Saladern
Saladern
diumenge 27 de de maig de 2012
Entre Conesa i el Molí de la Cadena de Vallfogona, hi ha l’antiga quadra medieval de Saladern, o d’Aladern, que al segle XIV, juntament amb Conesa, va passar al monestir de Santes Creus. La seva història, però, es remunta a una època molt més llunyana. El lloc és documentat ja al segle XI i el castell deuria haver-se construït al mateix segle, com passa amb totes les torres i castells de la zona. Però avui dia, de l’antic castell tan sols en queda una paret al costat d’una gran alzina, i de l’antiga església, del segle XIV, no en queda res, i ni tan sols se’n sap al lloc on podia haver estat. El que hi ha ara, és una masia, la masia de Saladern. L’amo és en Josep Ferrer Aubia, ell hi ha nascut, la seva mare també, el seu padrí també, el pare del padrí també ....
El lloc és tranquil, d’una bellesa suau, te davant una petita vall, amb camps llaurats, per on hi passa el riu Saladern que ve de Conesa, arriba fins el molí de la Cadena i acaba desembocant al Corb. Tres noguers immensos, ara despullats de les seves fulles, es troben vora el riu. Un gos petit i negre rep el visitant movent la cua, més tard en ve un altre, també petit i amb aspecte de caçador que ha arribat fa uns mesos a la masia i s’hi ha quedat. Dalt de les finestres hi han dos troncs amb unes cares pintades i uns barrets de Pare Noel que et recorden que fa tan sols uns dies que ens trobàvem en plenes festes de Nadal. Seiem al pedrís de la casa on hi toca el sol, fa bo, malgrat que molts trossos del camí i alguns camps estan encara blancs de la gebrada de la nit.
El Josep recorda que abans, ja fa molts anys, -ell va néixer a principis dels anys 40- al riu hi passava sempre aigua, i que entre els dos noguers hi havia un clot i que allà hi havien hagut fins i tot peixos i que ell amb un cove fementer, n’havia agafat. I quan venien del tros al migdia, treien el jou als animals i els aviaven cap al riu perquè poguessin beure. I com que hi havia aigua, també hi tenien oques. Al riu hi anaven moltes vegades a rentar, tot i que darrera de casa hi tenen la font, la font de Saladern, amb una bassa que feia de safareig. L’aigua del riu, però, era més dolça que la de la font, aquesta era més crua, més dura, i no anava tan be per rentar. Per menjar i beure feien servir l’aigua de la cisterna i diu que la del riu també era bona per beure.
Ara hi ha molt de bosc pels voltants i per darrera de la casa, però abans n’hi havia molt menys perquè les feixes estaven totes llaurades. De bolets diu que se’n fan força i que ell sempre en va a buscar quan n’és el temps. Tocant a la font hi ha els horts i per allà a prop hi han els arbres fruiters, codonyers, pomeres, pereres, cirerers i un altre noguer força gran. Dalt de la muntanya hi ha el Pla de Maria, i allà es troba la partida de l’Era on hi ha les pedres caigudes d’antics coberts on es tancaven els ramats en altres temps. Per aquí dalt es va a Sant Pere de Sabella. També hi ha, abans d’arribar al Pla de Maria, el fondo de la Canaleta. Anant cap a Conesa, hi han les Obagues de Conesa, boscos humits amb pedres cobertes de molsa. I cap a Vallfogona, la vora del riu està tota plena de freixes.
Explica el Josep, que els seus pares i padrins tenien força relació amb el Fonoll, que allà s’hi jugava a les cartes i a bitlles i que l’església estava dedicada a Sant Blai i que al febrer, per la festa del sant, feien un aplec on hi anava sempre molta gent dels pobles i masies del voltant. Això era abans de que el Fonoll es despoblés i l’acabés comprant una persona que l’ha convertit en un poble naturista on es pot anar despullat tot l’any.
A mercat anaven alguna vegada a Sta. Coloma, però anaven més sovint al mercat de Tàrrega. A la casa hi tenien gallines, conills, dos porcs, dues mules i un ruc.
Darrera la casa hi ha una antiga masia, de la qual encara s’hi pot veure una volta amb una arcada i damunt un antic forn. Més amunt hi ha un tros de paret de l’antic castell, i a prop altres ruïnes que semblen d’antigues cases o coberts, i de pedres grosses que deurien ser del castell, n’hi ha pels marges, prop de la casa i per molts altres recons. I tocant al camí, una era molt gran amb una paret de més de 6 metres d’alçada que l’envolta i que és el que més desperta la curiositat quan arribes a Saladern. Sembla que son moltes les persones que quan la veuen li pregunten al Josep què és aquesta paret, perquè d’entrada sembla una muralla vinculada a l’antic castell, però al veure l’era dalt, te’n adones que no ho pot ser, però així i tot, sorprèn que una paret com aquesta, tan alta, tan compacta i tan semblant a una construcció antiga, només envolti una era.
Al costat mateix del pedrís on seiem, hi ha una entrada que va a una habitació petita que te un sostre amb volta, tant les parets com el sostre estan fetes amb pedres petites i amb la mateixa tècnica que l’esmentada paret de l’era. L’habitació sembla ben be una antiga capella, fins i tot hi ha una pedra molt gran que podria ser l’altar. Però el Josep se’n riu, perquè diu que molta altre gent li ha dit el mateix que jo, però que allò era la corralina dels tocinos, i que ara hi ha aigua perquè la van fer arribar des de la font.
Els padrins d’en Josep, per part de mare, eren el Josep Aubia i la Margarita Ortiz Serra que venia d’un poble de l’Urgell de prop d’Agramunt. Van tenir un noi i tres noies. El noi, el Josep, es va amagar a la masia en temps de la guerra civil, però va tenir por que el poguessin trobar en algun registre i va marxar cap a Montblanc. Però allà el van agafar els del comitè i el van matar, la família no sap on exactament, si en el mateix cementiri de Montblanc, o a prop. Junt amb en Josep, hi anava un altre noi que era de Vallfogona, a ell el van matar pels boscos de Saladern. De les tres noies, la Rosa es va casar a Talavera, la Irene a Barcelona, i la Dolors, que era la petita, com que es va quedar a la masia, la van fer pubilla i es va casar amb en Josep Ferrer que era de Guimerà i feia de mosso a Segura. El Josep i la Dolors son els pares d’en Josep, d’en Francisco i de la Carme.
Els tres germans quan eren petits anaven a l’escola a Segura, però quan els nens d’allà van tenir 14 anys o més i van deixar d’estudiar, ells es van quedar sols i sense mestre. Per això van anar a l’escola de Vallfogona, allà van agafar una casa on vivien amb la seva mare durant el curs escolar. Però la mare va morir molt jove quan ells encara eren petits, i van deixar ben aviat l’escola i van haver de posar-se a treballar. El Josep, que era el gran, va anar a Barcelona amb tan sols uns 10-11 anys a treballar en un bar d’uns familiars, el seu germà va anar a treballar en un restaurant de Valls i la germana va anar a les monges de la mateixa ciutat, i el pare va fer de pagès al Pla de Barcelona. A la masia no hi van tornar fins uns anys més tard.
Al Josep li agrada estar-se a la masia i cuidar-se dels arbres, de l’hort, de la casa ... arreglar la bassa que fa poc va començar a perdre aigua ... i amb els dos gossets sempre rondant vora els seus peus, i li agrada la tranquil·litat que s’hi respira, el temps que passa lent, la gebrada que s’ha anat desfent amb l’escalfor del sol, amb unes pedres mil·lenàries ben a prop que parlen d’un passat que en Josep desconeix i que tampoc li treu la son.
Saladern, un lloc que val la pena de conèixer, aïllat, solitari, tranquil i silenciós, tot i que és a prop de Conesa i de Vallfogona, amb una història de milers d’anys al darrera resumida en unes quantes pedres escampades pel terra i una paret, amb els tres immensos noguers vora el riu, amb boscos frondosos i humits de roures i pins, amb els freixes i les seves fulles sempre en moviment tan característiques que sembla que et parlin, encara que ara les han perdut totes, amb els xiprers que marquen el camí de la font, amb les basses, i amb la masia que encara és habitada amb el Josep que la cuida.
-Nadal 2011-
La paret de l'era
restes d'una paret del castell