Santa Perpètua de Gaià
Santa Perpètua de Gaià
dilluns 19 d’agost de 2013
La Teia, una zona de molt de bosc i amb paratages feréstecs, salvatges i aïllats. Pobles i masies poblaven aquesta zona. Els pobles, Vallespinosa i Sta. Perpètua, ara reconvertits i res a veure amb el que havien estat. De masies, moltes, escampades enmig de camps i boscos. Però ara en queden ben poques, moltes estan ensorrades, d’altres mostren les seves parets amb fondes esquerdes i amb una vegetació que va penetrant per tots els racons, i alguna rehabilitada on hi viu temporalment algú de fora.
En altres temps, es parlava dels de la Teia amb un cert to despectiu, perquè eren els que vivien aïllats, envoltats de boscos i amb unes condicions de molta pobresa. Se’ls anomenaven també els de la Fumanya. Aquest últim nom, però, el recorden ja molt poques persones. I tenien raó els de Sta. Coloma quan parlaven dels de la Teia com aquella gent que vivien al final del món o allà on Déu perdé les espardenyes. A Sta. Perpètua no van tenir la carretera que hi ha ara fins a finals dels anys 50. Abans d’aquesta data, només hi havien camins molt estrets que els portaven a Vallespinosa, també dalt on hi tenien les terres, a Viladeperdius i Pontils, a Seguer i a St. Coloma. El de Sta. Coloma passava a ran del riu i calia travessar el Gaià quatre o cinc vegades. Tardaven dues hores per anar-hi, i dues per tornar. Hi anaven a mercat, hi venien llenya, carbó, ous, conills … tot el que podien. Hi anaven en carro o a bast, amb el ruquet i amb les sàrries carregades.
l’Alfons Vallès, de cal Polvorer, va ser l’últim en marxar de Sta. Perpètua. Ho va fer el 1962. El poble es va abandonar entre finals dels 50 i començaments dels 60. Explica l’Alfons que quan en aquells anys els hi oferien treballar a la ciutat amb un sou segur i amb vacances, doncs que era molt difícil de resistir-s’hi. I comenta, juntament amb Vicenç Vives, que va marxar molt abans que ell, com era de dura la vida a Sta. Perpètua. De terres a prop del poble n’hi havien poques, les més bones es trobaven dalt, al pla, i cada dia hi pujaven per anar-hi a treballar. Tardaven uns tres quarts, això si el tros era a prop, si era lluny, tardaven més.
A les cases hi tenien conills, gallines, porcs … i tenien horts. Abans de la guerra tenien ramats de bens els de cal Polvorer, cal Soler i ca l’Orga; després, els Baixeres i ca l’Andreu. Pescaven al riu, barbs i anguiles, i assecaven bolets, albergínies i figues. A més del blat, tenien ceps i feien vi. A Pontils ja no en feien de vi. A les cases hi havia els cups i tenien una premsa a la part baixa del poble que feien servir tots. Totes les cases tenien el seu forn per fer-hi el pa. D’aigua no n’hi havia, havien d’anar a la font, i de llum tampoc en tenien.
A cal Polvorer hi ha encara ara un foc de rotllo, un dels focs més antics. El foc és a terra i al mig, i tot el sostre és xemeneia, primer tan gran com l’abitació fins que al pujar i al mig s’estreny formant una xemeneia més estreta. A l’habitació no hi ha cap finestra, una biga travessa pel mig i d’allà penjaven les olles. Al voltant del foc hi havien uns bancs que portaven la taula incorporada, a l’hora de menjar l'abaixaven, després l’alçaven. Els bancs ja no hi són.
Explica l’Alfons que les relacions eren molt bones amb Vallespinosa, que no quedava gaire lluny, i també amb Valldeperes i Viladeperdius. Els nens d’aquests dos petits poblets, i també els de Montalegre, anaven a escola a Sta. Perpètua, quan van deixar d’anar a sant Magí al marxar el rector que els donava classes. Quan preguntes el perquè anaven a Sta. Perpètua i no a Pontils que era més a prop, et diuen que a Pontils i havia una mestra, mentre que ells tenien un mestre, i en aquells anys deuria inspirar més confiança un home que una dona ensenyant en una escola. A l’escola i anaven entre 25 i 35 nens.
Expliquen que abans de la Guerra Civil l’església estava oberta i hi feien missa. Després de la Guerra estava tancada i havien d’anar a missa a Pontils. Els nens, els diumenges, hi anaven a peu perquè el mestre els obligava a anar-hi. Tot recordant aquells anys plens de dificultats i de misèria, parlen de com Sta. Perpètua va ser un poble molt castigat després de la Guerra.
L’àvia de l’Alfons era de ca l’Alticreu, una masia de les de dalt i es va casar amb l’hereu de cal Polvorer. El seu nét explica que agafava dos feixos de llenya, els carregava dalt del ruquet i els portava a vendre a Sta. Coloma. N’hi donaven 5 rals. Era cap al 1890.
Continua explicant l’Alfons que a l’hivern feien carboneres al mig del bosc, i el carbó d’alzina, de roure o de pi, el carregaven en sàrries d’espart, que posaven a cada cantó del ruquet, entre 40 i 50 Kg, i el venien a Sta. Coloma. Uns dels millors clients era l’Hostal Colomí i cal Coloma Marc, també en compraven els particulars. El carbó era per a les cuines. També feien carboneres les colles de carboners que venien de València i de Tortosa. S’hi estaven durant un temps, fins i tot anys, vivint pel bosc o en alguna casa del poble, i després marxaven. Als anys 40 hi va haver una nevada molt forta, la neu i el glaç van trencar moltes branques i va haver-hi una gran destrossa als boscos, i es va aprofitar per fer moltes carboneres.
Venien llenya a l’hivern, i també bolets quan n’era el temps. En alguns anys que n’hi havien hagut molts, havien anat a vendre’ls fins i tot a Igualada i a Valls.
Asseguts en un racó de Sta. Perpètua amb alguns veïns, alguns vinguts de fora i d’altres veïns de tota la vida que han tornat per passar-hi els estius, o per viure-hi pràcticament tot l’any, amb les seves cases ja condicionades amb calefacció i bones llars de foc, van recordant els noms de les cases que hi havien hagut al poble: Cal Rei, Cal Polvorer, Ca l’Orgue, Cal Soler, Ca l’Antonillo, Cal Junqué, Cal Po…
I les masies: Cal Baixeres, Cal Salvet, El Corral de l’Orgue, Cal Lluís, Cal Pontnou, Ca l’Alticreu, Mas Cabot o Cabal, anant cap a Seguer -l’antiga ja és a terra, la que ara hi ha ocupada és del temps de quan van fer la carretera-, cal Japet, més avall…
Hi havien hagut molts molins al llarg del riu, el del Junquer, el del Solé sota la torre, el del Polvorer, el de Sta. Perpètua, el de l’Andreu, el del Rei i el del Seguer, però l’aiguat de Sta. Tecla, al 1874, se’ls va endur tots i ja no van tornar a funcionar més. I recorden algunes rubinades quan l’aigua baixava amb molta força sosbreeixint la llera del riu i arribant fins a les cases.
Mires el petit poblet i t’adones que segurament no ha canviat gaire en la seva fisonomia des de l’època medieval tot i que queden moltes menys cases de les que hi havia hagut. El poble va quedar forces anys abandonat. Però ja fa uns anys que han anat arreglant algunes cases, i als estius estan totes plenes. L’aigua no hi ha arribat fins el 2002. I la llum fins al 2003.
Sta Perpètua va jugar un paper important com a lloc estratègic de defensa sobretot en els segles X i XI, quan aquestes terres eren frontereres amb les dels sarraïns. Al llarg de l’Edat Mitjana va continuar tenint importància com a lloc de defensa encara que cada vegada menys. Els Cervelló varen ser senyors del castell de sta Perpètua des del segle XI fins al segle XV, al segle XVI va passar en mans dels comtes de Savallà. Els Montaguts apareixen senyorejant aquestes terres ja al segle XII. Al 1168 va morir el cavaller Guillem de Montagut, ric senyor feudal de l’Alt Gaià i la Segarra, del llinatge dels Cervelló. En el seu testament va deixar al seu fill que portava el mateix nom els castells de Pinyana, Sta. Perpètua, Pontils i Montclar, entre d’altres. Al segle XIV, Galceran de Montagut, militar, va deixar 2.000 sous per a la seva ànima i va instituí una capellania a l’església de Sta. Perpètua. Sembla que seria d’aquest Montagut el sarcòfeg de pedra amb dues figures esculpides, un home vestit de guerrer i la seva esposa, que es troben en una sala romànica que hi ha abans d’entrar al claustre de la catedral de Tarragona. Les dues tombes es trobaven dins de l’església de Santa Perpètua i van ser traslladades a Tarragona cap al 1916.
Sta. Perpètua és un lloc excepcional, d’una gran bellesa, amb el seu paisatge abrupte i feréstec, amb el curs sinuós del riu que s’obre pas enmig d’estrets espadats, amb la silueta dalt del rocam de la seva torre triangular, única en tot el país, i als peus, arrapades a la pared de la muntanya rocosa, unes quantes cases que es van enfilant cap amunt. Les seves pedres queden com a únics testimonis d’unes vides extremadament dures dels qui els va tocar viure en aquest paratge tan bell i alhora tan hostil.
Montse Rumbau