MONTSE RUMBAU

MONTSE RUMBAU

Foto:

Il·lustració de la Pesta a "Chronicles of Gilles Li Muisis" (1272-1352). Bibliothèque royale de Belgique, MS 13076-77, f. 24v. (En aquest cas es tractava de la pesta negra, i no la que ens ocupa)


La guerra dels Segadors va portar moltes morts, i molta misèria. Els soldats castellans van estar durant anys “desolant la terra”, fins que es va desencadenar la guerra. I amb la guerra, van arribar la fam i les malalties.


Al castell de Vallespinosa  hi ha la Maria Agna. La Maria Agna fa, a l’església del poble, una novena pel seu marit que ha mort a Barcelona de pesta. El marit és el Pere Domingo, “lo qual estava a traginer” amb el Sr. De Vallespinosa, Josep Margarit de Biure, o de Biure Margarit, com l’anomenen en aquestes terres, i és a casa seva on el tal Domingo havia mort. I el 20 de juny de 1651, mor al castell la Maria Agna. No se’ns diu però de què mor, encara que potser va morir de pesta.


Pel comentari del rector de Vallespinosa, sabem que a Barcelona, aquest any, hi havia pesta.


I sí, l’epidèmia de la pesta afectava Barcelona i molts altres llocs de Catalunya. A Sta. Coloma, el mes de maig, la vila es prepara per tal de què l’epidèmia no els afecti. Ens ho explica Mn. Segura en la seva història de Sta. Coloma:


Maig 1651:

“El Consell acordà fer vots per tal de què Déu lliurés a la nostra vila de la pesta, la qual ja feia estralls en altres poblacions de Catalunya. Foren preses precaucions i es posà sentinelles als portals per impedir l’entrada a la població de persones procedents de pobles infestats”. (p.387) (edició 1971)


la comunitat de l’església parroquial es planteja que hi hagi uns preveres a la vila dedicats a atendre els veïns per si arriba l’epidèmia, i aquests no volen abandonar les cases  ni la vila en aquests anys tan insegurs:


abril 1651:

“... atès que per ventura la gent no gosaria deixar les cases, per causa dels soldats i altres en temps tant desditxats i calamitós com aquesta guerra, fam y malures ...”.


Però la pesta acaba arribant també a Sta. Coloma, i ho fa a finals de juny.


A Aguiló, el poblet a prop de Sta. Coloma, sembla que hi hauria mort el primer afectat:


“El 25 de juny de 1651, morí Jaume Ferrer, fadrí natural d’Aguiló, en casa de Josep Miralles de la present vila ... Fou enterrat de nit secretament, per quan se temíe no fos encontrat (contagiat) de peste ...”.


A Sta. Coloma, els primers afectats per l’epidèmia són els membres de la família Romeu. I acaben morint tots:


4 de juliol: mor una nena que criava Caterina, l’esposa de Joan Romeu,

5 de juliol: mor Caterina,

6 de juliol: moren dues filles d’aquest matrimoni,

9 de juliol: mor Joan Romeu,

13 de juliol: mor un altre fill.


El 6 de juliol, moren vuit persones.

El dia 8, en moren dos.


I és aleshores quan la població decideix abandonar la vila, i acampar als afores:


“... al 8 de juliol, die en que se determinà del tot la gent en deixar la vila y abarrancar-se per lo terme...”. (p.388).


La pesta, com les altres malalties, són, en aquells anys, malalties que venen pels pecats de la gent, i són un càstig:


“Memòria dels cossos que hi ha hagut en lo temps ha durat lo contagi, que per nostres pecats hi ha hagut en lo present any del 1651, ...”


Aquestes paraules estan a l’encapçalament d’una llibreta on s’hi anotaven provisionalment les defuncions d’aquest temps, per tal d’escriure-les després “reposadament” als llibres parroquials. També hi consta la mort d’uns soldats castellans que havien entrat per les cases:


“Un grup de soldats castellans ... entraren en cases abandonades, s’encontraren (la) pesta en lo saqueig i moriren set en la “Taberna del refresc”.


I el que escriu encara li queda esma de fer un acudit:


“set que no s’han mort de set ...”


A més d’aquests set soldats, es trobaren també a dos oficials morts vora les muralles.



Els morts van creixent els mesos d’estiu. Els mesos amb més morts van ser juliol i agost. En total moriren 218 persones, 71 eren nens.


La vila no va quedar del tot buida, sabem que hi havia alguns sacerdots que s’havien quedat per cuidar els malalts que no havien marxat. Tots ells van morir:


- Joan Mur, morí el 6 d’agost, a la mateixa església parroquial.

- El seu company, Antoni Mercer, morí el dia següent, i la seva mare va morir l’endemà.

- Joan Sureda, va morir el 2 de setembre.

- Tres dies després va morir l’organista, també mestre de cant, que havia volgut acompanyar a mossèn Sureda.

- El sagristà, Joan Sangenís: el 31 de juliol, el 24 havia mort la seva muller Agnès.

- Magí Mulet, morí el 20 de desembre.

- Francesc Jover, morí el 24 de desembre. (p.389).


Sis sacerdots, i el sagristà, deu n’hi do, tots ells cuidant dels malalts dins la vila.


També morien els metges:

27 de juliol: Josep Massaguer, cirurgià, la seva esposa, el 13 d’agost.

7 d’agost: Pere Massaguer, la seva esposa també va morir a l’agost.


Els que morien dins la vila eren enterrats a l’hort que tenia la família Romeu, al costat de casa seva. Recordem que els Romeu van morir tots a començament de l’epidèmia.


Els que vivien pels afores, segurament refugiant-se en les cabanes que tenien als trossos, i menjant del que tenien tant als horts com en els camps, i el que tenien en conserves i tupines, no tots se’n van poder escapar de l’epidèmia. I quan morien, els enterraven pels mateixos trossos, o sigui als camps.

Als afores de la vila, al corral d’en Joan Cendra, havien construït una mena d’hospital, que anomenaven la “morboria”. Els que hi morien, els enterraven al costat mateix:


“Dia 30 de juliol, morí Magí Lloses, fou enterrat al tros d’en Cendra, junt a la morboria”. (p. 389). 


La vila va compensar econòmicament a Maria Bertrana, que havia cuidat en tot moment dels malalts pobres de la morboria. També van fer un emprèstit de 2.500 lliures per auxiliar els empestats pobres, i els hi van proporcionar aliments, medicines i metges. (pàg. 390).


L’epidèmia no es va acabar del tot fins a finals de desembre, però a començaments d’aquest mes, la gent ja va tornar a viure dins la vila, segurament el fred els va empènyer a tornar.

L’epidèmia a Catalunya


L’epidèmia de 1651 va ser molt virulenta. El fet que hi haguessin soldats, tant francesos com castellans, amunt i avall, va ajudar que l’epidèmia s’estengués.


L’epidèmia va arribar al port de València, sembla que des d’Algèria. Des de València es va anar estenent cap al sud i cap al nord. No va arribar a l’interior de la península.


El gener de 1650 ja havia arribat a Tortosa. Un grup de soldats francesos havien saquejat diferents poblacions del Maestrat, i s’emportaren peces de roba contagiades per l’epidèmia, i a Tortosa, les van vendre a un patró de vaixell que era francès. Aquest la va vendre a diverses persones, i la pesta es va anar escampant per la ciutat.


En una carta als Consellers de Barcelona, escrita per una persona que treballava a l’Hospital d’empestats de Jesús, de Tortosa, ho explica:


“La viuda Carbona, per aver aportat allí (a) sa casa un francès molta roba del regne de València de un hospital, morí la dita Carbona, son gendre i dos germanes, un xiquet, i una cunyada sua, que són vuit, tots morts de una mateixa casa”. -1650- (Joan Hilari Muñoz i Sebastià; Enric Querol Coll. “La guerra dels Segadors a Tortosa (1640-1651)”. Valls 2004. p.199). 


Barcelona hi va enviar dos metges a mitjans de febrer perquè poguessin valorar la situació de l’epidèmia a Tortosa. L’informe que van enviar a Barcelona, explicava que l’epidèmia era virulenta i que calia enviar medicines, diners i diversos materials a Tortosa, per poder-hi fer front. Però la situació es va agreujar molt més a finals de març i principis d’abril, els moments més àlgids de l’epidèmia, aquests dies van morir 226 persones. Molts veïns havien marxat de la ciutat i vivien als afores. (p. 204).

Molts soldats francesos fugien de Tortosa, i s’escampaven pel Camp de Tarragona. A finals de febrer, l’epidèmia ja havia arribat a Tarragona.


A Girona, sembla que va arribar per mar, van morir uns 1500 gironins, els mesos d’estiu foren els pitjors.


A Barcelona hi va arribar a l’estiu del 1651. En aquells anys Barcelona tenia uns 50.000 habitants. Es creu que en van morir entre 4200 i 8000 (hi ha xifres que parlen fins i tot de 30.000 morts, semblen, però, molt exagerades).


L’escrivent del racional, Joan Salinas, va escriure:


“Los fossers se posaven en algun cantó dels carrers de la ciutat ... fent parar les carretes que aportaven, y cridaven a tots los circunsvehins si tenien morts en las cases per enterrar, y trahentne dos de una casa, quatre de altra, i moltes vegades sis de altra, omplien la carreta, y en ser aquella plena la aportaven a Jesús, en lo lloc ahont enterraven los morts que era un camp cerca de dita Iglesia”. (Dietari de l’Antic Consell Barceloní. Vol XV. P.157-158)

(El mestre del racional era el funcionari encarregat de rebre i aprovar els comptes de la casa reial, o d’una corporació o institució. En aquest cas potser era del Consell de Cent. L’escrivent és el que devia escriure-ho):


De Catalunya, la pesta va arribar a Mallorca portada per un vaixell que arribà a Sóller procedent de Barcelona el 1652. Van morir unes 14.000 persones, dels quals uns 9000 eren de la ciutat de Palma.


Des de l’arribada de la pesta el 1348, no hi havia hagut a Catalunya un episodi de pesta tan virulent com aquest de 1650-1651.


Catalunya tenia una població, per aquestes dates, d’uns 465.000 habitants. Ell nombre de morts causats per l’epidèmia de pesta va ser entre 58.000 i 66.000.

Foto:

La font de les canelles amb l'abeurador al costat. anys 1900 - 1910,segle XX. Fotos família Aguilera. Arxiu ACBS.


La sequera de 1650


L’epidèmia de pesta arribava després de llargs anys de guerra, i amb una sequera que assolava al país. El 1650, va ser un any d’una gran sequera. Es van fer moltes rogatives i moltes processons, però l’aigua no arribava, les collites van ser molt migrades, la sequera va continuar, i molts pagesos no van tenir gra per semblar.


El Consell de Cent de Barcelona va participar en una processó:


“per la gran necessitat hi havia de aigua a causa de aver molt temps (que) no havia plogut per lo qual la anyada dels grans serà perduda y ara de nou nos podria sembrar”. -10 octubre de 1650). (Dietari de l’Antich Consell Barceloní”. Vol. XV. 1649-1652. Barcelona 1916. P. 66).


El pagès Joan Guàrdia de la comarca d’Osona parla en el seu diari d’aquest any, 1650, com l’any de la misèria:


“Lo any de la misèria, que en ma casa no he ajustades sinó 36 corteres de blat .... La fam que s’és passada no se pot pensar ... lo pa de glans que s’és menjat y de segon y erbas dolentes, no se pot pensar, que la gent anaven tots morts de fam y tots descolorits”. (Antoni Pladavall i Font; Antoni Simon i Tarrés: “Guerra i viada pagesa a la Catalunya del S. XVII”. Barcelona 1986. P. 105)


Amb les collites tan minses, va apujar el preu del blat.


Els Jurats de Martorell envien una carta al Consell de Cent de Barcelona explicant la situació tan dramàtica en què es troben:


“som arribats a tal extrem de falta de pa y blat que ja públicament se diu per esta vila y ha persones que moren de fam”. (Consell de Cent, “Cartes Comunas Originals” 1651. Foli 122. IMHB)

Guerra, sequera, fam i pesta.


Que tràgics van ser aquells anys. Amb tants anys de guerra, amb una sequera tan forta, amb la gent mal alimentada i afeblida. Per això l’epidèmia de pesta va ser tan virulenta i va fer tant de mal. Tantes i tantes morts, famílies senceres que van deixar d’existir, tant era si els afectats eren nens, joves o grans, rics o pobres, l’epidèmia afectava qualsevol, i no tenia pietat. I, el més greu, no hi havia res per combatre-la. Ni una pastilla, de les que tenim avui dia, ni l’aigua corrent que ens ve a les cases només obrint una aixeta i que ens permet anar nets. L’únic que podien fer era cremar la roba dels malalts, intentar desinfectar les cases, però la falta de netedat, les puces, les rates, els sostres de palla, la falta de clavegueres, la falta d’higiene ... feien que l’epidèmia s’instal·lés als pobles, a les viles, a les ciutats, a les cases, i fes estralls.


La pesta no va entrar a Europa al segle XVIII, i per això, en aquest segle la població va augmentar moltíssim. Ara, ningú parla de la pesta, i molts no deuen ni saber què van significar aquelles epidèmies. La higiene, l’aigua corrent, els antibiòtics, han fet bona feina.



Il·lustració:

La pesta.

landanadelestació.blogspot.com


Foto:

Magnífica fotografia del Gaià passant per la Muralla, Sta. Coloma de Queralt, anys 1900 - 1910,  segle XX. Foto família Aguilera. Arxiu ACBS.