arbre fruiter, de les oliveres, de l’explotació del bosc, dels animals que tenien, dels ramats, de la caça... i anaven als mercats més pròxims, com el de Sta. Coloma, on hi portaven els seus productes. I també anaven a l’església, perquè en tenien una, la de St. Andreu. En aquesta església, que ara està enderrocada, s’hi feia una aplec cada 13 de desembre, per Sta. Llúcia, ja que hi tenien la imatge de la Santa, i era una trobada molt concorreguda. Hi anaven els veïns de Conesa, Rocafort, les Piles, Vallverd i Biure. A la Segarra del 1956, en el n. 6, el prevere Brauli López escrivia, des de Les Piles, sobre el santuari de Torlanda, i explicava que a finals del segle XIX, quan els veïns d’aquest poblet van anar abandonant les seves cases, van haver de decidir on portar la imatge de Sta. Llúcia. Segons els rumors d’aquells anys, els de Rocafort no la volgueren, en canvi a Conesa la volien però no els hi portaren, i va ser finalment les Piles qui se la va quedar. I a partir d’aleshores l’Ermita de Sta. Eugènia va ser el lloc escollit per celebra-hi cada any la festa del 13 de desembre. A més de la imatge, els veïns de les Piles es van emportar tot el que hi havia a l’antiga església de Torlanda. Sembla que a un veí, en Pinyol, que encara hi vivia, no li va semblar be que ho prenguessin tot i els va escridassar amenaçant-los d’avisar als de Conesa, però no va servir de res.

En Joan Ferran, que era de Conesa, recorda que als anys 50, quan era petit, la gent gran encara parlaven molt enfadats de la imatge de Sta. Llúcia que es van quedar els de les Piles quan tenia que haver anat a Conesa.


En aquells primers anys de la celebració de la festa a les Piles, el dinar que es feia consistia en fesols tous i cansalada fregida, i també hi havia música, interpretada al començament pels “Gallerins de la LLacuna”, més tard vingueren grallers de diferents poblacions i en alguns moments, tan sols un violí i un clarinet animava la festa. Quan Brauli López escriu el seu article als anys 50, potser la festa no estava gaire arrelada a les poblacions veïnes de les Piles, perquè al final de l’article fa una crida als veïns de Sta. Coloma i de la comarca perquè s’animin a participar-hi.


Cap a finals del segle XIV, Torlanda, com Conesa i Forès, va passar a dependre del monestir de Santes Creus. El monestir havia fet una permuta amb el rei Pere III, Sarral i Cabra del Camp, per Torlanda, Conesa i Forès. Al llarg dels segles, el castell de Torlanda va tenir diversos castlans, al segle XII hi consten Bernat de Piles i Berenguer Company, al segle XIV hi consten Galceran de Piles i Bernat de Conesa, més tard Pere d’Aguiló i al cap de poc Marc de Pontons, i més endavant Berenguer de Montpaó. El monestir de Santes Creus va mantenir la senyoria de Torlanda fins a la desamortització de mitjans del segle XIX. 


En els primers anys de la seva existència, Turlanda es coneixia amb el nom de Segura, nom que  indica seguretat, un nom que li esqueia en un lloc on aquesta justament feia molta falta. En la delimitació del castell de Turlanda del 1.178, consta, al sud, el terme de Cugul, i un dels límits del cantó est és el Puig de Malaguait, terme que ens parla de les dificultats que oferia la vigilància en aquestes zones frontereres. En aquest mateix document s’hi diu que Torlanda pertany al comtat de Barcelona i que es troba dins del terme del castell de Montclar, situat dalt de St. Miquel.


Avui, d’aquell antic poblament que es remunta al segle XI, -i que porta nom d’antigues històries llegendàries- en queden tan sols unes quantes ruïnes. Entre elles, la base de planta circular de l’antiga torre de defensa i les restes de parets caigudes de les antigues cases. La torre en temps moderns va quedar inclosa dins d’una casa i va servir de trull o cup. Les pedres del castell han anat a parar a Rocafort de Queralt, al lloc on hi havia hagut l’antiga fortificació d’aquesta vila. Les pedres se les va emportar Juli Bonet i Ninot als anys 60, i amb elles va construir-hi una torre i un pati. I ara, de l’antic castell de Turlanda que havia d’estar a tocar de la torre, no en queda absolutament res. Sembla ser que al segle XIX  i principis del XX, a Torlanda només hi vivien dues famílies. Una, els de cal Turlander, l’altre, els de cal Pinyol.

Montclar, Conesa, Forès, les Piles, Savallà, Pontils, Sta. Perpetua, Vallespinosa, Aguiló, Almenara, la Roqueta.... Torres i més torres, que amb el temps moltes s’anirien convertint en castells, construïdes totes en llocs estratègics, al costat de fonts o de cursos d’aigua, i que asseguraven la terra als nous colonitzadors que anaven arribant i que anaven aixecant les seves cases al seu redós. Ara, crida l’atenció aquest nombre tan elevat de torres de defensa en aquesta zona segarrenca, però son una mostra de l’avançada cristiana en aquesta zona que durant tants anys havia sigut terra de ningú, i de la protecció que calia oferir als pagesos acabats d’arribar. Noves terres que s’anaven guanyant pam a pam, i que calia conrear després de tants anys d’improductivitat, desbrossar els boscos i garrigues, construir les cases, els pous, les cisternes, els marges ... No havia de ser fàcil sobreviure en una terra inhòspita i poc acollidora, tant per la inseguretat que representaven les ràtzies dels musulmans com per la duresa de la terra i del clima.


Podem avui dia anar resseguint totes aquestes construccions defensives que en el seu moment van ser tan i tan importants pels pagesos que s’hi havien instal·lat. I ens podem endinsar en aquell passat, un passat que ha anat configurant i modelant una manera determinada de ser, una idiosincràsia pròpia, uns caràcters peculiars que han vingut determinats per segles de treball dur, per ràncies collites, per períodes de fam, per nevades i gebrades, per ser capaços de sobreviure amb el més mínim, per no fer mai res de superflu que no sigui la pura supervivència, per viure constantment en la màxima austeritat ... Tot un passat que ha marcat durant generacions i generacions als habitants de la Segarra, fins arribar a mitjans del segle XX, quan la prosperitat econòmica ha bandejat aquella sobrietat i austeritat que fins aleshores havia estat indispensable per poder sobreviure en aquestes terres.


Tot un passat que es fa present enmig de les parets enrunades de Torlanda, de les restes de la seva antiga torre de defensa, de la terra seca i eixuta que l’envolta, de les branques resseques dels quatre ametllers que encara queden escadussers arrapats als antics marges que s’ensorren, tot envoltat pels olors suaus i embriagadors del timó, el romaní i l’espígol que creixen amb força  i sobreviuen entremig de les pedres escampades.


La font de Torlanda