Hi ha un episodi dramàtic que va passar a Rocamora el 1944. Tothom el coneix, però durant molts anys ningú en parlava, hi havia por. Ara, que ja fa tant de temps que tot ha passat, són molts els que ho expliquen.

      Rocamora era un poble, avui molt enrunat, que es troba a la serra de la Brufaganya, i que es pot veure al fons, des de dalt el santuari de St. Magí. Té l’església romànica de St. Jaume que encara està en més o menys bon estat. De l’antic castell, fa molt de temps que ja no en queda res. Fins als anys 60, dalt de Rocamora, hi va viure una família, els avis, els pares i les dues filles, juntament amb dos mossos i dos pastors, i amb la mestra quan els tocava de tenir-la. Amb tanta colla, ocupaven les dues cases que hi ha a l’entrada del poble.

      A Rocamora s’hi arriba pel camí de les fonts de St. Magí, passades aquestes, s’agafa el primer trencall a la dreta i després el primer a l’esquerra. El camí rural va pujant entre  camps de conreu i bosc, fins que s’arriba a l’era, una esplanada on hi ha una pallissa gran, d’allà surt el caminet que va a Rocamora.

      El que va passar a Rocamora, a finals del mes de desembre de 1944, va ser un enfrontament entre maquis i guàrdies civils. Un grup de maquis estaven dormint en un dels coberts de Rocamora. Hi va haver un “xivatasso”, i la Guàrdia Civil s’hi va presentar a la nit. Un d’ells va tirar dins de l’edifici una granada, però aquesta no va explotar, els de dins es van despertar de cop, van sortir amb les armes i van començar a disparar uns i altres. Al ser de nit, hi devia haver molta confusió amb els trets de les dues bandes, i, accidentalment, un guàrdia civil va ferir de mort a un altre. Els maquis van intentar fugir, un d’ells ja havia aconseguit marxar del lloc, però al veure que els altres companys no venien, va tornar enrere i els guàrdies el van matar. Els altres els van agafar. L’endemà al matí, es van presentar dalt de Rocamora molts guàrdies civils de Tarragona i van fer-hi anar a l’avi Llorach, de cal Llorach de Viladeperdius, que era en aquells anys jutge de pau. Aquell matí, dalt de Rocamora, amb dos morts i els maquis presos, hi havia molts nervis, i van apallissar al de Rocamora, l’avi Llorach ho va intentar evitar, però no ho va aconseguir. Un dels maquis presos era molt jove, tenia tan sols quinze o setze anys, i un dels guàrdies civils fins i tot li va fer llàstima, perquè sabia que tots acabarien afusellats.


      El J.Mª Llorach és nét de l’avi Llorach que l’havien nomenat jutge de pau en aquells anys tan durs de la postguerra, i el que estava allà dalt a Rocamora aquell matí, amb un guàrdia civil i un maqui morts. I és qui explica el que havia sentit explicar sempre al seu avi.


      També va deixar constància dels fets viscuts aquella nit, un dels guàrdies civils que hi va participar, Andrés Puras, que estava destinat a Sta. Coloma de Queralt, on va viure-hi sempre:


“Salieron todos pegando tiros. Yo llevava un fusil que si quería pegar un tiro tenia que meter una bala en la racámara, era un material muy malo. Tiré una bomba, que era de las que hacían explosión però no llevava metralla. Vi que explotava debajo de las piernas de un maquis y no le hacía nada. El jefe de ellos, un tal Pedro “el Tuerto”, que era porque le faltava un ojo, era valiente a más no poder. Cuando nos vió. Dijo:

-“¡Tira, que son los guardias!”.

Y salió disparando como un loco. Uno de los guardias le pegó dos ráfagas, los treinta y dos tiros, que le cruzaron el pecho en diagonal”.

Resultando muerto y sus compañeros detenidos.


(La declaració d’Andrés Puras surt en el llibre: “Maquis: el puño que golpeó al Franquismo” de Josep Sánchez Cervelló i altres autors. Flor del Viento Ediciones 2003. P.71-72).

      El nom sencer del maqui mort, no es coneix, només que li deien el Tuerto, i pel que diu l’Andrés Puras, el seu nom era Pedro. Sí però que sabem el nom de tres dels maquis detinguts, perquè consten en aquest mateix llibre:

Luis Uroz

Angel Sebastiá

Y José Rodríguez


      Aquests maquis, segons s’explica en el llibre, havien format part del grup de més de 200 homes que havia participat en els fets de la Vall d’Aran. Després de la desfeta, s’havien anat dividint, i molts es dirigien, sembla que aquests de Rocamora també, cap al sud de Terol, l’interior de Castelló, i el nord de Conca.


      A Sta. Coloma, són molts els que recorden aquells fets. La mort del guàrdia civil, produïda accidentalment per un altre guàrdia civil, despertava tota mena d’especulacions, encara més si no se’n podia parlar obertament. Fixem-nos que l’Andrés Puras, en el seu relat, parla del maqui mort, però no diu res del guàrdia civil, ni l’autor del llibre tampoc ho comenta. Si el guàrdia civil hagués mort per una bala d’un maqui, haguera sigut diferent, però a l’haver estat un altre guàrdia civil qui el va matar, millor no parlar-ne. De fet, la Guàrdia Civil no va dir mai que el guàrdia l’havia matat accidentalment un altre guàrdia. Així i tot, a Sta. Coloma i als pobles del voltant, tothom ho sabia. A Sta. Coloma, es va passar una carta per totes les cases del poble, demanant ajuda econòmica pel seu enterrament i per la seva família.

                                                  Com van trobar els maquis


      En J.J.,  que vivia en una de les masies de dalt la serra, s’havia trobat els maquis prop de cal Nofre, la masia que hi ha seguint el camí de les Fonts, el primer mas que es troba a l’esquerra. Els maquis el van amenaçar de matar-lo si els denunciava, i van tirar un tret en una pedra que estava al seu costat per espantar-lo. El noi va marxar cap a casa seva. Un altre veí, en M.S., que vivia en un mas de prop de St. Magí, estava caçant aquell 25 de desembre, i va anar a parar prop de la masia d’on era el noi, i com que eren molt amics, aquest li va explicar el que havia passat. I en M.S., que ja tenia fama de ser molt de dretes, va anar a la caserna de Sta. Coloma i ho va explicar.


      La Guàrdia Civil va pensar que seria millor actuar a la nit, un camió va deixar als guàrdies civils prop del trencall de St. Magí, a la carretera de Sta. Coloma a la Llacuna, i des d’allà van anar al mas d’en M.S. per tal que aquest els guiés. Van anar a cal Nofre, on no hi van veure res, van inspeccionar les coves de St. Magí, i tampoc. Hi havia neu pels camps i lluna, i van buscar per tot arreu per tal de trobar-los. Finalment, cap a les cinc del matí, van arribar a dalt de Rocamora, a les pallisses de l’era, a una certa distància de l’antic poble. Van pensar que podia ser que estiguessin allà. I  sí que hi eren, dormint dins d’un dels edificis.


      Els maquis es van despertar i va començar el tiroteig, un maquis mort, tres detinguts i uns altres fugits, un d’ells ferit, ja que va deixar rastre de sang, però els que havien fugit no els van arribar a trobar mai.


      Aquesta altra versió és també de l’Andrés Puras que molts anys més tard va deixar constància per escrit, i a nivell personal, el què havia viscut aquella nit. El Ramón Puras és fill de l’ Andrés Puras, i recorda que el seu pare li explicava que ells anaven molt mal armats, mentre que els maquis tenien més bones armes, però com que aquests no ho sabien, quan veien els guàrdies tenien por i intentaven escapar. De por sembla que en tenien uns i altres, i és normal, perquè els enfrontaments eren a mort.


      El pare del Ramón era d’un petit poble de Burgos, de la zona més pròxima a la Rioja. El Ramón hi anava de petit, i recorda el paisatge castellà d’immensos camps llaurats encara amb bous, i el contrast d’aquesta terra seca amb la terra de la Rioja que hi limitava, sent aquesta tota verda. També trobava contrast entre aquella Castella i la Catalunya on ell vivia, almenys uns deu anys, o més, separaven els dos mons. Al Ramon li agradava anar-hi perquè al ser el seu pare onze germans, tenia un munt de cases on anar i un munt de cosins amb qui rondar amunt i avall, com anar a pescar crancs al riu.


      Explica el Ramón que el seu pare va venir per primera vegada a Catalunya sent guàrdia civil, i havent-lo destinat a Tarragona. Venia de la zona de Llevant, on hi era quan s’havia acabat la guerra. I un cop a Catalunya, el que més el va sorprendre va ser que ningú parlés el català, i es preguntava on eren els catalans. No sabia encara que el català en aquells primers anys de la postguerra estava prohibit i qualsevol que sentís a algú parlar-lo, sobretot a les poblacions grans, li podia etzibar: “habla en cristiano!”.


      Anècdotes de postguerra, amb maquis voltant per la serra de la Brufaganya i amb guàrdies civils cercant-los, en una nit de Nadal, amb neu als camins i la lluna com a testimoni d’uns fets tràgics.



Montse Rumbau