Anant cap a Sta. Coloma per la carretera de la Panadella, al començar la baixada, apareix de cop, dalt del turó, Aguiló, i a l’esquerra, i al fondo, la plana dels Diumenges, una bona extensió de terreny, amb camps conreats i petits boscos. I la vista no s’atura fins arribar a les muntanyes de Montserrat. Sense ni adonar-te, afluixes la velocitat per poder mirar tota aquesta extensió que a hores d’ara ja comença a verdejar. Un dels millors panorames on podem apreciar els canvis d'estació, des d’ara fins a arribar al verd de la primavera, i aviat el verd es transforma en groc daurat i aleshores és com un mar, quan el vent mou d’un cantó a l’altre les espigues del blat. I és aquí, en l’encreuament de la carretera de la Panadella amb la que va a la Pobla, a Tous i a Igualada, quan tot just comença aquesta plana, on neix la riera de Clariana, que acaba desembocant a l’Anoia. I és en aquesta gran extensió de terreny, de colors tan variants, on hi podem trobar La Pobla de Carivenys.


Situat dalt d’un petit turó, amb les set cases al voltant del seu únic carrer, un conjunt que molt antigament havia sigut un castell o casa forta, amb dues torres una mica allunyades, a cada cap del poble, que el protegien. I a més de les set cases: unes quantes més escampades pel voltant. De les dues torres, tan sols queden avui dia les restes d’una, mig tapades per la vegetació.

L'esglesiola de La Pobla

Com tots els petits pobles del voltant de Sta. Coloma, La Pobla d’avui, ja no té res a veure amb el poble que va existir fins als anys 60. Dels que hi viuen, cap es dedica ja a les feines del camp. Els que sí que ho fan, viuen  a Sta. Coloma. I a més dels veïns de tota la vida, ha arribat a La Pobla gent de fora. No són gaires i la majoria han construït cases noves amb jardins molt grans.


Però hi ha també qui ha rehabilitat una casa antiga, com ca la Munda, just a l’altre cantó del grup de les set cases. En aquesta casa hi havia viscut la Munda, el Demetri i la seva filla, eren propietaris de la casa, i havien vingut d’algun poble de la vora de la Pobla. Als anys 40 van marxar. Un dels que van viure-hi després va ser un pastor, els bens els guardava en un cobert del costat.


Ara hi viu el Ferran. El Ferran vivia i treballava a Barcelona, i tenia clar que quan es jubilés aniria a viure en un poble petit i tranquil. Va començar a buscar, i va trobar la casa de la Munda que es venia, la va comprar, es va jubilar el 2000, i s’hi va instal·lar.


La casa de la Munda era una casa petita i les finestres petites també, però els últims que hi van viure, hi van fer moltes obres, van obrir finestrals, fent que el sol entrés a la casa, i van comprar el pati del costat que era una soll de porcs. Ara hi ha un pati d’entrada que s’allarga per darrere de la casa. El Ferran ja la va trobar gairebé arreglada.


Panorama des de La Pobla

El pare del Ferran era de Granada, i la mare de Cervera. De fet, el Ferran ha acabat instal·lant-se a ca la Munda de la Pobla, perquè d’alguna manera l’atreia aquesta zona propera a la Cervera de la seva mare. Tot i que admet que també va influir en aquesta decisió els preus més econòmics d’aquesta zona en comparació amb altres comarques. 


La mare es deia Antònia Cortadelles Vall, el mateix cognom que el de les germanes Cortadelles,  que vivien en una de les set cases, una coincidència ben curiosa, primerament, perquè aquest cognom no és gents freqüent, i en segon lloc, perquè a la Pobla pràcticament tots es diuen Segura. 


L’avi del Ferran, el Magí Cortadelles, no era de Cervera, sinó de les Oluges, la que sí que era de Cervera era la seva dona, la Ramona Vallmiralles. Van viure un temps a les Oluges, però sembla que hi havia problemes de cunyades i es van traslladar a la casa de la família d’ella de Cervera. Era una casa alta i estreta que era, i encara hi és, al carrer de les Verges, que ara  porta el nom de General Güell.


Fa uns anys, una cosina de la mare del Ferran, va anar a Cervera i va veure que la casa es venia, i la van comprar. I els feia gràcia una finestreta molt petita que hi havia dalt de les golfes, i quan el Ferran va anar a veure-la, va recordar el que li explicava la seva àvia. Resulta, que la mare de l’àvia, o sigui, la besàvia del Ferran, quan era molt joveneta, ella i una cosina, van sentir trets pels carrers i van pujar corrents dalt de les golfes, i es van posar a mirar per aquesta finestreta el que passava a baix, i quan el seu pare les va veure, els va clavar un mastegot, i les va treure de seguida d’allà. No tenien consciència que si els de baix miraven enlaire i les veien, podien disparar pensant que algú els podia disparar a ells des d’allà dalt. Els trets eren entre carlins i lliberals, era un enfrontament més dels que hi va haver dins mateix de la vila. L’anècdota de les dues nenes mirant per la finestra com uns i altres disparaven a baix el carrer, havia de ser a mitjans del XIX.


El pare del Ferran, era l’Antonio Jiménez Giménez, que, com ja hem dit, era de Granada. I el Ferran tenia un avi que va anar a Cuba, tal com diu la cançó. L’avi, el pare de l’Antonio, que també es deia Antonio, havia anat a Cuba, i intervingué a la guerra que hi va haver amb els americans. Ell servia a la marina, i va estar quatre anys presoner dels americans. Va tornar cap a Granada malalt, havia agafat paludisme i la febre groga, i al cap d’un any, va morir. La seva dona, que era de Valladolid, va quedar vídua, i amb quatre fills. L’àvia del Ferran devia veure que si es quedava a Granada, tindria poques possibilitats de sobreviure amb els quatre fills petits. Per això, com que a Barcelona hi tenia una cunyada, va anar-hi. Era el 1915, i l’Antonio tenia 3 anys.


El Ferran, quan va arribar a la Pobla el 2000, com que era l’estiu, i a la casa hi havia algun moble, ja s’hi va quedar a viure. I el primer dia, ja va coincidir amb una missa a l’església, quan en tot l’any només se’n fan quatre. Va anar cap allà, i es va trobar que hi era tot el poble, i aquell mateix dia va conèixer a tothom.


Nucli antic de la Pobla amb Argençola al fons

En Ferran no se’n penedeix gens d’haver vingut a viure a La Pobla. Molts caps de setmana li venen els fills i els néts, i a l’estiu també. La filla ha comprat la primera casa que hi ha entrant a l’esquerra del grup de les set cases.


En aquests pobles, on hi ha molts que hi van els estius, caps de setmana i festes, la canalla i els joves són els que millor s’ho passen, n’hi ha de diverses edats. Poden estar tot el dia per fora i amb les bicicletes perquè de cotxes n’hi passen molt pocs, i els que passen, van a poc a poc, al ser els camins molt estrets. El camí que porta a la Pobla, que surt de la carretera d’Igualada a Sta. Coloma, una carretera que agafa molt poca gent, en passar la N2 per la Panadella, només és per anar a La Pobla, a les Roques, el petit conjunt habitat que hi ha a prop, a Contrast un altre nucli molt petit amb una torre del segle XI sencera i amb una esglesiola romànica, i també per anar a Argençola, encara que en aquest poble s’hi arriba més fàcilment per altres carreteres. Per això, per aquests camins hi passen tan pocs cotxes.


El Ferran, el que li agarda de La Pobla és el silenci, la tranquil·litat, que hi hagi pocs veïns i la bona entesa que hi ha entre tots. Li agrada també el paisatge i els entorns, els ha recorregut tots, i coneix la seva geografia pam a pam. L’únic inconvenient, haver d’agafar el cotxe per anar a Sta. Coloma a comprar o pel que sigui. Una gateta senyoreja per la casa, mimosa i conscient de l’estima que l’amo li té. El Ferran transmet la mateixa tranquil·litat i serenor que l’envolta. És una persona franca i acollidora, i la solitud no l’ha tornat esquerp.


La vida, en aquestes zones tan tranquil·les, agafa un altre ritme, el temps s’allarga, no hi ha presses, la proximitat amb la natura fa que es visquin molt a prop els canvis d’estacions, les tempestes, les nevades o les pluges, que es vegi créixer els cereals, la varietat dels colors, l’explosió de la primavera, les roselles i altres flors a les vores dels camins i els marges ...


Però, també es pot percebre, lamentablement, i amb molta cruesa, la descura d’aquest paisatge que ha anat creant-se al llarg dels segles gràcies al treball dels homes:

els marges cauen, i ja ningú els refà,

molts camins desapareixen sota les immenses màquines que llauren els trossos i que no perdonen un pam de terra,

els masos s’ensorren i la vida de tantes generacions entre aquelles quatre parets, a vegades d’una mateixa família, desapareix en el més absolut oblit entre les heures i les pedres escampades per terra,

antigues edificacions que es remunten als temps medievals, com algun molí, o antigues torres de defensa, com la mateixa de La Pobla, o esglesioles romàniques, com la de Les Roques, o la de St. Miquel de la Portella, van caient sota la mirada indiferent dels veïns de les poblacions veïnes.


Falta de recursos, deixadesa, indiferència, temes ignorats en els programes de les escoles... ?


Llums i ombres d’un mateix paisatge, d’un mateix entorn. Amb el Ferran hem parlat de tot això, amb el silenci de l'entorn de fons.