MONTSE RUMBAU



MONTSE RUMBAU

Dia 3 Octubre

Ja hem passat l’1-0, tan esperat per tanta i tanta gent de casa nostra.

I quan van passant les hores, va sortint informació de com ha estat possible que poguéssim votar.

No hi havia urnes, la Guàrdia civil i policia espanyola, que havien vingut en un nombre important d’efectius, entraven sense miraments en impremtes i en empreses diverses de tot el país buscant paperetes, sobres ... tot el que pogués tenir relació amb el referèndum. Quan en trobaven, ho espoliaven, milers de paperetes, fins i tot milions, també de sobres, i els comunicats dels qui havien de presidir les taules .... tot ho prenien. Tancaven webs, amenaçaven en boicotejar internet el dia 1-0 ... Malgrat tants dispositius, el més important: les urnes, no sortien. I des de Madrid, des del govern espanyol se’n reien, i ens humiliaven amb comentaris grotescos i insultants una vegada i una altra. I mentrestant, anaven arribant a Catalunya més i més policia i Guàrdia Civil.





Diumenge 1 d’octubre


Arriba per fi el dia 1 d’octubre, diumenge, el dia tan esperat. El divendres ja es va donar l’ordre de precintar col·legis electorals. Per això els col·legis es van omplir de pares i de veïns, que s’hi van tancar dins per custodiar-lo.


A les 5 del matí del diumenge 1-0, ja hi ha moltíssima gent davant les portes dels col·legis. Els que han dormit dins netegen i abandonen els locals. Es constitueixen les taules, i a les 9h quan s’hauria de poder votar, en molts col·legis no funciona internet, tenen problemes, cada vegada hi ha més gent. Finalment en molts llocs es pot començar a votar. I el més sorprenent: a tots els col·legis hi ha urnes, paperetes i sobres.


Tothom està amb els mòbils, i comencem tots a al·lucinar amb imatges que estan arribant: càrregues policials, ferits, la gent defensant les urnes davant de la policia, gent gran, joves, de totes les edats, segur que tots tenen por, però tots són allà, aguantant, agafats, fent pinya. En algunes escoles la policia no pot entrar per haver-hi tanta gent, i marxen a buscar-ne una altra.



Al poble, arriben notícies que la policia ha entrat al col·legi de Serral, han carregat i una dona té una ferida important al cap. Tothom pensa que ara vindran a Sta. Coloma, es decideix que la gent gran entrin dins, els joves a fora, quan vinguin faran paret agafant-se tots per tal que la policia no pugui entrar. Finalment es decideix tancar el col·legi i que tothom marxi. Si venen, no trobaran ningú, i el local tancat. La gent es dispersa, quan es cregui que ja no hi ha d’haver perill, avisaran. I així és, al cap d’un cert temps, tothom torna, internet funciona, hi ha una cua llarguíssima, i la gent vota. Votem i ens quedem allà, al carrer, ningú se’n va, hi passarem tot el dia, custodiant les urnes i els vots. El carrer ja ha quedat tancat d’un cantó i de l’altre, amb unes peces de formigó i un tractor a cada entrada. Hi ha més tractors a prop per si fan falta. En un extrem del carrer hi ha dos mossos d’esquadra, que s’han presentat a primera hora, al veure tanta gent s’han quedat fent guàrdia a una certa distància.




Els tractors també van matinar.

Tots estem amb els mòbils, i no donem crèdit al que estem veient, els vídeos de les carregades dels policies contra la gent indefensa que estan al seu davant amb els braços alçats fan estremir, mostren una brutalitat incomprensible, la gent només ve votar! I carreguen contra tothom, també contra la gent gran, que es mantenen ferms, sense por, encarant-se amb la policia. Gent a terra, amb ferides greus, amb sang per la cara, al cap, noies que volen escales avall, que les estiren pels cabells, que els hi fracturen els dits de la mà, peguen i peguen amb les porres, amb molta ràbia als que troben al seu davant. I tot i això, la gent aguanta, reben un cop i un altre, però no es mouen, estan allà, no volen que puguin arribar a les urnes i les prenguin. Estan defensant les urnes, estan defensant els vots, estan defensant la democràcia. També defensen el país, el nostre país, tan maltractat durant tant i de tant de temps pel poder espanyol. Tothom sap que ens hi juguem molt, i que si ara cedim, serà la nostra fi.




I els que no hi som, només podem plorar, plorar de ràbia, de pena, veient el què estan fent a la nostra gent, gent que anava a les manifestacions, on van arribar a ser milions, i on no hi va haver mai ni un acte violent, mai, sempre ha estat una reivindicació i una lluita pacífica. T’indignes per tanta agressivitat, per tant mal com estan fent, per tanta injustícia, per tanta prepotència. La policia acaba entrant en molts col·legis, en alguns no hi troben les urnes, les han amagat, i això provoca càrregues més fortes, en d’altres sí que les troben i se les enduen. Van en col·legis grans, però també en moltes poblacions ben petites. Entren a saco, peguen i arrasen amb tot el que troben, i amb tots els que troben. Increïble la valentia de la gent, com planten cara, com s’ajunten, com s’ajuden. I ferits i més ferits. 





A Sta. Coloma finalment la policia no ve, tot i que cap a les 7h de la tarda arriben imatges d’un munt de cotxes de la policia a la Panadella. Han entrat a Montmaneu, un poble molt petit. Ara sí que tothom espera que arribin, la Panadella està molt a prop de Sta. Coloma. Ningú marxa, hi ha molta, molta gent, els esperem, també tenim algun bomber amb nosaltres. Tots hem vist imatges amb els bombers fent en molts llocs barrera per protegir a la gent, posant-se davant d’ells enfront mateix de la policia, i han rebut també de valent. A Sta. Coloma tothom està tranquil, encara que tots saben que la policia està esperant per venir i prendre l’urna plena de vots. Però no venen. Ja han fet tant mal a tants i tants llocs, que potser ja en tenen prou.

Dia 2 octubre. L’endemà.


Catalunya sencera està indignada, rabiosa per tot el que ha fet la policia seguint ordres de més amunt. I la indignació augmenta quan sents les declaracions dels polítics espanyols, des de Rajoy, al covard cap de l’oposició, i fins als tercers, els rabiosos anticatalans de C’s. I com no, el delegat del govern espanyol a Catalunya, el Sr. Millo. Ni una paraula per part de tots ells del què ha passat a Catalunya, ni una paraula dels ferits, que quasi arriben ja als 900. Tot el contrari, parlen de l’excel·lent actuació de les forces de l’Estat, i que només hi ha un culpable: el Govern català i el president Carles Puigdemont.


Aquestes declaracions encenen a la gent, tothom vol que aquesta policia i Guàrdia Civil que han vingut a “posar ordre” marxin de Catalunya. Ni un sol acte de violència en aquests anys a Catalunya, arriben ells, i estenen la violència contra una població indefensa, que només alça els braços en senyal de pau.


Ara sí que Catalunya ha dit prou. El Govern català denuncia aquests atacs, fa públics els resultats provisionals del referèndum, i anuncia per l’endemà, la paralització de tot el país en senyal de protesta per tot el que ha passat.


I van sortint imatges de tot el que ha passat el dia 1, persones afectades parlen i expliquen els que els hi van fer. I ens anem assabentant de com van arribar les urnes, de com molts veïns les custodiaven a casa seva, i com tot plegat es va mantenir en secret, sense que ningú revelés res. El secret no es va desvetllar, tothom va callar.


I com el dia 1, la gent amagava les urnes quan sabia que la policia estava a punt d’arribar, un poble la van amagar en un nínxol del cementiri, uns altres en el forat de l’ascensor, uns altres en el fals sostre, també en forats cavats en algun camp del voltant, o en cases de veïns, quan marxava la policia, tornaven als col·legis electorals.




Foto: Matiners, tothom a vetllar el col·legi.

Foto:  El preuat objecte del desig

Foto: Es mossos, aplaudits amb força.

Sarral va ser especialment castigada.

La Mercè llegint un vibrant comunicat de l'AMI, avui a la Plaça.

Imaginació i tàctiques clandestines


Imaginació, creativitat, i instint de conservació i supervivència. En moments difícils som capaços de donar el millor de nosaltres mateixos, i sembla que els catalans d’això en sabem, potser perquè fa molts anys que intentem sobreviure com a poble, enmig sempre de moltes dificultats, de moltes persecucions, i de moltes repressions.


El president Puigdemont canviant de cotxe sota d’un túnel per despistar la policia i anar a votar en una escola on no se l’esperava. Perquè el col·legi on li tocava votar, la policia havia entrat a saco, i és dels llocs on va fer molt mal. Es podia votar en un altre col·legi que no fos el teu, per si tancaven col·legis, en diuen cens universal.


També hi ha imatges on tots els veïns del poble estan dins d’una església, tots cantant el virolai, amb el capellà que dirigeix, com si estiguessin tots en una missa, i en una taula de davant de l’altar, i davant de tot el poble allà reunit, es fa el recompte de les paperetes amb l’urna ja oberta. Sabien que allà la policia no pensaria mai que hi pogués haver l’urna ni que s’hi pogués fer el recompte. Genial.


I aquests dies aniran sortint més i més històries d’aquestes activitats clandestines que els veïns van haver de fer, com si estiguéssim en un estat de setge i tinguéssim l’enemic dins. I, de fet, és el que passava, teníem l’enemic dins, policia i Guàrdia Civil carregant amb contundència, i amb violència contra els veïns de ciutats i pobles que feien cua per votar i que van defensar aferrissadament i amb gran valentia, i fins on els va ser possible, les urnes i els vots.


Alcaldes i autoritats de la Conca i la Baixa Segarra, avui a Sarral.